Portugal torna a obrir la porta a la propietat pública Revisat per Revista Treball a . El nou govern socialista ha fet un important pas enrere en el procés de privatització que havia viscut Portugal les últimes dècades. Aquest canvi hauria de ser El nou govern socialista ha fet un important pas enrere en el procés de privatització que havia viscut Portugal les últimes dècades. Aquest canvi hauria de ser Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Portugal torna a obrir la porta a la propietat pública

Portugal torna a obrir la porta a la propietat pública

Portugal torna a obrir la porta a la propietat pública

El nou govern socialista ha fet un important pas enrere en el procés de privatització que havia viscut Portugal les últimes dècades. Aquest canvi hauria de ser un referent per a totes les forces polítiques de casa nostra. Però no només són les decisions del Govern que canvien de direcció: també actors menys sospitosos d’esquerranisme fan passos enrere. La situació a Portugal és molt interessant per l’experiència pràctica que té, però sembla que no fa parlar massa l’esquerra local.

A Portugal, el procés privatitzador que es va viure a Espanya amb els governs del PSOE –amb el suport de CiU i PNB– els anys 80 i 90 va ser diferent, per la naturalesa del procés de ruptura viscut durant la Revolució dels Clavells, que significà la nacionalització d’importants sectors de l’economia que eren a mans privades de destacats membres del règim salazarista. Portugal era, en aquell moment, un decadent imperi colonial, però amb una economia molt més oberta al món que l’espanyola. El 1960, Portugal és membre de l’EFTA (el bloc comercial que exercia l’antagonisme a la CEE i que tenia menys prejudicis democràtics que aquesta) i té unes xarxes econòmiques relativament grans, sobretot per a una suposada dictadura de caràcter feixista.

Durant la revolució, sectors claus de la banca van ser nacionalitzats, les companyies elèctriques locals van ser fusionades en una d’estatal, es va crear una companyia nacional d’aigua, també es va crear una empresa nacional d’hidrocarburs… La llista és llarga. Aquest procés es va estabilitzar a finals dels 70 i va començar a revertir als 90, un cop adherit el país a la CEE el 1986.

L’exemple de l’aigua

Com sempre, l’aigua és un factor il·lustratiu del tipus de societat existent. Mafra va ser el primer municipi a privatitzar l’aigua el 1995 a Veolia (aleshores, Général des Eaux). Aquest procés, per exemple, a Catalunya, ja era molt avançat, i la gestió de l’aigua a les quatre capitals catalanes ja era privada. Aquestes coses passen quan, en lloc de trencar amb els qui manaven abans, es fan els canvis per consens.

Encara avui, Aguas de Portugal controla la distribució al 70% de la població, però com a pràcticament a tot Europa, aquesta empresa es comporta com una multinacional, amb subsidiàries a Brasil. La decisió històrica es va prendre el 9 de desembre de l’any passat i, òbviament, cap mitjà espanyol no se’n va fer ressò, però és una ruptura important en un dels tres països directament intervinguts per la Troika, i tots tres (Grècia, Irlanda i Portugal) han tingut importants lluites per l’aigua que, de facto, fan de punta de llança contra el model neoliberal. A més a més, això trenca la dinàmica cap al privat i permet als moviments socials la iniciativa per demanar una gestió diferent de les empreses públiques existents.

Mafra és un municipi de 75.000 habitants de la perifèria de Lisboa, amb un govern del partit de la dreta, el partit socialdemòcrata. La decisió arriba 6 anys després d’allargar la concessió de 25 a 30 anys… La causa immediata, l’augment de les tarifes (que ja eren les més cares de la regió de Lisboa) en un 35%, i la compra, fa un temps, de la concessionària de Veolia pel grup xinès BeWater. De fet, l’exemple de Mafra serveix per il·lustrar el drama de l’economia portuguesa des de la crisi del 2008: la venda de la capacitat econòmica de l’Estat a preus rebaixats.

No només han estat les companyies d’aigua i sanejament el que s’ha venut; el grup EDP (la principal empresa energètica), que era 100% pública fins al 1997, va vendre per 2.000 millions a l’empresa xinesa que fa la gran hidroelèctrica del Yiang¡-tse un 21% de l’empresa. Ara per ara, l’Estat controla un quart de la mateixa. Però EDP, com totes les elèctriques, ha estat també molt agressiva a América Llatina i Àfrica. És el model d’empresa pública amb comportament de multinacional, un mica com TMB, adoptat pels governs socialistes i centristes en els anys 90 i 2000.

De fet, TMB va ser una de les candidates a comprar el transport metropolità de Porto en un consorci amb Moventis, que afortunadament no es va dur a terme gràcies a la pressió social a la ciutat i al canvi de govern a Barcelona. El transport en bus de Lisboa i el metro sí que es van adjudicar a finals de l’any passat a Avanza, un altre conglomerat vinculat a ALSA.

Afortunadament, pels sindicats, en especial la CGTP-IN i les seves federacions de serveis públics, que van ser l’espina dorsal de la lluita, el nou govern d’Antonio Costa va anunciar ara fa un any que cap d’aquestes privatitzacions no es realitzaria i que no hi hauria compensació. Aquest pas, part de l’acord de govern amb comunistes, verds i bloc d’esquerres, va ser la primera gran notícia del govern Costa. Els passos contra la gestió privada a nivell local i nacional van creant una situació favorable per continuar amb altres sectors, com per exemple la companyia aèria TAP.

I quina gestió?

Per a un país que va viure fins als 90 amb la banca nacionalitzada per un govern revolucionari i que té molts més elements democràtics en les seves institucions que nosaltres –començant per la inexistència d’una Audiència Nacional (antigament, Tribunal d’Ordre Públic-TOP) fins arribar per subdivisions als poders locals, on la ciutadania té un millor accés als processos democràtics, encara que tot això hagi minvat moltíssim amb la crisi i la reforma administrativa impulsada des de Brussel·les–, aquestes decisions polítiques són importants.

Ara bé, cal ser realista del que pot donar de si sense un control social el retorn a mans públiques d’aquestes noves entitats. La propietat pública, aquí i a Portugal, és condició necessària però no exclusiva per a una gestió democràtica i social de qualsevol empresa que tingui la vocació de servir als interessos del 99%, i no del 1% i del seu consell d’administració.

Autor/Autora

Pablo Sánchez Centellas

Coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea Right2water

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top