Podem, Comuns i el processisme 2.0 Revisat per Revista Treball a . Gairebé 3 anys enrere començava a arrelar a Catalunya, així com arreu de l'Estat, una nova iniciativa política que apuntava a assaltar els cels. Podem Catalunya Gairebé 3 anys enrere començava a arrelar a Catalunya, així com arreu de l'Estat, una nova iniciativa política que apuntava a assaltar els cels. Podem Catalunya Rating: 0
Esteu aquí: Home » Portada » Podem, Comuns i el processisme 2.0

Podem, Comuns i el processisme 2.0

Podem, Comuns i el processisme 2.0

Gairebé 3 anys enrere començava a arrelar a Catalunya, així com arreu de l’Estat, una nova iniciativa política que apuntava a assaltar els cels. Podem Catalunya, tot i no haver participat mai en solitari en unes eleccions, ha estat un actor clau en aquest cicle electoral (2014-2016) dins de les anomenades “confluències”.

Però, què és Podem Catalunya? Grosso modo, podríem dir que és gent d’arreu de l’espectre ideològic de l’esquerra, concentrada en els nuclis urbans. Que havia abandonat els partits polítics tradicionals i renunciat a la política institucional. Les onades mobilitzadores del 15M els va fer retornar a la participació política. Alguns, des de l’òptica del vot de càstig; altres, per motius més ideològics. El resultat: cinc milions de votants van decidir apostar per una iniciativa que prometia canvi.

És evident que aquesta onada no només va propiciar l’aparició de Podemos, sinó que forma part de la història recent de moltes altres organitzacions polítiques. A Catalunya en trobem exemples com la CUP, que va fer el salt a la política autonòmica coincidint amb el 15M. ¿Què diferencia, doncs, Podem Catalunya de la CUP i d’altres organitzacions polítiques de l’òrbita de l’esquerra catalana? Un projecte a escala estatal.

Aquests dos elements claus, la il·lusió per la possibilitat de canvi i un projecte compartit a escala estatal, són el mínim comú denominador de la gent que conforma Podem Catalunya. Sense aquests dos elements combinats, la gent de Podem Catalunya retorna a la posició de sortida, l’abstenció o el vot en blanc. Fins i tot, en un entorn tan polaritzat com l’actual, alguns opten per declinar cap a opcions més posicionades als extrems del debat nacional, com poden ser el PSC o C’s.

El nou partit polític dels Comuns

Un cop tancat el cicle electoral, el conjunt de forces confluents sota el paraigua de l’etiqueta “comuns” es troba en procés d’unificació, o més ben dit, de clarificació. Si volem disputar l’hegemonia convergent que es resisteix a desaparèixer, cal unir forces, sens dubte. Només així la possibilitat de governar la Generalitat pot ser un fet.  Les dificultats són enormes, atès que les diferents organitzacions porten a la taula tradicions polítiques i problemàtiques diferents. L’objectiu és que ningú no quedi fora, però el risc que això passi és molt alt.

Els “comuns” han estat capaços de gestionar el relat per mantenir viva la flama de la il·lusió, prova d’això és l’èxit de convocatòria i l’expectació que genera qualsevol acte que s’organitzi sota aquest paraigua. Però la il·lusió pel canvi és un recurs limitat en el temps i amb necessitat de renovació constant.

El marc de referència d’un projecte polític –tot i en temps líquids, gairebé gasosos, com els actuals– segueix sent un element imprescindible per a qualsevol opció política. Si aquest no es percep, és més difícil fidelitzar i atraure nou votant. Tant a les municipals del 2015 a la ciutat de Barcelona, com a les europees del 2014, l’onada d’il·lusió pel canvi servia de projecte polític o esquelet provisional. Però quan l’esprint es converteix en marató, el projecte polític esdevé imprescindible per seguir en la cursa.

El risc més gran que corre el nou partit polític dels “comuns” és quedar-se únicament amb la gestió de la il·lusió pel canvi i renunciar a crear un esquelet ideològic fàcilment identificable. Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, el primer horitzó del nou partit dels “comuns”, siguin quan siguin, se celebraran dins del clima d’alta polarització com el que ja es va viure el 27S. La necessitat imperativa de configurar aquest esquelet, per no quedar aixafats per la polarització existent, xoca amb les dificultats que suposa posar d’acord les diferents sensibilitats que cohabiten sota el paraigua dels “comuns”. En cas de no aconseguir-ho, el nou partit passaria a formar part de l’auca del procés, fent política dins d’una ficció solipsista lluny dels reptes que afrontem al segle XXI.

El procés ha deixat de ser un objectiu polític per passar a ser un instrument, un relat que faciliti l’acció de govern i la supervivència d’un sector polític. Només així s’expliquen les contradiccions del relat. Un exemple molt clar: utilitzar el referèndum com a moneda de canvi per a l’aprovació dels pressupostos perquè posteriorment el vicepresident declarés que no era bescanviable.

Les noves forces que aspiren a ser alternativa al model definit per Convergència i heretat per ERC, no poden basar el seu projecte polític en el marc del procés. Fer política dins d’aquest relat limita el marge de maniobra i és incoherent amb els reptes com ara la lluita contra el dumping i el frau fiscal o el drama dels refugiats. Això no vol dir que es discuteixi la voluntat de molta gent subscrita al procés que vol afrontar i resoldre aquests reptes, però no sembla gaire evident que des de 28 petites sobiranies –l’Europa dels 27 més una suposada Catalunya independent– es puguin afrontar millor aquestes problemàtiques.

El nou partit ha de ser, doncs, una alternativa al procés. No es pot subscriure al processisme ni inventar el processisme 2.0. Ha de ser una resposta al conjunt de reptes que reclamen uns nivells de cooperació i col·laboració que superen els límits dels Estats-nació i posen a prova les limitacions de la Unió Europea. Desmarcar-se del processisme i posar el focus en altres qüestions sembla complicat, sobretot quan s’equipara procés amb democràcia i llibertat. Però no fer-ho ara pot suposar un cost inassumible quan s’arribi al famós “xoc de trens”.

Ens cal un projecte polític comú, que no posi el focus en mimetitzar discursos hegemònics però aliens, sinó que sigui capaç de plantejar una alternativa i no deixi enrere allò que ha estat la seva base durant els dos anys de cicle electoral.

Autor/Autora

Marc Bertomeu

Secretari General de Podem a Barcelona

Articles publicats : 2

Comentaris (2)

  • Pere

    Pot explicar el Sr Bertomeu per quin motiu els espanyols poden tenir un estat independent -i no sembla pas que vulguin renunciar-hi!- i els catalans no?
    La fal·làcia que seríem un estat massa petit no s’aguanta per enlloc, si mirem el panorama europeu i internacional.
    Haurà de buscar altres arguments per defensar la unitat d’Espanya.
    No sembla que la seva proposta sigui gaire transversal, precisament.

    Responder
  • Roman

    Huy, si Pere, estic segur que si et donen l’argument correcte quedes convençut. Segur, segur…

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top