És possible tornar a sentir il·lusió per Europa? Revisat per Revista Treball a . Aquests dies, amb motiu del seixantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma i de la publicació de diversos articles sobre aquest moment fundacional de l Aquests dies, amb motiu del seixantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma i de la publicació de diversos articles sobre aquest moment fundacional de l Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » És possible tornar a sentir il·lusió per Europa?

És possible tornar a sentir il·lusió per Europa?

És possible tornar a sentir il·lusió per Europa?

Aquests dies, amb motiu del seixantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma i de la publicació de diversos articles sobre aquest moment fundacional de l’actual UE, del seu procés de desenvolupament, de la situació actual i dels escenaris de futur, he reflexionat i m’he preguntat com podríem avui recuperar la il·lusió que la ciutadania espanyola i la catalana sentírem l’any 1985 quan, després de tretze anys d’espera, fórem admesos en el prestigiós club europeu. Val la pena recordar, també, que al llarg de les primeres dècades de pertinença Espanya fou un dels països on el sentiment proeuropeu era dels més elevats i encara avui està en la zona alta d’acceptació, per sobre del cinquanta per cent.

Probablement entre les raons que expliquen aquesta posició del nostre estat hi ha el convenciment que entrant a Europa deixàrem definitivament enrere el franquisme, la gran contribució financera dels fons europeus cap a les infraestructures, el camp i les zones d’Espanya menys desenvolupades o l’accés a programes de recerca molt més dotats que els espanyols o els catalans, els Erasmus…, per esmentar-ne algunes. Igualment és significatiu el fet que no hi hagi cap partit d’ultradreta xenòfob i antieuropeu, com sí que es troben a la majoria d’estats de la UE, amb menor o major representativitat.

Tanmateix, aquests trets diferencials de les primeres dècades ja no són els mateixos, especialment perquè el nostre grau de desenvolupament ha crescut molt i són altres els països que es beneficien dels fons de desenvolupament i anivellament europeu. A més, la greu crisi econòmica dels darrers vuit o deu anys ha colpejat amb especial força els països del sud i les mesures aprovades per Brussel·les han implicat un progressiu empobriment de les classes mitjanes, un escandalós increment de les taxes d’atur, molt més accentuat entre els joves i les dones, la precarització del mercat de treball i la generalització de l’angoixa en relació amb les expectatives de futur.

La Vanguardia del diumenge 26 de març recollia vuit opinions de diversos ciutadans europeus, de diferents estats, edats, gènere i ocupació. Un mostrari ben articulat, del qual destaco algunes afirmacions: “Al principi potser Europa era una bonica idea, però ha estat la seva política proglobalització la que ens ha matat, això i l’euro”. “Poder desplaçar-se lliurement és un dret fonamental i és l’essència mateixa d’Europa. Negant aquest dret traïm els nostres valors… Els europeus abaixem al cap davant els mercats financers… Si no posem la justícia davant de l’economia, no sobreviurem”. “Europa exigeix una cessió de sobirania excessiva, que minva la diversitat i les identitats nacionals… Brussel·les no ha sabut crear un sistema de benestar comú, els ciutadans no senten Europa com si fos seva”. “No sempre els interessos de l’Estat coincideixen amb els interessos de la UE. Però l’existència de la UE obliga els governants i els ciutadans a veure’s a si mateixos des de fora, si més no de tant en tant”. “La meva generació dóna per establertes aquest tipus de coses (lliure circulació, Seguretat Social). I per això potser el Brexit i la dreta populista tenen un costat bo: són un senyal d’alarma… Cada vegada més joves surten a defensar una Europa oberta i a manifestar-se per coses que semblaven garantides… Veig cada dia la utilitat de la col·laboració a escala europea”. “El que sembla que manté unida Europa ja no és la perspectiva d’un futur esperançador, sinó una descoratjadora combinació de pors, concretament l’espectre del populisme… La unió monetària no va anticipar dos punts essencials: una unió política basada en el compromís democràtic i constitucional cap a un destí comú; i polítiques fiscals coordinades i dependents d’un pressupost europeu prou fort per garantir transferències financeres en cas de xocs asimètrics com el del 2008”. “La Unió també ha obert grans horitzons per a la societat i l’art… Tinc euroescèptics a casa meva… s’identifiquen més amb la cultura russa, com molts búlgars”. “ Europa ha estat un model social que barreja el capitalisme amb elements democràtics avançats de protecció i drets. Aquesta Europa és la que nosaltres vam defensar… La gent no està disposada a què, en funció d’un suposat ideal europeu, vegem les nostres condicions de vida i de futur posades en perill”.

A manera de síntesi apressada i incompleta, si la UE, des dels seus governants i institucions fins els seus partits proeuropeus i la seva ciutadania adulta partidària d’una Europa unida però diferent, no es posa ràpidament en marxa per tal de corregir els actuals i greus dèficits democràtics, per completar la integració fiscal i política també de forma democràtica, per retornar als valors fundacionals i eliminar des de l’arrel la xenofòbia i el racisme, per posar al davant el benestar de la seva ciutadania i no els interessos especulatius i globalitzats, per seguir sent un indret d’acolliment i no un mur inaccessible rodejat d’un Mediterrani ple de persones ofegades, si no fem tot això i molt de pressa no només serà impossible recuperar la il·lusió sinó que ni tan sols podrem salvar Europa.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 23

Comentaris (1)

  • Josep M. Rodríguez Rovira

    Companya Eulalia,
    Estic d’acord amb el que planteges, referent a la historia i la valoració del moment actual. En aquest punt, jo encara afegiria alguns elements de critica:
    – La política globalitzadora i de beneficiar a les grans empreses, les multinacionals i les financeres, ha comportat que les institucions europees han imposat, vulguis que no, unes polítiques implacables de explotació de la ciutadania europea. Sobretot, del països del sud d’Europa.
    – Com a exemple, dir que el que han fet amb Grècia, no te perdó, es de una brutalitat inacceptable, sense ni tan soles voler negociar res. Malgrat que els governs grecs de la dreta i Goldman Sachs tenien la principal responsabilitat del que passava, des de feia temps, i en feien ocultació.
    – Les institucions europees, els seus membres i capitostos ens donen la sensació de ser una cort de milionaris que viuen en el luxe de banquets i viatges en primera classe, tot el dia amunt i avall, amb magnes reunions i copets a l’esquena entre ells, mentre decideixen polítiques per beneficiar als grans consorcis i als bancs.
    – Apareixen, en realitat son, els manats d’aquests grans consorcis, i no solament dels europeus, si no, cada vegada mes dels de EUA. Vegis el supersecret TTIP.
    – De la Europa dels pobles, hem passat a la Europa dels rics. Cada vegada amb mes retallades amb tots els temes socials, amb mes atur i precarietat en l’ocupació. Amb menys control democràtic dels governs estatals…
    – Si parlem dels temes de la emigració i els refugiats, l’espectacle es inhuma. Per que seguir.
    – Nomes l’acció política i la mobilització ciutadana pot modificar aquest estat de coses. Si la UE segueix així, esta tocada de mort, per unes o altres vies i per moltíssimes raons.
    Una abraçada
    Josep M.
    30/03/2017

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top