Política de surfistes o d’onades Revisat per Revista Treball a . Estem en temps de bloquejos polítics als quals cal trobar sortides. Les mobilitzacions del 15M viscudes a partir de 2011 van ser la manifestació d’un d’aquests Estem en temps de bloquejos polítics als quals cal trobar sortides. Les mobilitzacions del 15M viscudes a partir de 2011 van ser la manifestació d’un d’aquests Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Política de surfistes o d’onades

Política de surfistes o d’onades

Política de surfistes o d’onades

Estem en temps de bloquejos polítics als quals cal trobar sortides. Les mobilitzacions del 15M viscudes a partir de 2011 van ser la manifestació d’un d’aquests bloquejos, que afectava una part de la ciutadania que ja no estava disposada a tolerar allò que ara considerava intolerable. Va emergir un malestar que s’havia anat acumulant i havia de sortir per algun lloc. La mobilització impulsada per diferents col·lectius va obrir un camí al que es van afegir moltes persones que potser no estaven polititzades ni participaven en lloc. Això va permetre que determinades idees i actuacions que feia anys, molts anys en alguns casos, que algunes persones i col·lectius impulsaven passessin a ser defensades per amplis sectors.  En són bona mostra les enquestes on es recollia l’ampli suport a les propostes declarades per les acampades del 15M o les reivindicacions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Va ser una onada.

Uns anys abans havia anat creixent una altra mobilització, una altra onada: la independentista. L’organització de les consultes en va ser una de les seves principals manifestacions. Apareixeria l’Assemblea Nacional Catalana. Pren dimensió un moviment de llarga tradició, però que comença a arribar a amplis sectors de la societat que mai no s’havien presentat com a independentistes. Els motius són diversos. Caldria destacar els diferents episodis de conflicte i col·lisió entre posicions en defensa de l’autogovern a Catalunya i el govern espanyol. També els efectes de les crisis viscudes, l’econòmica i la de la política institucional, han ajudat que la independència sigui vista com un horitzó esperançador en contraposició a la realitat existent.

La mobilització del 15M o de la PAH, nascuda d’un bloqueig com s’apuntava a l’inici, també va desembocar, fruit del seu èxit, en una mena de nou bloqueig. Calia trobar la manera de continuar. Per a alguns col·lectius i persones implicades, una de les maneres de fer-ho va ser impulsar projectes polítics per optar a entrar en la política institucional a governar i fer possibles les polítiques per les quals es manifestaven. La mostra més evident de l’impuls per superar aquest bloqueig van ser les eleccions municipals de 2015. Allà vam veure l’aparició de noves opcions polítiques que incorporaven persones que per primer cop feien una opció electoral i d’altres que formaven part de partits polítics tradicionals. Partits que consideraven necessari revisar les pròpies maneres de fer per representar amplis sectors de la societat que entenien que haurien de connectar amb les propostes de la seva organització. Algunes d’aquestes noves opcions polítiques van guanyar les eleccions o obtingueren uns resultats que els permetrien governar.

Aquests èxits electorals van portar a pensar en la possibilitat d’altres semblants en les eleccions que seguirien en el cicle electoral. No ha estat així en les eleccions generals, ni en les que s’han celebrat a Galícia o al País Basc. Això no treu que els resultats per a les opcions sorgides en aquest escenari no s’hagin de valorar com un fet prou excepcional. Dit això, potser convindria pensar i analitzar si hi ha factors diferencials entre els projectes que han arribat al govern al que aspiraven i els que no. Plantejo una hipòtesi que no ho intenta explicar tot, però potser ofereix alguna clau. La plantejo a partir de la distinció entre cavalcar l’onada, surfejar, o ser onada. Surfistes o onades. Algunes persones, entre la teoria i la recent participació política institucional, han utilitzat la imatge de surfejar una onada per parlar del que calia fer. Agafar l’onada, no caure, i cavalcar-la. Diria que qui ha obtingut millors resultats fins ara ha intentat ser onada més que provar de surfejar l’onada del descontentament, de la mobilització.

