PSOE: esquerra i plurinacionalitat Revisat per Revista Treball a . El darrer Congrés del PSOE, el 39è, acabat de celebrar, serà objecte de comentaris abundants i, inevitablement, diversos, i els seus resultats hauran d’esperar El darrer Congrés del PSOE, el 39è, acabat de celebrar, serà objecte de comentaris abundants i, inevitablement, diversos, i els seus resultats hauran d’esperar Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » PSOE: esquerra i plurinacionalitat

PSOE: esquerra i plurinacionalitat

PSOE: esquerra i plurinacionalitat

El darrer Congrés del PSOE, el 39è, acabat de celebrar, serà objecte de comentaris abundants i, inevitablement, diversos, i els seus resultats hauran d’esperar el pas del temps per comprovar si cal entendre’ls com una hàbil i oportunista declaració d’intencions propagandística o com un autèntic canvi d’orientació política en dos àmbits fonamentals: l’ideològic, esquerra, i el territorial, Espanya nació de nacions o plurinacional.

En la mesura, però, que aquest Congrés s’ha desenvolupat en un clima de concòrdia i de consens, després de les agitades i mediàticament manipulades eleccions primàries que donaren la victòria, contra pronòstic, a Pedro Sánchez, tot desautoritzant no només la candidata Susana Díaz sinó, i molt més important, tota la vella guàrdia socialista: Felipe, Zapatero, Rubalcaba i la majoria de barons territorials, per no parlar de la banca, les empreses de l’Íbex, els grups privats de comunicació, etc., en aquesta mesura, deia, hi ha hagut molta menys cobertura i molts menys articles d’opinió en tots els mitjans. De fet, els propietaris dels mitjans de comunicació privats i els públics, que obeeixen els governs de torn, no estan particularment interessats a difondre el nou perfil del PSOE, un partit que es vol situar a l’esquerra, que vol recuperar la “S” i la “O” de les seves sigles, que tracta d’arrenglerar-se amb el nou laborisme de Corbin, a qui tots donaven per mort i enterrat, precisament per definir-se d’esquerres, que mira el govern de Portugal com un model a seguir, quan fins ara ningú semblava fer-li cas i menys la socialdemocràcia espanyola i europea, i un partit que per primera vegada en la seva més que centenària història assumeix com a pròpia la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i deixa de formar part del nacionalisme espanyol més ranci i més reaccionari.

Tal vegada hi haurà qui consideri que aquestes dues modificacions programàtiques, per no parlar d’altres d’àmbit més sectorial, tindran un abast reduït, i que la inèrcia de la tradició espanyolista, d’una banda, i la deriva dretana de la socialdemocràcia europea, de l’altra, acabaran per diluir els nous horitzons del socialisme espanyol. No tinc cap capacitat predictora i, per tant, no m’atreveixo a fer pronòstics, però si la militància socialista ha estat capaç de trencar les previsions pel que fa a les primàries, les noves regles de funcionament del PSOE, acabades d’aprovar, faran més difícil que la direcció pugui enganyar les bases i actuar al marge d’elles.

Amb aquest doble arrenglerament, el PSOE incomoda tots els partits: el PP dona per bona l’explicació socialista de respecte a la sobirania de tot el poble espanyol i de rebuig al referèndum unilateral, però es malfia, amb raó, del reconeixement a la plurinacionalitat cultural i de la definició d’esquerres que li dificultarà segons quins acords; Cs es veurà més obligat, encara, a fer de crossa del PP i a confrontar amb les dues línies ideològiques del nou socialisme; Podemos i les seves confluències tindran un competidor en les polítiques d’esquerra que el PSOE de la gestora havia oblidat bastant, si bé podran sentir-se més còmodes en el terreny de la plurinacionalitat i abordar amb la col·laboració del PDeCAT, d’ERC i del PNB la creació d’un comissió parlamentària que iniciï els treballs de la reforma constitucional. És possible, igualment, que els sectors més radicals de l’independentisme català valorin negativament o menystinguin el pas endavant del PSOE, ja que el seu afany i les seves presses no poden avenir-se amb una reforma constitucional.

Siguin quines siguin les valoracions i les reaccions, és evident que algunes coses, i no menors, s’han mogut. Si hom deixa de tenir la mirada posada només en el procés i obre l’angular cap a la resta d’Espanya, d’Europa i del món, pot trobar realitats i situacions molt preocupants; per esmentar-ne només una, el resultat de la segona volta de les eleccions franceses, que poden donar un poder inimaginable a un personatge molt desconegut, Macron; o més afalagadores, com el resultat de les municipals parcials a Itàlia, que han escombrat els grillini, o la revifada del laborisme anglès.

La setmana passada, a més, ens va permetre presenciar un debat polític d’alta volada, com feia temps que no es veia. Van quedar més que demostrades les raons per les quals calia censurar el govern de Rajoy, al marge que no pogués triomfar numèricament la moció, com tampoc ho podien fer les presentades anys abans i, també, les propostes polítiques, econòmiques i socials que una possible i plausible alternativa de govern havia elaborat. M’agrada pensar que després de molts anys estan tornant els temps de la política. Tant de bo!

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top