Política generosa, política agraïda Revisat per Revista Treball a . Escenari 1. El representant públic ens informa, a bombo i plateret, la seva generositat – o la del seu govern – en agraciar els ciutadans amb tal o qual interve Escenari 1. El representant públic ens informa, a bombo i plateret, la seva generositat – o la del seu govern – en agraciar els ciutadans amb tal o qual interve Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Política generosa, política agraïda

Política generosa, política agraïda

Política generosa, política agraïda

Escenari 1.

El representant públic ens informa, a bombo i plateret, la seva generositat – o la del seu govern – en agraciar els ciutadans amb tal o qual intervenció, despesa o inversió. Podria haver fet una altra cosa, però ha tingut en consideració certes peticions i necessitats, ha avaluat – segur – el signe dels temps en els mitjans de comunicació i les enquestes d’intenció de vot, i ha optat per recompensar els ciutadans que s’han portat bé.

Escenari 2.

Després d’ingents esforços per part dels veïns i/o la societat civil organitzada, la comunitat reïx en tirar endavant un projecte col·lectiu. Per aquelles coses d’esbombar-ho i sortir als mitjans – sovint no n’hi ha prou amb fer les coses, cal explicar-les –, es convida el representant públic. Aquest, molt sincerament i de tot cor, agraeix a la comunitat l’esforç i il·lusió esmerçats.

Els dos escenaris anteriors representen, amb les seves similituds, un dels majors actes de subversió política que vivim avui en dia.

En el primer cas, el representant públic actua com si, realment, els diners fossin seus. Obvia que els diners són del contribuent, que de forma estrictament conjuntural té l’encàrrec de gestionar-los, i que té també un contracte anual – els pressupostos – que el compromet amb qui li dóna els diners per a què els administri d’una forma determinada – i no d’una altra.

En el segon cas, el representant oblida que és ell qui treballa per al ciutadà i no a l’inrevés. Imaginem que arribem a la feina i li diem al nostre cap: estic orgullós de tu i molt agraït per la feina que fas. Considero que seria molt més lògica la situació inversa, i així hauria de succeir també en política: que fos el ciutadà qui aprovés o qui agraís una feina ben feta pel representant electe.

Es podrà dir que ambdós casos s’ha dut la crítica a l’extrem. I que el que realment passa és que la persona parla en nom de la institució. I que la institució ens representa a tots. I que, per tant, el representant electe en realitat és una mena d’ens que parla als ciutadans en nom dels ciutadans mateixos.

Heus ací la subversió. Tant ens hem acostumat a ser representats, a inhibir-nos de la política, que aquesta mena de cercles de solipsisme institucional i de rendició de la sobirania ens semblen d’allò més normal. Hi ha un exemple extret de la lluita feminista que serà (crec) del tot aclaridor: “el pare ajuda molt a la mare amb les coses de casa”. Veiem el problema en aquest enunciat? Doncs, al meu parer, aquest exemple és germà del “El Partit Tal sí que ho fa bé i, gràcies a ell, s’invertiran tants diners al Barri Qual” o “Estem molt orgullosos que el Barri Qual se n’hagi sortit en defensar els seus propis interessos malgrat que el govern potser ha fet deixadesa de funcions”.

Se’ns recorda constantment – des de la ciutadania, des dels partits (nous i vells), des de la societat civil organitzada, des de l’acadèmia – quant profunds estan essent els canvis que estem vivint i quant urgent és la necessitat de fer canvis a fons. La urgència d’una regeneració democràtica. Però, com va passar (i passa) amb la lluita pels drets de les dones, el llenguatge ens traeix. Sovint de forma involuntària i inconscient… el que potser és el pitjor dels enemics: el tenim a casa sense saber-ho.

Si volem fer una regeneració democràtica, si volem dur a terme un exercici de devolució de la sobirania al ciutadà, més encara si estem en disposició d’iniciar processos de destitució i de constitució d’un nou contracte social, és necessari que parem també atenció a les formes. A les formes que tenim tan sota la pell que ens són invisibles. No n’hi ha prou, és clar. No és suficient, per descomptat. Però és necessari.

En una època de canvis, de relativisme, de repensar conceptes, és necessari ressituar els actors i les seves pràctiques. Recordar qui és sobirà i qui serveix a qui i en quines condicions. Sinó, pot ser que ho canviem tot per a què res canviï.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 7

Deixa el teu comentari

Scroll to top