Un problema d’excés de proximitat amb els ciutadans Revisat per Revista Treball a . La representació política no està vivint els seus millors moments. Els representats polítics són objecte de múltiples crítiques i, de fet, se’ls considera els c La representació política no està vivint els seus millors moments. Els representats polítics són objecte de múltiples crítiques i, de fet, se’ls considera els c Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Un problema d’excés de proximitat amb els ciutadans

Un problema d’excés de proximitat amb els ciutadans

Un problema d’excés de proximitat amb els ciutadans

La representació política no està vivint els seus millors moments. Els representats polítics són objecte de múltiples crítiques i, de fet, se’ls considera els culpables de bona part dels problemes que ens afecten. Per a uns no aporten cap valor afegit i, per tant, serien prescindibles. Per a altres, només s’ocuparien dels seus interessos personals i, per tant, es despreocuparien d’allò que ens interessa a la resta. Aquest mal funcionament de la representació política estaria degradant el funcionament de la democràcia. La democràcia no és res més que el poder del poble i, per tant, en la mesura que els polítics electes no aconseguissin representar adequadament aquest poble, estarien violant la seva pròpia essència. Ens hem referit a aquesta crisi de representació com la conseqüència d’un procés d’allunyament dels polítics; uns éssers privilegiats que no viuen en el nostre món i que, com indica el tòpic, són incapaços de saber com s’agafa el transport públic o quin és el preu d’un cafè.

Davant d’aquests arguments –recurrents i molt compartits–, sempre m’ha fet pensar una afirmació de Daniel Innerarity en el seu llibre El nuevo espacio público. En aquest text, publicat al 2006, s’afirmava que, contràriament a allò que repetim gairebé mecànicament, el problema de la representació política no està en la manca sinó en l’excés de proximitat. Els polítics estarien prenent decisions inadequades, però la raó estaria en la seva incapacitat per adoptar una mínima i imprescindible distància. Allò que estaria distorsionant la seva activitat de representació serien uns ciutadans que, des d’una proximitat excessiva, impedirien la visió panoràmica, el contrast de posicions i una perspectiva prou equilibrada per adoptar decisions que representin els interessos del conjunt.

Situar el problema de la representativitat en un excés de proximitat pot resultar un argument poc intuïtiu, fins i tot provocador. Miraré d’il·lustrar-ho amb dos exemples concrets i reals: el Pla d’equipaments penitenciaris i el Pla de conques fluvials de Catalunya. Es tracta de dos casos on els representants polítics han de prendre decisions que poden xocar amb la voluntat de la ciutadania o, almenys, d’una part d’ella. Decisions difícils que es poden resumir en dos interrogants. On posem les presons quan ningú les vol a prop de casa seva? Què fem amb l’aigua, un recurs limitat pel qual molts actors competeixen?

En el primer cas, les presons, un representant polític que escoltés des de la proximitat la voluntat del poble, probablement només sentiria una veu que li repetiria “lluny, lluny, prou lluny perquè no la veiem”. Un bon representant, doncs, què hauria de fer? Allunyar les presons dels entorns urbans? Seria aquesta la decisió més democràtica? Al meu entendre, no; de cap manera. La política penitenciària està constitucionalment i democràticament destinada a cercar l’objectiu de la reinserció i, per tant, necessita situar les presons en entorns urbans que facilitin certa permeabilitat social. Sense aquesta proximitat, ni es faciliten les visites dels familiars ni funciona el règim obert, dos aspectes que contribueixen significativament l’objectiu de la reinserció. El representant polític es troba, doncs, davant del dilema de situar les presons en espais aïllats (si escolta des de la proximitat els ciutadans) o ubicar-les en entorns que afavoreixin la reinserció (si és capaç de prendre prou distància).

El mateix succeeix en el segon cas. La política d’aigua desperta interessos molt diversos i contradictoris: pagesos que volen regar, veïns que volen consumir-la a preus assequibles, empresaris que la usen i la contaminen, ecologistes que volen garantir cabals de mínims de manteniment o productors d’energia hidroelèctrica que volen incrementar el seu potencial. En aquesta situació –del tot habitual quan parlem de polítiques públiques– un excés de proximitat pot conduir-nos a una situació de bloqueig. Un polític pròxim i que escolta la ciutadania, a qui escolta? A tothom? I si li demanen coses diferents, a qui fa cas? Quina és la voluntat del poble quan aquesta s’expressa a través de veus diverses? De nou, el representant polític que ha d’impulsar una política d’aigua equilibrada no pot submergir-se en la proximitat, sinó que necessita prendre certa distància. Assumir que la política no és una resposta a una única voluntat popular, sinó que cal articular l’expressió de múltiples i sovint antagòniques expressions d’aquesta polièdrica voluntat popular.

També volem subratllar, finalment, que aquesta necessària distància no pot exercir-se sense previs exercicis de proximitat. És a dir, abans d’aprovar el Pla d’equipaments penitenciàries i el Pla de les conques fluvials, cal escoltar i parlar amb la ciutadania involucrada en cada política pública. Ara bé, no podem confondre aquests parlar i escoltar amb una indicació d’obligat compliment, amb allò que alguns de manera excessivament emfàtica anomenen la participació vinculant. Després d’escoltar i parlar, cal respondre i, en aquesta resposta –que és una manera de referir-nos a l’aprovació de la política pública– cal adoptar certa distància i, sobretot, estar disposat a decebre –encara que sigui parcialment– els interessos particulars en favor dels interessos col·lectius.

Vivim, efectivament, temps de crisi de la representació política. Vivim també temps de simplificacions que ens proposen superar aquesta crisi a partir d’una fórmula incontestable: que els polítics ens escoltin i facin allò que els indiquem. Una fórmula tan incontestable com banal. Una fórmula que ens pot portar a polítiques distorsionades (presons en deserts) o bloquejades (plans hidrològics que no som capaços d’aprovar). Una política que promet fer allò que demanda la ciutadania converteix inevitablement el polític en mentider, ja que és una promesa impossible de satisfer. El futur de la representació política, en definitiva, reclama combinar la proximitat amb la distància. Proximitat per guanyar-se la capacitat de prendre decisions a partir d’una escolta activa i d’un diàleg articular entre els múltiples interessos. I distància per poder equilibrar interessos, per ser capaç de superar les legítimes expectatives particulars en favor d’un imprescindible projecte col·lectiu.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 25

Comentaris (1)

  • Pere

    Perdoneu la broma fàcil. Potser per això el govern de Mariano Rajoy ha situat dos dels nostres principals representants polítics ben lluny de nosaltres: un a Estremera i l’altre a Brussel·les.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top