Postcapitalisme i ciència ficció: un exercici suggerent Revisat per Revista Treball a . Atrapats pel dia a dia de la nostra política domèstica, va bé aixecar la vista i mirar una mica més enllà. Els nostres problemes específics són en gran part el Atrapats pel dia a dia de la nostra política domèstica, va bé aixecar la vista i mirar una mica més enllà. Els nostres problemes específics són en gran part el Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Postcapitalisme i ciència ficció: un exercici suggerent

Postcapitalisme i ciència ficció: un exercici suggerent

Postcapitalisme i ciència ficció: un exercici suggerent

Atrapats pel dia a dia de la nostra política domèstica, va bé aixecar la vista i mirar una mica més enllà. Els nostres problemes específics són en gran part el resultat de canvis d’abast global. El rebrot nacional-estatista dels darrers anys pot ser considerat com una reacció defensiva davant la incertesa provocada per aquelles transformacions. L’afirmació emfàtica sobre la sobirania exclusiva de l’Estat ignora la seva pèrdua de capacitat de prendre decisions bàsiques que abans li corresponien: monetàries, pressupostàries, geoestratègiques. Per la seva banda, la pretensió angoixada de constituir un nou subjecte estatal és l’intent d’aplicar una solució anacrònica a problemes reals de la nostra societat. Les fórmules polítiques dominants responen al gran repte plantejat pels canvis socioeconòmics de fons.

Quins són aquests grans canvis en marxa? En l’ordre biofísic, la degradació de les condicions mediambientals i la sobreexplotació dels recursos naturals que portaran a fer inhabitables grans zones del planeta. En el camp tecnològic, l’avenç de l’automatització i la seva expansió gràcies a la intel·ligència artificial vinculada a la digitalització. En l’esfera social, la concentració de riquesa i poder econòmic en poques mans, marcant una divisòria cada cop més profunda entre una minoria privilegiada i la resta. En l’àmbit econòmic i financer, la reducció del ritme de creixement i l’augment imparable de l’endeutament global sense previsió de saldar-lo. Són tendències que posen en crisi la continuïtat del capitalisme tal com el coneixem i obren l’horitzó a noves possibilitats d’organització política i econòmica, no sempre més agradables.

Com és sabut, són molts i ben coneguts els qui s’han ocupat de pensar sobre què pot haver-hi més enllà l’actual horitzó de crisi capitalista. Juntament amb els clàssics, cal afegir ara una nòmina més recent dels qui han analitzat les conseqüències de la gran sotragada de 2007-08. Una crisi provocada per la denominada “insurrecció del capital”, promotor de la desregulació de l’economia i d’una mercantilització irrefrenable: salut, educació, energia, aigua, aire, mobilitat, habitatge, informació… Els resultats d’aquesta dinàmica es fan sentir amb gran virulència i els seus costos els solen pagar els qui menys responsabilitat en tenien. No sembla que s’hagi estabilitzat la situació. Els crítics actuals es pregunten, per tant, “si el capitalisme té futur” (Wallerstein et al.). Altres donen per feta la resposta negativa quan plantegen l’interrogant: “Com acabarà el capitalisme?” (Streeck). O quan afirmen directament la probabilitat d’un “postcapitalisme” (Mason). Altres –menys rupturistes– es preocupen de “com salvar el capitalisme” dels excessos dels mateixos capitalistes (Reich, Zingales).

Economia, sociologia i ciència política s’ocupen de l’assumpte. Però m’interessa afegir a la llista dels acadèmics l’exercici d’un assagista que inspira la seva reflexió en obres de ciència ficció, tot incorporant les anàlisis de les ciències socials. (Frase, Peter. Four Futures. Life after Capitalism. 2017). El mateix autor parla d’una “social science fiction” que li serveix per dibuixar quatre possibles futurs alternatius a l’actual crisi del capitalisme.

El seu punt de partida és acceptar que la digitalització i la robotització sustentada en la intel·ligència artificial són fenòmens imparables. Com a resultat, la reducció dràstica del treball assalariat, no del treball voluntari, és inevitable. Això no assegura una utopia feliç per a tots els humans. El domini de la robotització i la manca de treball retribuït no garanteixen la felicitat i la prosperitat de tothom si es manté o s’accelera l’escalfament del planeta i si el control dels robots segueix en mans d’una minoria. Per això, l’autor especula amb quatre escenaris imaginaris que presenten efectes diferents sobre el conjunt de la societat.

El primer disseny és el d’una societat on la tecnologia es troba a disposició de tothom i té efectes il·limitadament productius. Aquesta igualtat i aquesta abundància farien possible la realització de la vella aspiració comunista: de cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segons les seves necessitats. L’obligació del treball assalariat desapareixeria i es mantindria l’activitat voluntària, juntament amb l’oci creatiu necessari per al desenvolupament personal. Aquest escenari suposa com a condició de possibilitat la disposició d’una font il·limitada d’energia que no perjudiqui la salut del planeta i a la que no s’oposi cap obstacle ni polític ni econòmic. Una condició de tanta envergadura que fa molt difícil arribar a la situació desitjada.

