Núvols baixos i punys alçats per Nissan Revisat per Revista Treball a .   “És la primera vegada en la història que es desenvolupa una vaga enmig d’un estat d'alarma”. Aquesta frase, mig amagada al primer paràgraf del l’article   “És la primera vegada en la història que es desenvolupa una vaga enmig d’un estat d'alarma”. Aquesta frase, mig amagada al primer paràgraf del l’article Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Núvols baixos i punys alçats per Nissan

Núvols baixos i punys alçats per Nissan

Núvols baixos i punys alçats per Nissan

 

“És la primera vegada en la història que es desenvolupa una vaga enmig d’un estat d’alarma”. Aquesta frase, mig amagada al primer paràgraf del l’article sobre la vaga de Nissan que el secretari general de CCOO, Javier Pacheco, va publicar el 17 maig a ‘El País’, després d’haver-ne publicat un altre a ‘La Vanguardia’, no pot passar desapercebuda. D’entrada, perquè requereix la precisió de recordar que la primera vegada que, en democràcia, es va declarar l’estat d’alarma, el 4 de març de 2010, va ser justament per fer front a una vaga: la dels controladors aeris.

Aleshores, els treballadors aeroportuaris que havien abandonat la seva posició clau el dia anterior, provocant el tancament de l’espai aeri espanyol, van ser mobilitzats per decret sota jurisdicció militar. El 2010 l’estat d’alarma va servir per trencar les cames a la protesta i reobrir els aeroports al trànsit aeri. Les conseqüències van ser que dos centenars dels vaguistes d’un sector altament qualificat i a voltes molt corporatiu van ser jutjats i condemnats a multes i, alguns, fins i tot a penes simbòliques de cinc mesos de presó.

Però si la vaga de Nissan és històrica és perquè enllaça amb la tradició d’altres vagues obreres, quan encara no hi havia democràcia i era il·legal fer vaga… però se’n feien. I es guanyaven, encara que les victòries no arribessin sempre o no fossin gairebé mai absolutes. De vegades, fins i tot, aquestes vagues estaven també relacionades no ja amb un estat d’alarma, sinó directament amb la declaració de l’estat d’excepció i la lluita contra la dictadura, per la democràcia i l’amnistia a banda de pels drets i llibertats laborals, socials i sindicals.

En concret, la vaga de Nissan enllaça amb la llarga vaga de Motor Ibérica que, el 1976, no va triomfar com a vaga política en un context molt convuls i de canvis accelerats però sí va esdevenir emblemàtica en la lluita per l’amnistia laboral. I va destacar també, com les famoses vagues de Harry Walker, Hispano Olivetti, La Maquinista, Seat o Roca als anys 70, per la seva capacitat de resistència (caixa econòmica inclosa) i de generar suport social més enllà de l’àmbit sindical i laboral. En el cas de la mobilització a la indústria predecessora de Nissan, que Ferran Amores va estudiar el 2007 a la monografia ‘Motor Ibérica: 100 dies de vaga’, va haver-hi manifestacions de solidaritat tant importants com les que es van viure al barri de Poblenou, on hi havia la principal factoria del que després seria Nissan i acabaria marxant a la Zona Franca, o la tancada de dones i familiars de treballadors a l’església de Sant Andreu.

És evident que avui, gairebé mig segle després, el context és un altre. Però no deixa de sorprendre que la vaga indefinida iniciada pels treballadors i treballadores de Nissan el 4 de maig de 2020 i ratificada pel comitè d’empresa en la seva reunió del dia 20 amb la direcció de la companyia i el Departament de Treball estigui esdevenint també tot un símbol. Un símbol que va fins i tot més enllà de l’exigència de futur per als 3.000 treballadors dels cinc centres de treball de Nissan a Catalunya (Barcelona-Zona Franca, Montcada, El Prat, L’Hospitalet i Sant Andreu de la Barca) i pels 25.000 llocs de treball de la indústria auxiliar que també perillen si la decisió estratègica que la multinacional japonesa ha d’anunciar el proper 28 de maig passa pel que ja s’ha filtrat a la premsa de Tokio: el tancament de les plantes de casa nostra per traslladar la producció a les factories franceses de Renault o, directament, replegar-se al Japó.

