Populisme: ús i abús d’un concepte Revisat per Revista Treball a . Abans se’n deia “estar de moda”. Després, gent de la moda va considerar que era més apropiat parlar de tendències: “És tendència”. Twitter ha arribat per donar- Abans se’n deia “estar de moda”. Després, gent de la moda va considerar que era més apropiat parlar de tendències: “És tendència”. Twitter ha arribat per donar- Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Populisme: ús i abús d’un concepte

Populisme: ús i abús d’un concepte

Populisme: ús i abús d’un concepte

Abans se’n deia “estar de moda”. Després, gent de la moda va considerar que era més apropiat parlar de tendències: “És tendència”. Twitter ha arribat per donar-li un sentit més efímer a les tendències i podem parlar de la tendència d’una temporada, en moda, i de les tendències d’avui a la xarxa social. Portem ja uns mesos en els que és tendència parlar del populisme. És una manera fàcil de referir-se a diferents realitats politicosocials que, per un motiu o un altre, ens preocupen. En les últimes setmanes la tendència no ha parat de créixer. Les evidències són innombrables. Es parla de “populisme” per fer referència a Donald Trump, el nou president d’Estats Units d’Amèrica; a Putin, president de Rússia; a l’extrema dreta austríaca; a Podemos; a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau… En el darrer referèndum italià hi ha analistes que han arribat a identificar com a populista el primer ministre, Mateo Renzi, defensor del sí, i a diferents sectors defensors del no. Hi ha populisme de dretes, d’esquerres, institucional, anti-institucional…

L’ús del concepte “populisme” poques vegades s’acompanya d’una explicació desenvolupada del que vol que signifiqui la persona que l’utilitza. Sembla que donem per fet que sabem de què estem parlant. Avui em sembla que podem acordar que s’està utilitzant, majoritàriament, per assenyalar comportaments polítics que no són compartits… Però, què és el populisme? Com l’hauríem de definir? No és un concepte nou: encara que ara sigui tendència, té una llarga història. Significa avui el mateix que va significar en altres moments històrics? Si no comencem acordant el significat de les paraules que utilitzem, el diàleg encara serà més difícil del que ja és en una societat que el cuida poc.

A casa nostra, el concepte del populisme s’identifica des de fa anys, tants que potser per això ara ho tenim poc present, amb el que es coneix com a Populisme rus. Narodnik, populistes, de la segona meitat del segle XIX, que volien fer la revolució en contra de la monarquia a Rússia. Consideraven que la gent del camp podia ser la classe revolucionària i les comunes locals l’embrió del socialisme. “Populisme” vol dir fer-se poble, estar amb el poble, lluitar amb ell per la seva emancipació.

Un altre moment històric, aquest molt més proper en el temps, és el que ha portat a diferents països d’Amèrica llatina governs que no estaven previstos. El populisme dels governs imprevistos a Amèrica Llatina. Governs com el de Luiz Inácio Lula da Silva i el Partit dels Treballadors a Brasil, com el d’Evo Morales i el MAS a Bolívia, com el d’Hugo Chávez a Veneçuela… Governs imprevistos, perquè no entrava dins de les previsions que arribessin a governar opcions que eren impulsades, o suportades, per una part de la població que havia estat exclosa del poder polític i econòmic. Persones que es diuen poble i el volen representar. Un poble constituït per persones que, per la seva classe social i la seva condició d’indígenes, han conviscut o conviuen amb l’exclusió i l’opressió.

Hi ha qui ha vist en aquest escenari llatinoamericà l’ocasió d’impulsar projectes polítics que, des de la definició de “populisme”, el que volen és constituir un poble enfront d’aquells sectors que han prescindit d’ells, que han governat el país sense tenir-los presents… Hi ha qui també ha volgut etiquetar aquests projectes com a “populistes” amb la voluntat de mostrar-los com no desitjables pels seus lideratges, pels seus vincles amb sectors amplis i desafavorits de la societat, per les seves polítiques… En ocasions, designar-los com a “populistes” és una manera menys atrevida de presentar-los com a totalitaris (per suposades imposicions), cesaristes (per suposats personalismes)… Potser ara ja no ho recordem, però aquest ús pejoratiu del terme “populisme” va ser força habitual durant la primera dècada del nou segle XX.

En l’inici de la segona dècada d’aquest segle, la mobilització sorgida de la crisi econòmica i política va portar al fet que es pensés i es parlés de “populisme” i projecte polític a casa nostra com segurament no havia passat abans. El populisme del 15M, Podemos… Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, entre d’altres coses acadèmics i teòrics del populisme llatinoamericà, es fan presents en el projecte polític de Podemos, on el populisme hi té un paper. A casa nostra ja fa anys que hi ha qui qüestiona les distincions entre esquerres i dretes, qui qüestiona la qualitat de la democràcia existent… Hi ha espai pel sorgiment de propostes que s’organitzen des d’altres fonaments i altres pràctiques. Les mobilitzacions del 15M ho vénen a demostrar. Als seixanta, setanta o vuitanta, si algú deia que no era de dretes ni d’esquerres, s’acostumava a pensar que era de dretes. A partir dels noranta, això segurament ja no és tant així. I el 15M ho demostra també quan un dels missatges que emet és: “No som ni de dretes ni d’esquerres”.