Una versió pessimista de la situació anterior es produiria si aquesta mateixa tecnologia de l’abundància fos monopolitzada per una minoria. Però no sols d’un monopoli en la propietat material dels robots. Seria molt més decisiva la propietat dels programes que governen els robots. Els drets de propietat intel·lectual i les patents ja són avui dia l’element més valuós del capital de les empreses tecnològiques de punta, amb actius físics relativament reduïts. En aquest escenari, és necessari el treball altament qualificat en la producció i gestió d’aquella programació, constituint una elit tecnocràtica. La resta d’oficis coneguts desapareixerien. Es produiria aleshores la confrontació entre els “rendistes” que viuen de l’explotació del seu monopoli sobre la tecnologia i el gran contingent de desocupats o subocupats. En tot cas, els “rendistes” es veuen obligats a inventar instruments per tal que aquest contingent no deixi d’actuar com a consumidors, sense els quals el sistema s’acabaria bloquejant.

¿Què pot passar si no tenim a l’abast la font d’energia suficient i inesgotable i, per tant, seguim posant en perill la subsistència del planeta? Dos altres escenaris són possibles si no es compleix aquesta condició prèvia que requereixen els models anteriors. Una primera possibilitat és la combinació d’una estructura social cada cop més desigual per l’acumulació de poder econòmic, la limitació en la producció per manca d’energia i la degradació imparable del medi ambient. En aquest cas, la minoria dominant hauria d’adoptar estratègies de defensa per protegir-se contra la reacció de protesta o descontentament de la majoria de la població. Aquestes estratègies comportarien un grau elevat de violència –oberta i encoberta–, perquè estaria en joc la supervivència d’uns i altres. L’opció extrema seria una política d’extermini aplicada per la minoria sobre una majoria a la qual veuria com a supèrflua perquè ja no necessitaria el seu treball.

Finalment, és possible dibuixar una quarta sortida a aquest escenari catastròfic. Combinaria una distribució igualitària de rendes i de la capacitat tecnològica disponibles. Objectiu principal de la comunitat seria la prevenció de la degradació ambiental. Això exigiria una socialització de la propietat intel·lectual i el finançament públic de grans inversions necessàries per corregir la deriva autodestructiva del planeta. Peter Frase ens parla d’un “New Deal” a escala mundial que invertiria en fonts energètiques no contaminants, en grans xarxes de transport públic, en disseny i rehabilitació d’habitatges i ciutats menys perjudicials per a l’equilibri ambiental, etc. Assignant una renda universal a tothom i aplicant la força de treball disponible en forma de servei civil, aquesta reconstrucció gradual de la societat permetria controlar els riscs pitjors de la degradació ambiental i de la desigualtat social.

L’autor il·lustra els seus models amb referències a obres de ciència-ficció que han projectat cap al futur el potencial tecnològic actual i els seus efectes socials. Les obres de Roddenberry (Star Trek), Doctorow, Stross, Robinson o Blomkamp són citades juntament amb les de Marx, Leontieff, Keynes, Groz, Van Parijs i altres. El resultat de l’exercici pot ser discutible. Però és intel·lectualment i políticament estimulant.

La conclusió general i justa de l’autor és que –més enllà de les hipòtesis examinades– l’acció política compta més que un fals determinisme tecnològic. De totes les aplicacions cientificotècniques és possible fer-ne un ús que reparteixi de manera igualitària els costos i beneficis que comporta. O, al contrari, que deixi en mans d’uns pocs els beneficis i carregui els costos a la gran massa. Per tant, ni pseudooptimisme tecnocràtic, ni pessimisme apocalíptic. Hi ha marge per a la política des de la qual construir el camí cap al futur que creiem més desitjable. Pel nostre petit país i pel conjunt de la humanitat de la qual no podem “desconnectar”.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 15

Comentaris (1)

  • Roman

    Tres comentaris;

    -La pèrdua de capacitat dels estats per prendre decisions bàsiques no és producte de l’evolució tecnològica sinó de l’hegemonia del pensament neoliberal. No només els impostos han anat disminuint sinó que els tractats internacionals han anat arrabassant als estats de competències sense que es creïn institucions que les assumeixin. Aquest és el cas notòriament de la Unió Europea. La pèrdua de poder dels estats és una notícia molt dolenta per les classes treballadores i les persones no-riques en general. No hi ha per tant cap rebrot estatista a escala mundial sinó al contrari.

    -La solució al problema que planteja l’article és molt senzilla si es tenen els conceptes clars. L’excedent que es produeix socialment és propietat de tota la societat. Els impostos no són per tant ni un robatori, ni un pagament per serveis oferts per l’estat. Els impostos són la forma com l’excedent creat socialment es metabolitza socialment en bé de tota la societat. L’enorme productivitat de la tecnologia moderna farà que es pugui mantenir a la gent encara que treballi moltes menys hores que ara. És clar que fa falta una solució tipus renda bàsica i és clar que per tal que es pugui implementar els impostos al capital han d’augmentar espectacularment. El sistema que es fixi ha de contemplar la recompensa dels ciutadans que s’esforcin més en coses socialment apreciades però ha de garantir que tothom tingui suficient. La despesa determina l’ingrés i no a l’inrevés. I per això fan falta estats democràtics i forts.

    -És per tant l’hora de plantar cara al neoliberalisme a les universitats perquè si deixem que aquesta pseudociència segueixi controlant el món només tindrem estats dèbils incapaços de complir amb el seu deure social, i una desigualtat injusta i inviable a llarg termini.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top