Política sorda i constant Revisat per Revista Treball a . A les envistes de commemorar una dècada del 15-M i a les acaballes d’un procés sobiranista encara sense punt i final, s’imposa fer alguna reflexió política amb A les envistes de commemorar una dècada del 15-M i a les acaballes d’un procés sobiranista encara sense punt i final, s’imposa fer alguna reflexió política amb Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Política sorda i constant

Política sorda i constant

Política sorda i constant

A les envistes de commemorar una dècada del 15-M i a les acaballes d’un procés sobiranista encara sense punt i final, s’imposa fer alguna reflexió política amb perspectiva històrica o comparada. Un exercici que també s’escau ara que fa un any que vivim en pandèmia -o més aviat en sindèmia, per les múltiples crisis que la covid-19 ha obert o accentuat (sanitària, econòmica, social, cultural, democràtica…)- i ara que, just després d’haver celebrat eleccions a Catalunya, se n’han convocat per sorpresa unes altres a Madrid. I ves que no s’acabin repetint les eleccions catalanes, en el cas que les forces independentistes no es posin d’acord en fer Govern. O que no s’avancin les eleccions generals espanyoles abans de la cita prevista pel 2023, l’any de les properes eleccions municipals, que són les úniques que són fixes i previsibles cada quatre anys.

Com ha suggerit en alguna ocasió el periodista Enric Juliana, a casa nostra generem política de consum ràpid per damunt de les nostres possibilitats digestives. I, paradoxalment, en aquesta societat líquida i mediàtica de la immediatesa i l’individualisme cada vegada s’afebleixen més o, fins i tot, perdem institucions, instruments, memòria i coneixements col·lectius que qualsevol país democràtic requereix per al seu bon funcionament. En definitiva, allò que es coneix com a cultura política. I que no té res a veure, encara que de vegades es pugui confondre, amb l’espectacle de la política.

Les finestres d’oportunitat i els moments històrics existeixen, certament. I en la darrera llarga dècada o cicle polític a Catalunya i Espanya n’hem pogut viure alguns… al costat de molts altres d’impostats. En tot cas, aquests moments i oportunitats cal saber identificar-los i llegir-los bé, a risc de perdre’n o esgotar la seva capacitat de transformació o de canvi històric. I això només és possible si es fa política amb mirada llarga, amb una organització col·lectiva democràtica ben implantada territorialment i musculada intel·lectualment, amb un projecte ideològic, programàtic i d’aliances estratègiques clares, sempre per damunt del tacticisme, de la immediatesa, del resultadisme i de l’efectisme de curta volada i d’efímera glòria mediàtica. Això no vol dir menystenir, sinó tot el contrari, valorar la necessitat i importància de tenir lideratges sòlids i un bon domini de la comunicació per poder transmetre a la societat les idees, els relats, els missatges i, en definitiva, el projecte polític.

Molt es parla darrerament de sèries polítiques com la francesa Baron Noir o la ja clàssica danesa Borgen. Ambdues són millors -o com a mínim més properes i realistes, sobretot la primera- que altres sèries anglosaxones d’aquest gènere, amb l’excepció -però allò era una altra lliga, la de l’humor polític- de la mítica Sí, ministre de la BBC dels anys 80. En qualsevol cas, la política real no és una sèrie de Netflix o HBO, tot i que de vegades ho sembli… ni que sigui per allò de que la realitat sempre supera la ficció.

A Borgen i a Baron Noir, per exemple, els partits ecologistes apareixen com a complements de diferents equacions al voltant de coalicions de govern o confluències de l’esquerra. Però cap capítol d’aquestes sèries va preveure el que pot estar a punt de passar a Alemanya: que Els Verds guanyin les properes eleccions i un candidat o candidata ecologista estigui en disposició de rellevar la totpoderosa cancellera democristiana Angela Merkel. Si això passa, com a les recents eleccions de Baden-Württemberg (Els Verds han revalidat triomf per presidir el land per tercera legislatura consecutiva) o de Renania-Palatinat (Els Verds han doblat resultats) no serà per cap cop d’efecte, sinó perquè des de la seva fundació el 1980, amb els altibaixos, crisis i contradiccions que es vulguin, l’ecologisme polític alemany ha sabut crear organització i hegemonia cultural mentre d’altres en perdien (cas de l’SPD) o no acabaven de saber consolidar èxits conjunturals (cas de Die Linken o els liberals).

