Que el 8M entri a les aules Revisat per Revista Treball a . Vivim mesos en què el discurs feminista va pel camí de ser hegemònic i marca l’agenda política, mediàtica i social. Ho presenciem a les gales de cinema, teatre Vivim mesos en què el discurs feminista va pel camí de ser hegemònic i marca l’agenda política, mediàtica i social. Ho presenciem a les gales de cinema, teatre Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Que el 8M entri a les aules

Que el 8M entri a les aules

Que el 8M entri a les aules

Vivim mesos en què el discurs feminista va pel camí de ser hegemònic i marca l’agenda política, mediàtica i social. Ho presenciem a les gales de cinema, teatre o música, al carrer, amb una vaga general el 8 de Març que es va convertir en una fita per a la nostra història contemporània, i amb moviments com #SomosManada, #Metoo i #TimesUp. Ara, quan les dones han passat d’estar presents a ser les protagonistes, tenim la millor finestra d’oportunitats per guanyar aquelles lluites per les quals el moviment feminista treballa des de fa dècades, malgrat escoltar tantes i tantes vegades “Ara no” i “No és el moment”. El moment és Ara i és amb nosaltres. Sí que és l’hora de fer polítiques per la vida. El feminisme mai més acceptarà tornar a un segon pla i resulta evident que ja no hi podrà haver cap defensa de drets civils, laborals o econòmics que no es vegi travessada de dalt a baix per l’eix de gènere. El feminisme és, malgrat que alguns no ho vulguin, la lluita més aglutinadora que existeix.

Una de les millors eines que tenim per dur a terme aquesta revolució feminista, que els darrers mesos ha fet passes de gegant, és la coeducació. Una coeducació que va començar amb Ferrer i Guàrdia, que es va organitzar fa més de 40 anys a la primera Assemblea de Dones d’Ensenyament, i que va molt més enllà de l’escolarització mixta: treballa per despatriarcalitzar l’educació, amb igualtat d’oportunitats, amb justícia de gènere, a més de la conscienciació i la prevenció de les violències. I si ho assolim, que estic segura que ho farem, és gràcies a les que som, a les que seran, però sobretot, a les que van ser, gràcies a referents inqüestionables com la Mercè Otero, la Marina Subirats i l’Adelina Escandell, entre moltes altres, que encara avui segueixen donant la batalla i construint llibertat i igualtat, que és construir feminisme i educació.

Actualment ens trobem amb la paradoxa que el feminisme és un element imprescindible en qualsevol discurs, però seguim vivint en una societat profundament masclista i patriarcal. I el més preocupant són les taxes de prevalença entre les més joves. Una de cada cinc menors de 25 anys considera que la “violència de gènere és normal dins de la parella i és un assumpte que està massa polititzat”. Fins i tot, moltes no són conscients de les diferents violències que pateixen les dones i el col·lectiu LGTBI pel sol fet de ser-ho. Assumir que aquesta realitat és un dels fruits de la construcció cultural que representa l’amor romàntic i del sistema heteropatriarcal no és cap novetat. Però a hores d’ara, potser el que ens hauríem de plantejar és com donar sortida a la consolidació d’altres models de relació basats en la llibertat i no en la dependència, en la confiança i no en la gelosia, en posar per davant de l’acceptació de la resta, el respecte a una mateixa i l’amor propi. Deconstruir l’ordre actual i proposar-ne un de nou. Un repte que s’ha de donar des de les edats més primerenques i on l’escola té un paper medul·lar.

Diversos estudis destaquen cinc elements imprescindibles per al treball coeducatiu als centres:

La utilització del llenguatge no sexista. Allò que no s’anomena és invisible i no existeix. El llenguatge condiciona la nostra manera de viure i d’entendre el món, i per exemple, no és casualitat la utilització del masculí genèric com a representatiu del gènere humà, mentre que el plural femení només és representatiu d’un gènere en particular.

La redistribució dels espais d’esbarjo, per evitar que les persones que no vulguin jugar al futbol quedin relegades als marges. Com moure’s a l’espai, també s’aprèn; per tant, cal modificar la composició espacial perquè tothom ocupi el centre, amb la inclusió d’àrees de contacte amb la natura, de tranquil·litat i de psicomotricitat.

La remodelació del currículum escolar, per revertir la infrarepresentació de les dones als materials escolars. Un estudi de 2012 demostra com la presència de les dones als llibres de literatura era només del 12% i del 6% als de ciències socials. ¿On han quedat les amazones de la comuna de París, les lluitadores del moviment obrer com Alejandra Kollontai, els clubs de dones jacobines, Hipàtia, Aspàsia, i tantes i tantes pintores, escriptores, inventores que havien de signar amb pseudònims masculins, sovint amb el nom del seu marit? I no és només qüestió de la presència de dones amb un paper destacat. També es tracta de canviar la visió androcèntrica del currículum. ¿Per què coneixem fins a l’últim detall de l’estratègia de guerra de Napoleó però desconeixem els mètodes de criança, l’alimentació, l’estructura dels espais domèstics o la indumentària dels segles passats? Perquè la nostra història ha estat escrita amb els ulls dels homes i van decidir que aquestes qüestions, que habitualment eren femenines, no eren suficientment rellevants. Les dones reclamem justícia de gènere i l’orientació acadèmica i professional de les noves generacions requereix referents a més d’un acompanyament sense biaixos sexistes.

Una altra eina imprescindible que ha quedat diluïda amb la lògica perversa de la transversalitat és l’educació afectiva i sexual, que ha de ser obligatòria i els continguts de la qual vénen marcats per l’Organització Mundial de la Salut, tal com es fa als models suec i danès. La prevenció de les violències masclistes i de l’assetjament, com establir unes relacions afectives sanes, la prevenció dels embarassos no desitjats, les malalties de transmissió sexual, com gaudir de les relacions sexuals en una lògica entre iguals i la possibilitat de dir NO… Són competències necessàries que han d’adquirir les nenes i els nens per al seu desenvolupament, i on els centres educatius han de jugar un paper clau.

I enllaço aquesta darrera idea amb el pal de paller, que és la formació del professorat i de la comunitat educativa en el seu conjunt. El Departament d’Ensenyament ha fet vaga de braços caiguts i no compleix amb el Pla d’Igualtat de Gènere en el sistema educatiu. Segons l’article 21 de la Llei d’igualtat, l’administració educativa ha d’incorporar la coeducació a tots els nivells i modalitats del sistema educatiu i ha d’oferir formació en coeducació al seu personal docent. A més, ha de garantir la presència de persones amb coneixements en coeducació en els òrgans educatius i ha d’oferir formació a través de les associacions de mares i pares. Ara per ara, l’única cosa que trobem és formació voluntària i a distància d’un parell de cursets, quan aquesta formació hauria de ser presencial, a més d’estar recollida a Magisteri i al Curs d’Adaptació Curricular. No podrem dur a terme un veritable canvi social sense garantir recursos i treballar els coneixements i la consciència als claustres.

Si creiem que la finalitat de l’educació és donar-nos les eines per a desenvolupar-nos com a éssers individuals però també socials, es fa més veritat que mai allò que sempre recorda la Mercè Otero: “L’educació, si no és coeducativa, no és educació”.

Autor/Autora

Jéssica Albiach

Diputada de Catalunya en Comú Podem al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top