Què estem fent Revisat per Revista Treball a . A la seva història de la formació de la classe obrera anglesa, E.P. Thompson pinta el fresc al·lucinant (i sentimental) de la decantació de la cultura obrera a A la seva història de la formació de la classe obrera anglesa, E.P. Thompson pinta el fresc al·lucinant (i sentimental) de la decantació de la cultura obrera a Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » Què estem fent

Què estem fent

Què estem fent

A la seva història de la formació de la classe obrera anglesa, E.P. Thompson pinta el fresc al·lucinant (i sentimental) de la decantació de la cultura obrera a l’Anglaterra de finals del XVIII i principis del XIX, amb l’aparició de la primera indústria. I potser la conclusió més important de totes és la que, si s’anuncia, resulta menys sorprenent: es tracta d’un procés històric (és a dir: que passa a la història concreta i no a la teoria) que treballa molecularment amb els materials disponibles, ja siguin les cultures vinculades als oficis, els gremis i els venedors, les expressions del dissens religiós, les pulsions plebees i les pulsions radicals. Materials de vegades quasi exòtics, el significat dels quals Thompson desvetlla per al lector de la segona meitat del XX. Resulta, en fi, que la classe obrera i la seva cultura política no eren una categories teòriques esperant a fer-se acte en el moment en que arribés el mode de producció que la Història els havia assignat. Van ser construïdes per gent concreta que interpretava les transformacions històriques que estava vivint d’acord amb la informació de la que disposava, sota les condicions realment existents i amb els materials amb els que podia comptar.

Thompson ens convida a entendre els episodis de reformulació de les cultures polítiques de les classes populars no com una desviació respecte d’un suposat model teòric, deduït de la posició que cadascú ocupi en les relacions de producció (per dir-ho a la clàssica), sinó en termes històrics: experiències històricament comprensibles, protagonitzades per gent del seu temps, amb capacitat per teoritzar-se i reaccionar al que li passa. Amb quina delicadesa parla Thompson dels ludites, per exemple.

A mi em sembla un llibre fonamental per a interpretar els darrers anys de canvi accelerat i les peripècies del nostre espai polític a Catalunya i Espanya. Quins són els materials disponibles ara? Aquesta és la pregunta que el text ens demana que entomem. I ho hem de fer laicament; thompsianament, si es permet el neologisme innecessari. Quins són els materials disponibles ara, deia, en un moment de degradació de les condicions materials de les classes populars, en un moment en el que l’erosió del pacte social, accentuada per la crisi, deixa cada cop més gent a la intempèrie, fora dels mecanismes de protecció articulats a l’Europa occidental després de 1945? I què fou el 15M si no un canvi qualitatiu dels materials culturals en circulació, l’eclosió d’un llenguatge (dels rudiments d’una cultura política) per als no-representats pel pacte social (o pels que raonablement dubten de si hi podran comptar)? Durant la primavera de 2011, recordem-ho, el món semblava ensorrar-se/s’ensorrava cada dia per al gruix de les classes popular i per descomptat per a la seva gent jove; un ensorrament, de vegades una corrosió paulatina de la vida, que continua per molts. Com no han de prendre un paper central en la reconstrucció del sentit comú de les classes populars els materials culturals de la precarietat, inclòs el seu sentir-se estranya a la protecció del pacte social i als seus instruments, sindicats i nosaltres compresos?

Evitem de seguida la reacció defensiva. Aquests materials són (o eren) aliens a nosaltres. No parlo aquí de tenir propostes escrites al programa que figura que haurien hagut d’atraure l’atenció dels concernits, que és la forma en com de vegades esbandim aquests debats. Recordo les mobilitzacions per l’habitatge de 2006 i la sensació, potser per primera vegada, de no tenir una cartografia per interpretar-les. L’Andrés Querol va escriure al seu bloc una entrada plena d’interrogants, intuïcions i punts cecs, que eren els de tots. Diria que no vam portar la recerca gaire més enllà. Era 2006 i l’escenari ja canviava sense que ens n’ acabéssim d’adonar; i ho feia amb la participació d’agents polítics que, anys més tard, estarien en millors condicions (també en millors condicions culturals) per interpretar i polititzar la cesura de 2011.

La construcció del nou subjecte polític simplement no podia consistir només en inflar com un globus els codis, els girs i les maneres d’ICV, just en el moment en que les condicions sota les que els havíem cristal·litzat estaven desapareixent. Naturalment que els materials culturals nous (i els no tan nous) tenen arestes. Com no n’han de tenir. Però a la feina, que estem fent el que hem de fer.

Autor/Autora

Oriol Costa

Militant d'ICV

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top