“Populisme”: un concepte incòmode Revisat per Revista Treball a . “Concepto utilizado con varios significados, de valoración extremadamente variable” (Nohlen-Schulze, Diccionario de Ciencia Política, México 2006). Això és el q “Concepto utilizado con varios significados, de valoración extremadamente variable” (Nohlen-Schulze, Diccionario de Ciencia Política, México 2006). Això és el q Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » “Populisme”: un concepte incòmode

“Populisme”: un concepte incòmode

“Populisme”: un concepte incòmode

“Concepto utilizado con varios significados, de valoración extremadamente variable” (Nohlen-Schulze, Diccionario de Ciencia Política, México 2006).

Això és el que afirma amb molta prudència la rigorosa ciència política germànica quan intenta una descripció d’un concepte tan equívoc. I tan incòmode quan molt sovint la seva utilització té una intenció polèmica, més que descriptiva. És a dir, quan s’aplica a desacreditar un adversari o una proposta política que desagrada i molesta. Però, deixant de banda aquest ús agressiu del terme, és possible delimitar-lo una mica més?

És prou difícil, perquè són molts diversos els fenòmens polítics que han estat titllats de populistes. A mitjan segle XIX, tenim la fracassada aventura del comunitarisme rural i tradicional dels Narodniki russos. En el trànsit del XIX al XX, es constitueix un Populist Party als EUA que porta al Congrés federal les reivindicacions dels agricultors del Midwest, crítics amb la gran banca i els grans interessos ferroviaris. Al feixisme i al nazisme se’ls va aplicar també el qualificatiu.

Més endavant, l’etiqueta s’eixampla fins a recobrir altres experiències polítiques arreu del món. Ens en dona una idea la llista de noms que han rebut el qualificatiu de “populistes”. Aquí en teniu alguns: Haya de la Torre, Vargas, Perón, Poujade, Berlusconi, Thatcher, Le Pen, Grillo, Wenders, Farage, Corbyn, Morales, Maduro, Kaczynski, Putin, Erdogan, Trump… Fins i tot, el Papa Francesc. M’estalvio la referència als personatges que tenim més a prop nostre. Alguns han batejat també com a populistes fenòmens com el Tea-Party, el 15-M o l’independentisme català.

Hi ha elements comuns en aquesta diversitat? Poden ser vistos com a practicants d’una estratègia de mobilització i comunicació que contraposa la “gent corrent” a les elits econòmiques, funcionarials i/o intel·lectuals i que promet solucions fàcils d’entendre i immediates a problemes complexes i de maduració llarga.

Com a iniciatives d’intervenció política, apel·len a una base social força heterogènia que incorpora elements rurals, urbans, assalariats, funcionaris, militars, classes mitjanes tradicionals, etc. Són conduïdes per un lideratge fundacional potent, i s’ajusten a formes institucionals força flexibles.

En altres definicions, s’incorpora ja una valoració negativa o positiva. Les negatives són les que ressalten la referència al poble, entès com evocació de les “masses” indisciplinades, volubles, manipulables, vistes com un problema per a l’ordre i l’estabilitat sociopolítica. És una posició amb antecedents en la sociologia conservadora de finals del XIX, que veia en el sufragi universal riscos semblants als que avui s’atribueixen als referèndums o a les eleccions primàries.

Les definicions amb biaix positiu, per contra, són les que subratllen la proposta de rehabilitar el poble com a subjecte principal de la vida democràtica. D’un poble que conservaria elements “naturals” molt més sans i positius dels que li són atribuïts per part de les elits que monopolitzen el sistema polític. Un sistema polític que ha procurat ignorar, marginar o fins i tot destruir aquesta base popular, a base de fomentar l’individualisme egoista entre consumidors poc compromesos amb l’interès públic.

