Quan la seva terra es mou sota els nostres peus Revisat per Revista Treball a . El virus va canviar les nostres vides i la guerra està canviant el nostre món. Encara amb les mascaretes enganxades a la boca, veiem caure bombes a tres hores e El virus va canviar les nostres vides i la guerra està canviant el nostre món. Encara amb les mascaretes enganxades a la boca, veiem caure bombes a tres hores e Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Quan la seva terra es mou sota els nostres peus

Quan la seva terra es mou sota els nostres peus

Quan la seva terra es mou sota els nostres peus

El virus va canviar les nostres vides i la guerra està canviant el nostre món. Encara amb les mascaretes enganxades a la boca, veiem caure bombes a tres hores en avió. La convulsió és el nostre paisatge habitual; la hipervelocitat dels esdeveniments, pura normalitat. El conflicte a Ucraïna ens trasbalsa i angoixa, deixa com a petites i, fins i tot, ridícules totes les altres trifulques polítiques que ens puguin preocupar. La llista de conseqüències que inicia el conflicte és llarga i complexa, però, per començar, profundament dolorosa. Qualsevol guerra provoca a qualsevol persona decent un sentiment de por, pena i solidaritat.

Malgrat això, i a diferència de fa pocs anys, el panorama és diferent. Avui l’extrema dreta europea és més forta que mai i, mentre l’esquerra matisa els matisos, un espai que ha estat aliat estratègic de Vladimir Putin (i de Donald Trump) és a Espanya soci preferent del PP. Primer avís per a despistats d’esquerres: l’adversari polític no està al costat sinó al davant. Quan un partit antirefugiats i militarista pot arribar a governar, els debats de saló de l’esquerra són de vergonya aliena i de greu irresponsabilitat.

Però siguem clars: aquesta és la guerra de les nostres contradiccions. La guerra en què els que ens vam manifestar pel ‘No a la guerra’ ens hem hagut de fer preguntes que no existien fa 15 dies. En què els que sempre vam promoure la cultura de la pau hem vist els nostres paràmetres trastocats. En converses amb els que has compartit una manera de veure el món, trobes seguretats barrejades amb dubtes. I una sensació clara de moviment de terres, de valors i conviccions. Abans que res, convindria ser generosos amb els qui comparteixes tant i, potser, acotar les diferències per seguir junts cap endavant.

Hem d’enviar armes a qui les demana per defensar-se legítimament? Generarà això una escalada? O cal donar suport a qui defensa el seu país davant d’una invasió? Ha d’entrar Ucraïna a la Unió Europea? I Geòrgia? L’alternativa a l’OTAN és un euroexèrcit? Què opinem del govern alemany, amb una ministra d’exteriors dels Verds, que ha decidit incrementar la despesa militar?

Aquests dies busquem símils històrics i analogies per aconseguir respostes. Sovint cadascú els adapta a les seves preferències… Per què no enviem armes a Ucraïna si sempre hem criticat la passivitat francesa i britànica envers el govern de la República? Per què hem de ser més solidaris amb Ucraïna del que hem estat (o no) amb palestins, sirians o iemenites? Què faríem si els sahrauís ens demanessin ajuda armada davant d’una nova invasió marroquí? O els kurds de Rojava?

Aquestes preguntes legítimes poden ser debatudes i gestionades si sabem discernir que aquesta guerra no va de passar comptes amb la història o de guanyar un debat en un òrgan de partit. No podem admetre que, acabat el conflicte, el balanç d’allò que va fer l’esquerra pugui acabar sent haver conspirat contra companys de partit.

Cal sortir d’un marc erroni. El que requereix la nostra màxima prioritat és la dimensió europea i els costos socials i humanitaris del conflicte. La covid ha generat una resposta de la UE que, per moltes mancances que tingui, és positiva. Coordinació en la resposta sanitària i d’emergència, increment de la despesa i, finalment, uns fons ‘Next Generation’ que han canviat el paradigma, fins fa poc dominant, d’obsessió dogmàtica pel dèficit. La posició contundent i finalment unànime de sancions econòmiques a Rússia encadena dos anys de decisions estratègiques de la UE que haurien de reforçar la unió política.

I ara cal seguir. Hem de pressionar. Per exemple, forçant l’acceleració d’un canvi en el model energètic. Si la resposta és canviar gas rus per gas algerí, potser guanyem temps, però no resolem el principal problema. Va quedant força clar que el ‘New Green Deal’ europeu és lluitar contra l’emergència climàtica i crear nova ocupació però també guanyar sobirania energètica davant de sàtrapes i dictadors. Una oportunitat per vincular encara més intensament esquerra i ecologia.

Sí, cal sortir d’un marc erroni. El debat sobre l’enviament d’armes és important, però és només una part del que cal decidir. Perquè el que sí que seria una escalada amb risc nuclear és establir una zona d’exclusió aèria, cosa que també demana el govern ucraïnès i és inviable.

És més, cal obrir el focus 360 graus. Fugir de debats esotèrics sobre geoestratègia de barra de bar, posant l’accent sobre allò que està a punt de passar i tornarà a estar en disputa: els costos socials i humanitaris d’aquesta guerra. Perquè, enviem armes o no, la inflació apujarà i els salaris es devaluaran. Arreu d’Europa. Per què no aprofitar, doncs, per fer grans pactes transversals per canviar el mercat elèctric? Per què no preveure uns fons ‘Next Generation’ humanitaris i socials?

Sí, cal sortir d’un marc erroni. Qui ha d’estar al centre del debat és un PP que pacta amb el partit de Putin i Trump a Europa. Com pot ser que un mes després de les eleccions a Castellà i Lleó el debat no sigui l’encara més necessari cordó sanitari a l’extrema dreta? Per què no promovem un pacte d’estat que, recollint la recent i intel·ligent declaració sindical respecte la guerra, eludeixi debats estèrils i se centri en allò en què coincidim?

En definitiva, com podem trobar l’equilibri entre la màxima ajuda a la legítima defensa dels ucraïnesos (i suport als russos que s’oposen a Putin), la màxima ofensiva política contra l’extrema dreta europea i espanyola (pro-Putin) i la màxima sobirania de la UE respecte EEUU? La resposta no és fàcil, però no passa per una esquerra entotsolada i que es miri el conflicte en clau interna.

Mentre recol·loquem les peces de les nostres contradiccions, mentre construïm respostes en un present no ja líquid, sinó vaporós, recordem el que és prioritari. Cal aturar la guerra iniciada per una dictadura invasora que té l’extrema dreta europea -encara que ara esborri tweets o cremi fotos- com a aliada en un món en emergència climàtica. No fos cas que, mentre debatem si guerra o revolució, al final perdem la guerra i la revolució.

Autor/Autora

Marc Rius

Politòleg i president de la Fundació Nous Horitzons

Articles publicats : 6

Deixa el teu comentari

Scroll to top