Polítiques de cohesió social: de les falses certeses als racons de pensar Revisat per Revista Treball a . Fa temps que no parlem de polítiques públiques; és a dir, d’aquell conjunt d’actuacions que, de manera intencionada, volen transformar la realitat educativa, sa Fa temps que no parlem de polítiques públiques; és a dir, d’aquell conjunt d’actuacions que, de manera intencionada, volen transformar la realitat educativa, sa Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Polítiques de cohesió social: de les falses certeses als racons de pensar

Polítiques de cohesió social: de les falses certeses als racons de pensar

Polítiques de cohesió social: de les falses certeses als racons de pensar

Fa temps que no parlem de polítiques públiques; és a dir, d’aquell conjunt d’actuacions que, de manera intencionada, volen transformar la realitat educativa, sanitària, econòmica o social. Un oblit imperdonable, ja que les polítiques públiques representen aquell punt de trobada on conflueixen els objectius amb les accions, aquell moment on ens arremanguem per construir el món somiat. Són aquell espai on es troben la utopia i la realitat, desencadenant els processos que –sempre fent ziga-zaga– van transformant les nostres societats.

He volgut recordar la importància de les polítiques públiques coincidint amb la finalització d’un estudi sobre la cohesió social a la Garrotxa. Impulsat des del Consorci d’Acció Social, aquest treball volia conèixer per actuar. És a dir, es tractava d’analitzar una realitat social que segons tots els indicis ha experimentat canvis importants i, alhora, usar aquest coneixement per repensar els objectius i les accions que defineixen les polítiques públiques de cohesió a la comarca. No és aquest el lloc on explicar aquest projecte, però sí que en voldria destacar dues idees i una conclusió.

Primera idea: del mal pas a la cronicitat. Fins fa poc més d’una dècada, els professionals de la intervenció social coneixien als seus usuaris, sabien com eren i disposaven d’un arsenal d’instruments per pal·liar les seves situacions d’exclusió social. En comarques com la Garrotxa, les persones en aquesta situació no arribaven mai al 5% de la població, de manera que amb un volum relativament modest de recursos es podien posar en marxa mesures assistencials bàsiques.

A més, seguint la lògica heretada del segle XIX, aquestes polítiques assistencials partien de la idea que mostrar solidaritat amb les persones pobres no implicava deixar de reconèixer que elles mateixes eren, de fet, les culpables de la seva situació. La seva feblesa moral, els dèficits formatius, uns hàbits laborals deficients o uns comportaments que perjudiquen la seva pròpia salut explicaven perquè es trobaven en aquest mal pas i, per tant, el primer objectiu d’una bona política social hauria de ser reconduir els seus comportaments i actituds. Només així podrien accedir al mercat laboral i treballar; l’única manera de superar les situacions d’exclusió social. Aquesta peculiar perspectiva donava forma a unes polítiques socials més orientades a la lluita contra els pobres que contra la pobresa. Trobem els antecedents en les Housing Poor o les Leyes de Vagos y Maleantes de finals del segle XIX. En aquells temps, tanmateix, les seves lògiques de funcionament s’expressaven sense massa miraments:

En primer lugar, se separaba a los auténticos mendigos de quienes se sospechaba sólo se hacían pasar por tales para evitar las molestias de un trabajo estable. Sólo un mendigo auténtico elegiría vivir recluido en un asilo si se lograba que las condiciones fueran lo bastante horrendas. (…) En segundo lugar, la abolición de la ayuda externa obligaba a los pobres a pensárselo antes de decidir que las exigencias de la ética del trabajo no eran para ellos. Hasta los salarios más miserables y las rutinas más extenuantes dentro de la fábrica parecieron soportables y hasta deseables en comparación con los hospicios.(Bauman, Trabajo, consumismo y nuevos pobres).

Avui, però, aquesta ortodòxia perd tot sentit quan, per exemple, creix el volum de persones que són considerades com a treballadores pobres; persones que haurien realitzat tot l’itinerari d’inserció programat pels professionals però que, en raó de la precarietat de la situació laboral aconseguida, no haurien aconseguit superar la situació de pobresa. Tampoc funciona aquesta lògica tradicional quan les expectatives de trobar treball són, per a un percentatge creixent de la població, simplement inexistents. I el problema no és la manca d’ocupabilitat d’aquestes persones, sovint altament formades i motivades, sinó els límits d’un mercat laboral que ja no ofereix feina per a tothom.

