Quan tots els partits diuen estar contra la crisi climàtica, a favor del dret a l’habitatge… Revisat per Revista Treball a . Quan en un debat electoral a l’alcaldia de Barcelona totes les candidatures diuen estar en contra de la crisi climàtica i a favor de fer tot allò necessari per Quan en un debat electoral a l’alcaldia de Barcelona totes les candidatures diuen estar en contra de la crisi climàtica i a favor de fer tot allò necessari per Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Quan tots els partits diuen estar contra la crisi climàtica, a favor del dret a l’habitatge…

Quan tots els partits diuen estar contra la crisi climàtica, a favor del dret a l’habitatge…

Quan tots els partits diuen estar contra la crisi climàtica, a favor del dret a l’habitatge…

Quan en un debat electoral a l’alcaldia de Barcelona totes les candidatures diuen estar en contra de la crisi climàtica i a favor de fer tot allò necessari per resoldre el problema de l’habitatge és que alguna cosa important està passant…L’actual campanya electoral de les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona està mostrant quines són les idees que han guanyat la centralitat i com totes les opcions polítiques s’apropen a elles per evitar quedar als marges. Unes idees que precisament venen dels marges, però que ara es reconeixen com a centrals i guanyadores: emergència habitacional, crisi climàtica, feminisme…

La llista la podríem fer més llarga, però potser un dels casos més evidents és el relatiu a l’emergència habitacional. Va començar al primer debat electoral al programa Aquí Cuní. Un debat de format curt sense blocs temàtics on va centrar una part important d’intervencions. Va tornar a passar en el debat organitzat per col·lectius en defensa del dret a l’habitatge (PAH Barcelona, Observatori DESC, Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, Sindicat de Llogateres, FAVB). En aquell vam veure, però, alguna diferència significativa. No hi va assistir ningú de la candidatura del Partit Popular ni de Manuel Valls, potser volien evitar les concrecions necessàries en un debat monogràfic; i algunes polítiques no van ser acceptades amb el mateix entusiasme per tothom. Però no deixava de sorprendre el consens al voltant de diferents propostes molt minoritàries fins ara.

Podem sumar un fet més. Hem arribat a la recta final de la campanya amb l’aparició d’un decret de la Generalitat per la regulació de lloguers. Una iniciativa llargament reivindicada des del moviment pel dret a l’habitatge i opcions polítiques com Barcelona en Comú o En Comú Podem davant del govern de la Generalitat i del govern espanyol. Diferents organitzacions no han trigat gaire ha qüestionar com s’ha preparat aquest decret i com no resol els problemes que suposadament hauria de voler evitar. Què explica aquestes maneres de fer? Què està passant?

“Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”, aquesta reflexió atribuïda a Gandhi i molt citada des de diferents lluites avui podria ser modificada per tal que digues alguna cosa així: Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, diuen el mateix que tu però una altra cosa és allò que fan. Qui guanya?”. La mobilització dels darrers anys en favor de determinades idees i polítiques ha fet que guanyin una centralitat i uns suports a la nostra societat que abans no tenien. Ho hem vist amb les reivindicacions del que coneixem com a 15M, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), del feminisme, del moviment LGTBI… Fins i tot podríem pensar com això afecta a l’independentisme.

Aquestes idees han guanyat o estan guanyant… Ho podem dir així. Fins i tot han arribat a les institucions amb l’aparició de nous projectes polítics, de partits que les han reconegut… Podríem parlar de com s’ha establert una nova hegemonia discursiva a casa nostra, però una altra cosa és la relació entre allò que es diu i allò que es fa. I ja fa temps que ho estem veient. Ho vam veure, per exemple, quan la PAH va aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés una llei que després el govern evitava complir. No és nou. Però potser és nova l’acumulació d’idees que estan aconseguint aquesta centralitat i com estan sent utilitzades en una campanya electoral. Sembla que tot es pugui dir i que ningú es preocuparà de què es fa. Podem fer una declaració d’emergència climàtica, com a govern o com universitat, i continuar fent tot allò que ens fa estar precisament en emergència climàtica. En la política de relat i discurs sembla que podem prescindir de les polítiques que es desenvolupen i els seus impactes. Necessitem avaluar les polítiques, les accions fetes.

Precisament, una d’aquestes idees que va triomfar té a veure amb la necessitat de fer política d’una altra manera. Tots els partits la van assumir després de les reivindicacions del 15M. Van atacar l’etiqueta “nova política” si no podien utilitzar-la com a pròpia, però van voler connectar amb la demanda ciutadana de fer política d’una altra manera. Aquesta manera de fer política hauria d’incorporar l’avaluació, el balanç, el rendiment de comptes. Per exemple, després d’una legislatura sempre hauria de ser temps de balanç. No és una cosa que sigui costum per les nostres terres, s’opta més per la disputa partidista. Però això no vol dir que no haguem d’insistir en reivindicar-ho com un exercici de transparència, rendició de comptes i responsabilitat. Què s’ha fet? Quins efectes ha tingut? S’ha complert el programa? Què no s’ha fet? Per què no s’ha fet?
El 15M i alguns dels projectes polítics que hi estan vinculats han aconseguit guanyar una mena d’hegemonia discursiva, però això pot tenir poc a veure amb les polítiques que es desenvolupen. L’emergència habitacional o la crisi climàtica avui són reconegudes per gairebé la majoria dels partits polítics, també el feminisme. Una altra cosa és què fan i, especialment, la distància entre el que diuen voler fer i el que fan on governen. El 15M ha tingut influència en tots els partits polítics, però en la majoria de casos l’han utilitzat com la manera d’apropar-se una mica ben valorat en la seva societat. Hi ha excepcions, hi ha partits que precisament han començat a créixer per anar a la contra. I hi ha ciutats on els debats són uns altres. Però aquest triomf és un fet en una ciutat com Barcelona on un govern municipal provinent d’aquestes mobilitzacions i reivindicacions impulsa polítiques concretes no fàcils de fer. Polítiques que a la vegada que són reconegudes, també es demana que s’aprofundeixin. Però és un triomf parcial, limitat. L’hegemonia discursiva s’ha de concretar en transformacions vitals, aquí trobarem la diferència entre projectes polítics que són onada de canvis o els que intenten aprofitar l’ocasió per guanyar poder sense voler transformar la societat d’acord amb aquestes idees que diuen defensar

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 16

Deixa el teu comentari

Scroll to top