Els projectes sorgits pensant en les eleccions municipals, i que van arribar al govern de ciutats com Barcelona (Barcelona En Comú) i Madrid (Ahora Madrid), ho van fer des de l’organització per sota de gent mobilitzada que va buscar ser espai de confluència de col·lectius, partits i persones, que ja s’estaven trobant en l’actuació política i que ara volien fer una opció electoral. Eren conscients d’entrar en un terreny que no els era el propi, en molts casos hostil i que està en mans de partits tradicionals i altres interessos. Si el van poder desbordar segurament té molt a veure amb el fet que el nou projecte electoral responia a una mobilització que havia anat creixent i que va incorporar l’opció electoral com un element que va passar a ser vist com a propi. La força de l’onada de la qual formaven part va permetre superar impediments d’aquest món electoral que està pensat per mantenir l’estabilitat dels partits de govern tradicionals.

Aquesta hipòtesi ha de ser treballada. Ens pot ajudar a entendre èxits puntuals de Podemos i la seva necessitat d’establir vincles locals amb diferents confluències per provar de consolidar-se. També ens pot ajudar a entendre algunes de les evolucions que s’han viscut en l’anomenat “procés sobiranista”. El Partit Demòcrata Català, l’antiga Convergència, és onada o surfista? Diria que en l’inici de l’assumpció de posicions independentistes era clarament surfista i, tot i que hi ha altres factors de molt pes, això ha incidit en els seus resultats electorals i explica la mutació que intenten fer. En els darrers mesos estem assistint a una mena de 15M convergent que va tenir algun dels seus episodis més visibles en el congrés fundacional del Partit Demòcrata. Volen deixar de ser surfistes per passar a ser onada? Puigdemont, en la moció de confiança, fa seu el referèndum, acceptant la unilateralitat d’una manera o altra, quan no n’havien estat massa a prop en sorgir la proposta. Han anat assumint posicions plantejades des de la mobilització i les organitzacions que la impulsen. A la vegada, han intentat també imposar les seves posicions. No han deixat mai de provar-ho, i han tingut èxit en diferents ocasions. Però l’onada té força, i diria que han assumit que cauran si només són vistos com a surfistes.

Ser surfista o ser onada? Aquesta és una pregunta que ens podem plantejar amb voluntat de fer anàlisis de les realitats polítiques que estem  vivint i amb voluntat de fer política. En aquest cas, em preocupa en un primer moment provar d’entendre i trobar explicacions per a allò que passa. Dit això, també em preocupa fer política. I trobo molt més coherent i útil, d’acord amb els principis i els objectius que es puguin tenir, ser onada que ser surfista. També és més difícil. Però caldria preguntar-se si hi ha altres opcions honestes, coherents i útils que puguin portar les idees i les propostes sorgides d’aquest període de mobilització als governs. ¿Hi ha altres opcions honestes, coherents i útils si es vol vincular carrers, places i palaus per fer polítiques institucionals i movimentistes que puguin resoldre allò que avui considerem intolerable en una societat que sigui democràtica? Utilitzar l’onada et pot donar la seva força si l’aconsegueixes surfejar, però l’onada hi ha de ser.  Sense onades no hi haurà desbordaments dels bloquejos que vivim.

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 10

Comentaris (1)

  • Roman

    El “surfisme” es una forma de fer politica que es varen inventar els dirigents d’ICV pero tal de fugir de la seva responsabilitat. Assetjats pels mitjans de la CCMA i amb la cinquena columna dels Tricentenaris en el cor dels organs de direcció d’ICV, algú va buscar una forma de “surfejar” i va trobar que l’expresió “dret a decidir” podia fer de taula. Logicament quan un surfeja sol pot anar a on va la onada i aixó ens ha portat molt lluny del nostre electorat i de la posició central en la politica catalana. Ara som els corifeus d’ERC i nomes aspirem a fer una ganyota de tant en tant per demostrar que no estem d’acord en algun detall irrelevant.

    Es hora que ens deixem de surfejar i proposem alguna cosa, no de ser “la onada” si aixó vol dir tirar-se a l’aigua i deixar-se portar.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top