En aquesta situació, l’exclusió social passa de ser un mal pas a convertir-se en una situació crònica. Del mal pas poden ajudar-nos a sortir-ne, mentre que la cronicitat és per a sempre. Els professionals dels serveis socials es troben en terreny conegut quan tracten amb un volum (relativament reduït) de persones que es troben en un mal pas, mentre que els desconcerta tractar amb unes persones (cada cop més) que patiran la pobresa de manera crònica. Persones a les que, si no volem abandonar-les, caldrà ajudar-les sense esperar que facin els esforços demanats pels itineraris d’inserció. Persones que potser podran viure sense treballar. En definitiva, un autèntic desafiament per als serveis socials i, sobretot, un repte majúscul per a les nostres formes de pensar.

Segona idea: la generalització de la vulnerabilitat. Al costat d’un percentatge creixent, però encara reduït, de persones en situació crònica d’exclusió social, s’amplia la quantitat de persones que hem anomenat vulnerables. Persones que es troben en una situació de fragilitat que fa possible –fins i tot previsible– que llisquin per la pendent de l’exclusió. Com afirmava ja a finals del segle passat el sociòleg Ulrich Beck, l’única cosa que realment s’ha democratitzat en aquest tombant de mil·lenni és el risc de la pobresa. Un risc que, de fet, ja ens afectaria a tots.

Aquesta generalització de la vulnerabilitat fa que una gran quantitat de persones que no han estat mai usuàries dels serveis socials puguin arribar a ser-ho en un futur proper. També implica, per als professionals de la intervenció social, la necessitat d’incorporar mesures de caràcter anticipatiu per a una població que ni tan sols demana cap tipus de servei. Passar de treballar amb els vells coneguts dels serveis socials a fer-ho amb un perfil abstracte de vulnerables que pràcticament afecta el conjunt de la població és un dels canvis més desconcertants per a les polítiques socials. Com també ho és deixar de pensar exclusivament en una combinació de mesures assistencials i d’inserció per passar a pensar en problemes que, en general, tenen a veure amb el context relacional i socioeconòmic que genera dinàmiques d’exclusió. Ja no es tracta de treballar sobre els hàbits i els comportaments d’uns usuaris, sinó d’incidir en les dinàmiques que els han conduït o els conduiran a aquesta situació. El repte, també majúscul, ara sí, és deixar de lluitar contra els pobres i atrevir-se amb la pobresa.

Conclusió: dels espais professionals als racons de pensar. Podríem omplir pàgines i pàgines amb referències a les transformacions socials d’aquests darrers decennis i als reptes que impliquen per a les polítiques públiques. Voldria, però, finalitzar aquest article amb una conclusió tan simple de formular com difícil de realitzar: la necessitat de superar les aproximacions professionals i substituir-les per mirades imaginatives.

Al meu parer, per apropar-nos al somni d’una societat més justa i cohesionada no necessitem intervencions tècnicament dissenyades per aquells experts en polítiques públiques que saben allò que cal fer. Necessitem, en canvi, idees innovadores i creatives pensades per aquells que s’atreveixen a assumir que no tenen ni idea d’allò que cal fer. Hem començat aquest article afirmant que ja no parlem de polítiques públiques, probablement perquè ni funcionen les velles receptes ni sabem massa bé com substituir-les. Però és imprescindible recuperar les polítiques públiques. Recuperar-les, però, no com espais de seguretat i certeses sinó com processos d’innovació i experimentació.

Les nostres institucions públiques sempre han cercat la seguretat i, per aquesta raó, han construït espais professionals de coneixements sòlids i inqüestionables. Avui, però, necessitem racons de pensar; moments i espais per reflexionar, per dubtar, per intercanviar, per experimentar i per aprendre. Ens costarà convèncer la ciutadania que dissenyem les polítiques públiques des d’un coneixement feble, però encara és pitjor l’alternativa de continuar defraudant-la amb les nostres falses certeses. Hem d’assumir que anar al racó de pensar no és cap càstig. És allò que necessitem si volem aprendre a fer front als reptes d’una societat que se’ns ha transformat tant que ja gairebé ni reconeixem. És allò que necessitem per recuperar certa capacitat de transformar les utopies en realitats.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top