El president de Catalunya ha d’estar a Catalunya Revisat per Revista Treball a . En les darreres setmanes el debat polític a Catalunya gira al voltant de si és legal una investidura telemàtica o delegada del president de la Generalitat, per En les darreres setmanes el debat polític a Catalunya gira al voltant de si és legal una investidura telemàtica o delegada del president de la Generalitat, per Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El president de Catalunya ha d’estar a Catalunya

El president de Catalunya ha d’estar a Catalunya

El president de Catalunya ha d’estar a Catalunya

En les darreres setmanes el debat polític a Catalunya gira al voltant de si és legal una investidura telemàtica o delegada del president de la Generalitat, per fer possible que Carles Puigdemont sigui president a distància. Malgrat que va prometre que tornaria si guanyava les eleccions, ara mateix sembla que legítimament ha decidit continuar residint a Brussel·les per evitar entrar a la presó, on sí que hi és el seu vicepresident, Oriol Junqueras. Més enllà de la decisió arbitràriament procedimental del Tribunal Constitucional, que va fixar mesures cautelars quan no tenia capacitat per fer-ho, segons constitucionalistes com Joan Vintró, els mateixos lletrats del Parlament ja han dit per activa i per passiva que no és possible una investidura d’aquestes característiques sense vulnerar el Reglament del Parlament.

Per tant, tot sembla indicar que una investidura en aquestes condicions seria merament simbòlica encara que, malauradament, les conseqüències no serien simbòliques per al president del Parlament i els altres membres de la Mesa que ho facilitessin, i potser tampoc per a les persones que avui són a presó, i es tornaria a repetir el que va succeir després del plens del 6 i 7 de setembre i del 27 d’octubre.

Però més enllà del debat de reglaments i lleis, que no és menor, el debat real és un debat de sentit comú. La pregunta que ens cal respondre és: és realment possible exercir la presidència des de fora de Catalunya?

La mateixa Llei de la presidència de la Generalitat fixa que la candidata o el candidat proposat ha de presentar el seu programa de govern “davant” del Ple i sol·licitar la confiança de la cambra. Després de la seva elecció en el Parlament de Catalunya, i després que el rei el nomeni (si ho fes), s’ha de produir la seva presa de possessió, normalment al Palau de la Generalitat. Com es faria la presa de possessió? A Brussel·les? Sense la seva presència?

El president de la Generalitat té un paper fonamental en la relació amb els sectors econòmics i socials a Catalunya. No és només allò que fa en l’exercici formal del seu càrrec sinó que hauria de mantenir un contacte constant amb ajuntaments, sindicats, patronals, universitats, empreses, entitats,… per conèixer la situació real del país i orientar l’acció de govern i fins hi tot intervenir directament davant de situacions greus, com per exemple processos de deslocalització de grans empreses o liderar l’arribada de grans inversions. Això es pot fer des de fora de Catalunya?

Entre les atribucions en representació del seu càrrec està mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ens locals. I també presidir la Junta de Seguretat de Catalunya, de la qual el PP ha rebutjat la seva convocatòria de manera reiterada i que només va acceptar fer-ho just abans de l’atemptat de Barcelona, pressionat per la situació d’alerta 4 de terrorisme. Qui presidiria la Junta de Seguretat a Catalunya? No es convocaria?

El president ha de convocar i presidir les reunions de govern. Com ho faria? Les reunions del govern es farien fora de Catalunya? Presidiria les reunions per via telemàtica? Tindrien aleshores validesa els seus acords? Segons la mateixa Llei de la presidència, perquè les decisions tinguin validesa ha de ser-hi present el president o la presidenta de la Generalitat. Demanaria aleshores la seva substitució en tots els Consells de govern? Seria acceptada la seva presència  a Brussel·les com un “impediment” vàlid per tal que la delegació fos legal?

És competència seva resoldre els conflictes d’atribucions entre consellers o conselleres, plantejar convocar una qüestió de confiança, convocar una sessió extraordinària del Parlament i sol·licitar la convocatòria d’un debat de política general al Parlament. Com es faria el debat de política general? En cas que ho vulgui delegar, pot delegar algunes de les seves funcions en els seus consellers i conselleres, però per fer-ho ha de donar compte dels decrets de delegació al Parlament; és a dir, tornem a començar: ho pot fer per via telemàtica o delegada?

I pel que fa a les relacions del president o la presidenta de la Generalitat amb el Parlament, el president té l’obligació de comparèixer “davant” el Ple si ho acorden la majoria dels diputats i les diputades. Què passaria si s’acordés la seva compareixença? Compareixeria?

