Primer de Maig. CCOO, un autèntic sindicat nacional Revisat per Revista Treball a . Els dies 4, 5 i 6 d’abril, CCOO de Catalunya, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, va celebrar a Barcelona el seu onzè Congrés. Des del punt de vista organ Els dies 4, 5 i 6 d’abril, CCOO de Catalunya, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, va celebrar a Barcelona el seu onzè Congrés. Des del punt de vista organ Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Primer de Maig. CCOO, un autèntic sindicat nacional

Primer de Maig. CCOO, un autèntic sindicat nacional

Primer de Maig. CCOO, un autèntic sindicat nacional

Els dies 4, 5 i 6 d’abril, CCOO de Catalunya, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, va celebrar a Barcelona el seu onzè Congrés. Des del punt de vista organitzatiu, Javier Pacheco va ser escollit com a relleu de Joan Carles Gallego, que ha dirigit el sindicat durant vuit anys de forma brillant en temps difícils. La direcció s’ha rejovenit i s’ha feminitzat: dos bons símptomes.

El Congrés va servir per actualitzar el missatge de CCOO al servei dels treballadors i les treballadores i, en conseqüència, va aprovar diversos documents i resolucions que pretenen definir el paper del sindicat en la lluita pel treball digne i contra la precarietat, que el defineixen com a sindicat feminista al costat de les qualificacions tradicionals de nacional i de classe, que volen articular polítiques atractives per als i les joves i que intenten definir una Europa que serà social o no serà.

Però em voldria aturar una mica en com CCOO ha exercit el seu paper de sindicat nacional en aquest Congrés.

Proposta nacional

En la Resolució “Un compromís amb el país i la gent treballadora” es recorda que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ha estat sempre compromesa amb “la utilització de la llengua catalana com un dret de ciutadania i factor de cohesió i igualtat d’oportunitats”. La tasca pedagògica de CCOO durant els anys de la dictadura franquista, la Transició i més enllà, ha estat impagable: davant el “En castellano, por favor” sorgia un “El Cipri (Cipriano García) ha dicho que cada uno hable en su idioma”. L’aportació de CCOO a l’ús normalitzat del català ha impregnat tant els membres del sindicat que en aquest Congrés se n’ha fet una aplicació impecable. Evidentment, tothom s’ha expressat en l’idioma que ha volgut, però els màxims exponents del sindicat, aquest tres dies han tingut clar que havien de parlar en català: deixant de banda en Joan Carles Gallego, que té el català com a llengua pròpia, els dos copresidents del Congrés han dirigit les sessions en català. I el nou secretari general, Javier Pacheco, que té el castellà com a llengua materna, ha fet tot el seu discurs en català, utilitzant el castellà, de forma sentida, per adreçar-se al seu pare i la seva mare. Evidentment, a partir d’ara suposo que alternarà les dues llengües segons li vagi millor, però va considerar que el simbolisme del primer discurs exigia l’ús del català, i em consta que s’ha estat preparant per poder-ho fer. Quina diferència amb alguns membres d’ERC o Súmate que, tot i parlar el català perfectament, utilitzen el castellà de forma demagògica per adreçar-se a la ciutadania del Baix Llobregat o de Santa Coloma de Gramenet, com si fos la llengua i no el discurs social el que els ha d’apropar a la gent.

Però més enllà del tema lingüístic, la Resolució citada és de lectura obligada per a tothom que vulgui fer política a casa nostra. CCOO reitera que “Catalunya és una nació i té el dret de decidir el seu propi futur i la forma de relació que vol tenir amb l’Estat espanyol”. El sindicat, que recorda que és “la primera força sindical i social del país”, es compromet a “ser part activa a favor de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que reclama de forma majoritària la ciutadania de Catalunya”. I alhora, tal com fa el Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum del que CCOO forma part, insta “els governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats i a assolir un acord que estableixi les condicions i les garanties per a un referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu” i en el que tothom s’ha de sentir cridat a participar en el marc d’un debat democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions de la ciutadania. En conseqüència, el sindicat s’ha implicat a fons en la recollida de signatures de suport al Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum, tant per Sant Jordi com pel Primer de Maig.