Hi ha qui posa el focus en la importància estratègica del sector de l’automoció per a la indústria, l’ocupació i, en definitiva, per a l’economia del nostre país. Tampoc no falten veus -incloses les de polítics diversos, dels mateixos sindicats o, fins i tot, de la patronal- que ja fa temps, i més encara en el context de la doble crisi climàtica i del covid-19, que aposten per mantenir la indústria automobilística reorientada seriosament cap al vehicle elèctric i, per què no, cap a qualsevol altra producció que faci falta. La fabricació de respiradors en plantes d’automòbil en els moments més crítics de l’emergència sanitària demostra que això és possible.

Però si tot aquest debat i la vaga indefinida segueixen vius i comencen a adquirir ressò mediàtic en un país on, des dels anys 80 del segle XX, el periodisme presta molt poc interès a les qüestions industrials, a les lluites laborals i a la tasca sindical és, sobretot, per la potència d’una imatge: la dels punys alçats dels treballadors i treballadores en vaga. Pot semblar estrany, però la icona clàssica del moviment obrer que alguns releguen a folklore mentre es canta ‘La Internacional’ en el tancament de congressos, assemblees o manifestacions de l’esquerra política o sindical segueix tenint sentit i força real a peu de fàbrica i en temps de ‘memes’ i xarxes socials.

Així ho està demostrant la gent de la Nissan que, relegant els logos i les sigles de les seves quatre organitzacions sindicals representatives (USOC, CCOO, UGT i CGT) a l’estampat d’una pancarta, aposten per realçar la unitat dels treballadors i treballadores i dels seus comitès mostrant-se sempre amb el puny alçat a les portes de la fàbrica en vaga. Així ho ensenyen totes les fotos que corren per les xarxes i s’ho troben tots els qui els van a veure com a mostra de solidaritat, siguin l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Laura Campos (a qui l’empresa va impedir l’accés a la planta del seu propi municipi), el tinent d’alcalde de Barcelona Jaume Collboni o alguns diputats dels Comuns, del PSC, la CUP i ERC al Parlament que també s’hi han acostat.

No tots els visitants aixequen el puny per les fotos o ho fan amb la mateixa determinació que els treballadors. Però, sens dubte, i encara més en un context d’estat d’alarma i de confinament que ha provocat una apagada informativa d’allò que no fos la crisi més immediata, els punys alçats per Nissan han trencat el silenci i desafien els núvols baixos que sobrevolen el seu futur. A més, l’organització i la disciplina amb que els vaguistes guarden les distàncies socials contra el covid-19 sense renunciar a un dret fonamental com també ho són els d’expressió i manifestació contrasta, i molt, amb les cassolades i desordenades marxes que la dreta més ultramontana fa aquests mateixos dies contra el Govern espanyol.

La ‘llibertat’ que es reclama en alguns barris rics poc té a veure amb les llibertats, els drets socials i el futur que reclama la classe treballadora als barris i fàbriques de la Barcelona metropolitana i que, com apuntava en el seu article a ‘El País’ el líder de CCOO, Javier Pacheco, ell mateix treballador de Nissan, es van guanyant a poc a poc gràcies al “mèrit del moviment obrer organitzat”. Perquè, poca broma, enmig de l’estat d’alarma i entre ERTOs, és la intel·ligència col·lectiva, l’experiència acumulada i una caixa de resistència oberta a aportacions de tothom el que ha fet que unes desenes de treballadors en vaga hagin aconseguit paralitzar des de Montcada una gran planta com la de la Zona Franca, la distribució de components a factories de Nissan a la Gran Bretanya i de Renault a França i, en definitiva, que una vaga acabi sent notícia. Fins i tot amb ressò mundial a ‘The New York Times‘. I que, així mateix, comencin a acumular-se mostres de solidaritat amb el món del treball d’allò que abans s’anomenaven les forces de la cultura, i que ara poden anar des de l’escriptor Javier Pérez Andújar a l’assagista Jordi Amat, passant per dibuixants com Alfons López, Azagra Revuelta i Guillem Escriche o el pallasso Ivan Prado.

Mentre alguns fan soroll amb cassoles i pals de golf i s’emboliquen amb la bandera espanyola per sortir al carrer sense cap respecte pel treball o la vida, d’altres aixequen els punys i fan bandera d’un símbol universal, de solidaritat, internacionalista i de classe, que segueix demostrant la seva força. Com ho han demostrat també durant els darrers tres mesos tots els treballadors i treballadores dels serveis essencials per a la vida. El seu capital són les mans. Sempre les mans. També closes. Com un puny.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top