I en les sessions de control? Les preguntes de resposta oral dels diputats i les diputades que s’adrecen al president o la presidenta de la Generalitat “únicament es poden substanciar en sessió plenària”. Només en ocasions “extraordinàries” pot delegar en el conseller@ primer@ o el vicepresident o la vicepresidenta. En el Ple del Parlament, en tota la legislatura, no es podria preguntar mai al president del govern sobre l’acció de govern o sobre qualsevol qüestió que afecti els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya? Vulnera això els drets dels parlamentaris i les parlamentàries de l’oposició?

Són només algunes preguntes sobre les funcions del dia a dia del president de la Generalitat. Però més enllà d’aquestes preguntes, algú creu realment que es pot ser president de Catalunya sense viure a Catalunya?

Sens dubte són moments excepcionals, és impossible negar-ho. Però l’excepcionalitat no ho aguanta tot. Alhora, potser caldria explorar camins que permetin avançar per normalitzar la situació, no complicar encara més el cas de Junqueras, Sànchez i Forn i la resta de persones encausades, i posar en marxa un govern que deixi enrere el 155 i doni resposta als problemes de la gent. I deixar enrere d’una vegada els càlculs electorals. Per cert, unes noves eleccions és allargar 6 mesos més com a mínim la intervenció del govern de la Generalitat.

Nosaltres treballarem per intentar resoldre la situació de presó preventiva i privació de llibertat dels i les representants independentistes, que són clarament injustes. Però Puigdemont ha de triar -com ho va fer Oriol Junqueras, o han fet els diputats Serret, Puig i Ponsatí davant la impossibilitat de delegar el seu vot i mantenir la majoria independentista al Ple- si vol seguir vivint a Brussel·les o vol ser president de la Generalitat. Però les dues coses alhora no semblen realment possibles. Per sentit comú.

Autor/Autora

David Cid
Articles publicats : 1

Comentaris (3)

  • Josep Quintana

    L’article diu moltes veritats però crec que hauríem tots plegats de fer un esforç per no fer tantes voltes i anar al nucli del problema polític: l’independentisme ha fracassat, no ho vol reconèixer i això crea una dissonància que està destruint el país.

    El problema és que ni el revolucionari de reclinatori que va dissenyar l’estratègia general, ni els oportunistes post-pujolistes que varen pujar al carro en marxa, ni els experts en pastisseria legal que van dissenyar els estirabots pseudo-jurídics de la tardor passada, ni els intel·lectuals de tertúlia radiofònica o televisiva que li van donar gruix intel·lectual, ni els periodistes de menjadora que varen posar l’èpica, ni els graciosets que s’han forrat trivialitzant les situacions; tenen ara la valentia i l’honradesa necessàries per fer front als dos milions tres-centes mil persones que s’ho varen creure de cor i dir-los a la cara la veritat: que l’independència era impossible, que ha fracassat i que les seves conseqüències polítiques i socials han estat fatals per Catalunya i trigaran generacions a curar si és que ho fan algun dia.

    Les discussions sobre investidures telemàtiques, honorifiques o delegades no són més que cortines de fum per eludir el tema fonamental. La independència era impossible i tota la intel·liguèntsia que la va defensar com a estratègia de país o estava equivocada (una minoria que al menys era honrada) o buscava aprofitar-se, o no tenia valor per enfrontar-se a la majoria que seguia el corrent.

    El tema no és que Puigdemont no pot ser president i ha de deixar que ho sigui un altre. El tema és què h……. fem ara amb la Catalunya que ha deixat l’independentisme. Una país dividit, amb la meitat de la població sense voler despertar del deliri i amb una classe política dividida entre els que segueixen negant la realitat, els que no volen ser qui diu que el rei està despullat, i els que veuen en tot això l’oportunitat d’acabar amb el catalanisme polític.

    A vegades la política va sobre dir la veritat. No hi ha República, el catalanisme inclusiu del “tan se val d’on veniu” ha mort, l’aznarisme té ara a la resta d’Espanya el upground moral que li ha donat l’independentisme català i el reste del món desconfia de Catalunya i dels catalans.

    Si s’ha de bastir un nou projecte politic ha de ser sobre aquestes realitats, no sobre una discussió frívola i malaltissa entorn de què permet l’article 43.521 del reglament del Parlament de Catalunya o perquè el que diu la interlocutòria del jutge Mongochi no és el que hauria de dir o quantes potes té un centpeus.

    Tenim un país a les mans, siguem seriosos i estem a l’altura del que ens ha tocat viure.

    Responder
  • antoni Puig Solé

    I si està a Extremeras, pot ser o no President?

    Responder
    • Josep Quintana

      Tampoc, i espero que l’article del David no sigui un signe d’apropament a ERC, l’autèntic culpable del que està passant i el partit traïdor que va fer fracassar el Tripartit. Els Comuns hem de mantenir-nos allunyats de tota aquesta gent fins que diguin la veritat als seus electors.

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top