Tota una lliçó des del sindicalisme per als partits centralistes, PP, Cs i PSC, que acostumen a repetir que el debat nacional no interessa a la gent “normal” que es preocupa només per problemes socials i econòmics. Però també un advertiment als que des de la banda independentista varen menysprear l’opció del referèndum com una pantalla passada i que ara farien bé de repassar les condicions que CCOO considera que ha de tenir un referèndum.

Una enquesta més que interessant

Però CCOO, uns dies abans del Congrés, ha fet una altra cosa poc habitual: s’ha despullat, i a través d’una enquesta que han contestat 7.498 dels seus 140.078 afiliats, ha mostrat en públic el pensament de la seva gent.

Pel que fa a la identificació política, el 51% ho fa amb Catalunya Sí que es Pot (Podem 23’8, ICV 19’8 i EUIA 7’4), un 28’4 amb Junts pel Sí (24’8 ERC i 3’6 CDC), un 8’9 amb el PSC i només un 6’4 amb la CUP, un 4’7 amb Ciutadans i un 0’7 amb el PP. La dada més destacable és que el PSC passa del 31’5 per cent de l’enquesta del 2008, en la qual apareixia com a primera força política, al 8’9 per cent actual: una clara mostra més de la pèrdua de suports experimentada pels socialistes catalans.

L’enquesta preguntava també sobre l’estatus polític que es prefereix per a Catalunya: un 42’8 vol que sigui un Estat dins d’una Espanya federal, un 40’3 preferiria un Estat independent, un 13’3 una Comunitat Autònoma i un 3’7 una regió d’Espanya. Contribueix a trencar tòpics: els unionistes d’esquerres encara s’estan fregant els ulls davant el fet que el 40’3 per cent dels afiliats a CCOO (“la classe obrera”!!!) aposti per la independència. I a alguns independentistes els hauria de fer meditar el que la seva opció, si més no en determinades capes socials, encara és lluny de ser majoritària: la suma d’alternatives no independentistes és del 59’8 per cent. L’aposta per l’Estat federal, que en el Baròmetre del CEO apareix com a tercera opció de la ciutadania, és la primera en l’enquesta de CCOO. En definitiva, el 83’1 % dels enquestats voldrien un canvi de la situació actual cap a majors quotes d’autogovern.

Pluralitat

La Resolució aprovada al Congrés recorda que la CONC “reconeix la pluralitat d’opcions del seus afiliats i les seves afiliades i en qualsevol escenari de futur, que democràticament decideixi el poble de Catalunya, el sindicat CCOO seguirà realitzant la seva funció social, que és organitzar els treballadors i les treballadores per defensar els seus interessos i gestionar el conflicte laboral i social”. Aquesta Resolució ha estat aprovada per la immensa majoria dels delegats i les delegades i expressa amb nitidesa una característica del sindicat: la seva pluralitat, reflex de la que existeix a la societat catalana, i la seva voluntat de no trencar-se per la qüestió nacional. Aquest posicionament, que també és aplicable al món dels Comuns en general i a molts signants del Pacte Nacional pel Referèndum, no acostuma a ser entès pel sector oficial de l’independentisme, que desitjaria que es produís un decantament cap el “sí” o el “no” que comportés el trencament d’aquestes organitzacions. Això no passarà: l’STUC, el sindicat escocès, amb motiu del seu referèndum, va convocar multitud d’actes explicatius de com poden afectar el “sí” o el “no” a la independència als treballadors i lestreballadores; no va atendre la pressió de la seva tradicional relació històrica amb el Partit Laborista, que volia el “no”, però tampoc es va inclinar pel “sí”. Entenc que, per a qui tingui com a únic objectiu polític la independència, aquesta postura li resulti inexplicable. Però hi ha molta gent , independentista o federalista, que fa sindicalisme o fa política per moltes altres raons, al costat de la dels drets nacionals, que justifiquen continuar formant part d’un projecte sindical o polític en el que conviuen posicionaments nacionals diferents. Una cosa ens uneix: la defensa del dret a l’autodeterminació i de la necessitat d’un referèndum que pugui explicitar als ulls del món quina és la voluntat del poble català. Des d’aquest punt de vista, el recent Congrés de CCOO ha estat una exemple més del que vol dir ser un sindicat nacional.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 18

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top