El Partit Socialista Obrer Espanyol, un partit que es presenta com d’esquerres o centreesquerra, ja ha governat en dues etapes a l’Estat, i hi ha qui considera que la seva esquerra ha de ser d’una altra manera. Això pot portar a reivindicar una altra esquerra o a plantejar que l’eix esquerra-dreta, tal com s’imposa, no serveix. I això convé tenir-ho molt present no només a casa nostra. El creixement de determinades opcions polítiques s’ha de veure en aquest escenari de crisi, de desgast, de decepció, d’indignació, que han originat els partits de govern tradicional. Potser aquesta crisi política, aquest desgast, aquesta decepció, aquesta indignació, sorgeix precisament de no haver estar prou a prop del poble. De no haver estat prou poble.

Quan avui es parla d’un populisme que va de Donald Trump a Podemos passant per Mateo Renzi, què estem volent dir? Es diuen força coses. Hi ha qui intenta assenyalar un element que podria ser comú a diferents projectes populistes: la construcció d’un poble que s’enfronta a un altre sector de la societat que actua contra els interessos del poble. Aquesta definició podria quadrar amb diferents projectes que s’han auto-definit com a populistes. Algú pot argumentar que Trump busca construir una idea de poble enfrontat al poder establert de Washington. Algú argumentarà que Podemos ha buscat una cosa semblant a partir de la distinció entre poble i casta, elits… Però Trump no és, també, poder establert? ¿Però Trump busca empoderar el poble com ho volien els populistes russos o els governs imprevistos llatinoamericans per superar l’explotació patida?

Guy Hermet, que porta anys treballant sobre el populisme, presenta les manifestacions populistes actuals com unes maneres de fer que fan considerar el personal polític clàssic com un enemic contra el qual lluitar i dir que tots els problemes es podrien solucionar a l’instant o gairebé, si es poguessin neutralitzar aquelles persones (elits, institucions, grups…) que s’oposen als interessos de la majoria de la població. Si arribem a la conclusió que aquesta és una manera adequada de definir “populisme”, hauríem de preguntar-nos si aquest no és un intent que practiquen moltes opcions polítiques. Per exemple, el Partit Popular, el PSOE, Junts pel Sí… En tots els casos hi ha la construcció d’un nosaltres que es contraposa a uns altres… El procés independentista, no seria populista? Què o qui no seria populista?

Aquest és el significat majoritàriament associat a l’expressió “populisme”? En moltes de les intervencions que escoltem o llegim no hi ha voluntat d’anàlisi, d’entendre i explicar. El que hi ha és una simplificació no malintencionada per economia del llenguatge o una simplificació malintencionada que busca desqualificar. Potser aquestes propostes polítiques que s’estan etiquetant com a populistes han de ser qüestionades i, fins i tot, desqualificades. Álvaro Vargas Llosa començava un article del 2005 dedicat al populisme que renaixia a Amèrica Llatina recordant una cita de l’escriptor H.L. Mencken, que definia així la persona demagoga: “Aquella que predica doctrines que sap falses a persones que sap idiotes”. Onze anys més tard, hi ha qui ha escrit articles sobre el populisme avui citant Mencken i la seva frase com si fos la definició de la persona populista. Són el mateix? No necessàriament.

Aquest text no vol ser un elogi ni una crítica del populisme. Ni del rus, ni del de Podemos, ni del de Trump (en cas que ho sigui)… Això no vol dir que no tingui posició al respecte d’aquestes maneres de fer política. Aquest text vol assenyalar la importància d’un àmbit previ a la discussió sobre les pràctiques polítiques, es presentin com a populistes, socialistes, liberals, ecologistes, conservadores, marxistes… I un altre dia podríem parlar d’aquestes altres etiquetes, per cert. En tot cas, un àmbit que em sembla més important per a la salut democràtica d’una societat, en podem dir pre-polític. La pre-política. Una societat que es vol democràtica (i això evidentment ja és una decisió política); una societat que està convençuda que necessita la participació activa de la seva població en processos de deliberació, diàleg, debat i decisió, ha d’estar atenta a si la població està en disposició de participar amb les capacitats i els instruments que permetin generar decisions de qualitat, siguin les que siguin.

Utilitzar una etiqueta com “populisme” per a coses tan diferents només dificulta entendre, analitzar, dialogar, discutir, proposar alternatives… Si cal dir que hi ha demagògia, diguem-ho. Si cal dir que hi ha manipulació, diguem-ho. Si cal dir que hi ha autoritarisme, diguem-ho. Si cal dir que es fan promeses impossibles de complir, diguem-ho… Però si per dir tot això acabem dient “populisme”, ens carregarem el concepte. I encara pitjor, correm el risc de carregar-nos la capacitat de comprendre, d’analitzar, d’argumentar, de dialogar, de treballar plegats, d’acordar… Si el que volem és desprestigiar, enfangar, criminalitzar… podem continuar utilitzant l’expressió “populisme” per als nostres objectius, com abans ja vam fer amb altres conceptes o continuem fent avui amb altres expressions i pràctiques. Podríem dir que hem passat de desqualificar com “anti-sistema” a fer-ho com a “populista”. Necessitem posar menys esforços a desqualificar i més a construir conjuntament, assumint que en societats plurals cal saber conviure en la diversitat.

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top