Punxem la bombolla del fracking

Promet ser una font d’energia baixa en CO2, propera i que genera ocupació. La realitat ens la descobreixen els autors d’aquest article: contaminació, impacte territorial i un model insostenible.

El fracking sorgeix en aquest final de cicle civilitzatori en què estem immersos en trobar-nos amb l’inevitable esgotament de recursos naturals finits que fins ara el nostre sistema i estructura social utilitzava. El preu del gas i del petroli augmenten en intentar accedir a explotar jaciments fins ara descartats per la seva baixa rendibilitat. Ara bé, el fracking genera una forta resistència social de les comunitats afectades, pels seus riscos ambientals i socials. A causa d’aquest fet, països com França han declarat prohibida la seva explotació.

Però, què és el fracking?

La fractura hidràulica o fracking consisteix a fer una perforació vertical fins a la capa de roca que es busca, normalment impermeable. La perforació es realitza amb una sèrie de barres perforades i roscades unes amb altres per arribar a la longitud desitjada. Quan s’arriba a la capa on es troba l’hidrocarbur, la perforació s’encamina de forma horitzontal, cosa extremadament difícil degut al mínim espessor i variabilitat de profunditats de la capa de roca.
Dins de la capa de lutites s’utilitzen explosius per provocar petites fractures i s’injecten milers de tones d’aigua a molt alta pressió, barrejades amb sorra i additius químics, entre d’altres alguns carcinògens (com ara Naphthalene, Formaldehyde, Thiourea, Benzene).
Segons les indústries extractives que apliquen la tècnica del fracking, cada aspecte de la fractura hidràulica és monitoritzat i degudament controlat. Tanmateix, hi ha nombrosos riscos inherents sobre el medi i fins i tot sobre la salut de les persones que habiten en zones properes als pous.

Aigua

La composició del fluid de fracturació consisteix majoritàriament en aigua i sorra (un 98%), i un 2% de productes químics que serveixen per aconseguir una distribució homogènia de l’agent d’apuntalament (la sorra), facilitar el retrocés del fluid, inhibir la corrosió, etc. Es tracta, aproximadament, de més de 600 compostos (segons la United States House of Representatives. Committee on Energy and Comerce, April 2011), alguns dels quals presenten un nivell de risc sobre la salut molt perillós (segons la National Fire Protection Associaction).
També és important ressaltar el gran consum d’aigua que implica la utilització de la tècnica del fracking. Només per a la fase de fractura es necessiten com a mínim uns 20.000 m3 d’aigua (aproximadament, 12 piscines olímpiques!) per a cada injecció d’aigua. Les necessitats d’aigua de les operacions de fractura entrarien en conflicte amb el subministrament per a la demanda local i podria tenir nefastes conseqüències per a la vida aquàtica, la pesca, les indústries o les explotacions agrícoles i ramaderes de la zona afectada.
Un altre aspecte a tenir en compte és la possible contaminació de les aigües subterrànies o superficials, tant pels compostos químics utilitzats en el procés de fracturació com pels compostos provinents del subsòl que conté el fluid residual generat i el mateix gas extret.

Cicatriu en el paisatge

L’impacte en el territori, ben mirat, potser és el major problema que planteja l’explotació a Catalunya, ja que és necessari perforar un gran nombre de pous, amb el que això comporta de major nombre d’emplaçaments, infraestructures i trànsit associat (transport de maquinària, transport d’aigua, etc.).
Cada emplaçament pot ocupar 1,5 hectàrees, aproximadament. Quan es perfora un reservori convencional, en què no cal fer cap operació de fracking, n’hi ha prou amb disposar d’1 hectàrea, o fins i tot menys.

Tensions i contradiccions

Alguns apunten que el gas natural se situa com una font d’energia de transició cap a un model energètic baix en carboni. Però amb inversions adequades i si s’impulsa una nova cultura energètica basada en l’estalvi, les renovables i l’eficiència i la sobirania energètica, els experts apunten que el gas no serà necessari.
Un dels aspectes claus és si aquests hidrocarburs tenen una bona Taxa de Retorn Energètic (TRE) superior a 10 perquè la cosa surti rendible econòmicament. No hi ha hagut cap civilització en la història que s’hagi mantingut amb TRE inferiors a 10. Tot i no haver-hi cap estudi que avaluï seriosament quina és la TRE del gas d’esquist, suposem que ha de ser força baix, atesos els costos de producció a boca de pou als EUA: entre 2,25 i 9 dòlars per cada mil peus cúbics; això és, unes 8 vegades més car que la dels pous convencionals a Rússia. Tenint en compte que la TRE del gas rus se situa al voltant de 20, podem estimar que el gas d’esquist ha d’estar entre 2 i 3, i fins i tot hi ha qui planteja que pot ser inferior a 1.
Així mateix, la creació de llocs de treball, segons l’economista francès Thomas Porcher, que ha estudiat l’efecte del fracking en l’economia dels Estats Units, demostra que és una altra bombolla especulativa, amb una forta dosi de capital fictici basat en estudis poc creïbles i expectatives inflades sobre les reserves disponibles. Malgrat es repeteix que es reactivarà l’economia i es crearan llocs de treball, la realitat és que les dades són demolidores: 600.000 llocs de treball per 500.000 pous. Poc més d’un lloc de treball per pou.

El dret a un medi ambient sa

El dret de les persones a un medi ambient sa està reconegut per l’ONU. Addicionalment, i trencant la visió antropocèntrica dels drets, la natura és subjecte de drets, facultant l’exigibilitat dels mateixos a qualsevol persona, comunitat, poble o nacionalitat. Un dels drets de la natura és l’aplicació de mesures de precaució i restricció per a les activitats que puguin conduir a l’extinció d’espècies, la destrucció d’ecosistemes o l’alteració permanent de cicles naturals. Aquesta és l’amenaça que suposa la fractura hidràulica, agreujada pel fet que algunes concessions podrien trobar-se dins d’espais de la Xarxa Natura 2000.
La noció de desenvolupament que hi ha en el fons d’aquestes polítiques atribueix el benestar de les persones exclusivament al creixement econòmic, el qual se suposa només és possible aconseguir sotmetent-se a les relacions de mercat, on tot esdevé mercaderia i, per tant, tot té un preu .
Per contra, el dret humà al desenvolupament s’ha de definir com un procés global i no només econòmic; un desenvolupament cultural, social, etc. La Declaració del Dret al Desenvolupament de Nacions Unides, estableix condicions preexistents per a la vigència d’aquest dret, com l’autodeterminació dels pobles, la sobirania sobre les riqueses, la participació social i la vigència dels drets civils i polítics, així com dels econòmics, socials i culturals. A més, aquest instrument planteja que els Estats han de realitzar els seus drets i deures de manera que promoguin un nou ordre econòmic internacional basat en la igualtat sobirana, la interdependència i la cooperació entre els Estats.