Una cosa semblant passa a França, on l’ecologisme polític va treure un gran resultat a les darreres eleccions europees i municipals i, dins del magma d’una esquerra allí molt més plural, competeix amb el que els queda de força tradicional al PSF i el PCF. I també amb l’oscil·lant fórmula del Front de Gauche, primer, i La France Insoumise, després, que lidera Jean-Luc Mélenchon amb millors resultats que, fa una dècada, l’estrella fugaç de la LCR i el Nouveau Parti Anticapitalista (NPA) Olivier Besancenot. I sempre amb la pesada llosa per a l’esquerra dels vots de classe obrera que, des de fa temps, ha anat arreplegant l’extrema dreta lepenista. I amb la incertesa de la perdurabilitat d’un fenomen centrista com el d’Emmanuel Macron, tant distorsionant o amenaçador per a la socialdemocràcia com en el seu moment ho va ser l’anomenada Tercera Via de Tony Blair i totes les seves versions o derivades.

L’altre gran serial polític europeu a tenir sempre present és el d’Itàlia, on enguany se celebra el centenari del mític i desaparegut PCI amb l’enèsima crisi del seu descendent llunyà del Partito Democratico, del que acaba de dimitir el seu líder d’esquerres Nicola Zingaretti per deixar pas al capdavant del partit al democristià Enrico Letta. En contrast amb el complex escenari italià de desconcert i pràctica desaparició de l’esquerra -fagocitada pel populisme que va de Silvio Berlusconi a Matteo Salvini, passant per Matteo Renzi o els ‘grillini’ del Moviment 5 Estrelles-, a Portugal també se celebra aquests dies el centenari de la fundació del Partit Comunista. En aquest cas, però, amb un ampli i orgullós desplegament de banderes roges pels carrers: el PCP fa una demostració de la força que té encara, juntament amb els més heterodoxes esquerrans del Bloco d’Esquerda, com a suport i influència determinant sobre el govern socialdemòcrata de Lisboa. Que a Itàlia no hi hagi una força d’esquerres digna de la seva història i a d’altres llocs sí depèn, en bona mesura, de la capacitat de saber mantenir una organització capaç de resistir i d’adaptar-se alhora, tant en situacions d’oposició com d’influència sobre un govern.

Deia Enric Juliana a ‘Treball’ que “la desaparició formal del PSUC va ser un error” perquè, segons ell, “en un món inaprensible, les sigles històriques tenen una certa solidesa”. I això es veu a casa nostra amb partits històrics com ERC, el PNB i el PSOE, capaços de retenir hegemonia o de refer-se i renéixer de tota mena de derrotes, ja siguin electorals o fins i tot històricament més profundes, com va significar per a aquests partits la llarga nit del franquisme. Defensar la solidesa de les marques polítiques clàssiques no exclou que algunes puguin desaparèixer, com és el cas de Convergència i Unió a Catalunya, de la mateixa manera que entren en crisi algunes forces noves (el cas de Ciutadans, per exemple) que, en realitat, han estat foc d’encenalls polítics i que no han arrelat mai com a partits. Tot plegat tampoc exclou que, en determinats contextos i conjuntures, sigui encertat diluir o refondre marques consolidades en forces noves i més àmplies, com van apostar en el seu moment el PCE i el PSUC, respectivament, per Izquierda Unida i ICV. O com, en els darrers anys, ICV i IU han apostat per les confluències dels Comuns i Unidas Podemos. I com neix ara Esquerra Verda dins de l’espai dels Comuns.

En tot cas, allò que cal preservar sempre en política, com a mínim en clau d’esquerres, és l’esperit, que va més enllà de la identitat o les idees. I que inclou també la noció d’organització. Perquè, com va dir Gramsci, les idees i la lluita no viuen sense organització. L’hegemonia política o cultural requereix del concurs de la comunicació, però no s’assoleix només a cop de titular, de tuit o de jugada mestra. L’anàlisi crítica i amb perspectiva del que han significat políticament a casa nostra, en la darrera dècada, tant el 15-M com el procés sobiranista permetria posar molts exemples. Amb l’instrument que sigui, que al cap i a la fi és el que és un partit, un sindicat, un moviment social, una associació veïnal o qualsevol organització col·lectiva, allò important és la cultura política i la gent que la comparteix i l’enriqueix, perquè això és el que dóna solidesa a un projecte. Com canta Raimon, al marge de místics, grans capitans o frases solemnes, és la lluita sorda i constant allò que permet a la gent que anomenen classes subalternes d’irrompre enmig del silenci (o del soroll, tant se val) per voler ser lliure i estimar la vida, exigint tot allò que li han negat. I la lluita continua…

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top