Els populismes poden ser vistos, per tant, com una perversió demagògica de la democràcia. Però també poden ser considerats com un projecte de rehabilitar-la, reconstruint el demos que ha de ser el protagonista d’aquesta democràcia. Dues valoracions que arrenquen no solament de l’anàlisi de cada fenomen concret, sinó de posicions ideològiques prèvies a aquesta mateixa anàlisi.

Què explica la re-emergència recent d’aquests moviments? Les explicacions també estan carregades de valoracions. I cal assumir-ho de bon principi. Podem veure els populismes com a recurs per donar resposta a la demanda insatisfeta de seguretat i estabilitat que la ciutadania formula i que el sistema no li resol. És una demanda que neix de la pèrdua de perspectives materials i laborals. Però també té caràcter simbòlic-cultural: hi ha sectors que consideren amenaçat el seu estatus tradicional en la família, en el país, en la condició laboral, en l’escala professional, etc. És el sentiment d’inseguretat de qui veu com canvien les circumstàncies en les que es trobava còmode.

Alhora, també podem considerar els populismes com un efecte de la crisi d’oferta de la política actual i del fracàs dels seus actors principals (partits, institucions estatals, mèdia, sindicats), incapaços de proposar i gestionar alternatives creïbles i ben definides. Sovint, aquestes alternatives han quedat difuminades en el consens social-liberal o pseudocentrista de les últimes dècades, i han fracassat davant de la Gran Crisi de 2008. Les decisions socioeconòmiques més importants depenen ara d’instàncies extraestatals (FMI, BCE, Eurogroup, etc.) a les quals la ciutadania no té accés directe o el troba bloquejat en un procés general de desdemocratització (Tilly) o de recessió democràtica (Diamond).

Aquesta doble crisi –de demanda i d’oferta– pot ser atribuïda a un mateix origen: la globalització neoliberal i les seves conseqüències socials i polítiques. Per una part, la fractura creixent entre els guanyadors d’aquesta globalització (classe corporativa, grups professionals amb recursos econòmics/culturals per re-ubicar-se) i els perdedors (treballadors precaris i pobres, professions en retrocés o amenaçades, grups menys instruïts, etc.), una fractura expressada en els indicadors de desigualtat. Per altra part, la globalització ha expropiat la capacitat decisòria de les institucions polítiques estatals per regular conflictes bàsics i assegurar una redistribució equitativa de recursos de tota mena. Ha buidat la capacitat de govern democràtic (Mair) al nivell més proper i accessible al ciutadà, però tampoc no n’ha creat al nivell supraestatal.

Si és així, els qui voldrien compensar, neutralitzar o marginar els “populismes” no se’n sortiran mentre acceptin o ignorin la dinàmica capitalista global. Perquè són els resultats d’aquesta dinàmica els que generen la situació a la que els “populismes” volen respondre de forma de vegades retòrica i oportunista –com ho poden ser alguns que situem a la dreta– o de forma convençuda i sincera –com els que podem ubicar a l’esquerra–.

Es planteja, de vegades, la necessitat de reformes institucionals –canvis en el sistema de representació (partits, eleccions, administració pública)– i d’una repressió més enèrgica de la corrupció com a la rèplica adequada per “desactivar” els denominats “populismes”. És previsible, però, que aquestes actuacions tinguin efectes molt limitats mentre quedi vigent l’arrel econòmica que ha generat el fenomen.

El populisme seguirà essent un concepte incòmode per equívoc, poc aclaridor i subjecte a manipulacions oportunistes. Potser seria recomanable no utilitzar-lo o fer-ho amb molts matisos i cauteles. I, en tot cas, caldrà recordar sempre que l’escenari polític i els seus actors (“populistes” o no) estan condicionats per un sistema socioeconòmic determinat. De tal manera que no es pot separar la pretensió sincera de re-fundació democràtica sense una impugnació del capitalisme financer que l’impedeix. Sense aquesta impugnació permanent –en la batalla de les idees i de les polítiques–, les perspectives seran poc engrescadores per als qui desitgen frenar i corregir la deriva desdemocratitzadora que estem patim.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top