Pobresa, gènere, mesures i mentides Revisat per Revista Treball a . En un país cada vegada més polaritzat pel que fa a la riquesa, castigada pel que fa a l’atur i a la precarietat laboral, així com per la reducció de les prestac En un país cada vegada més polaritzat pel que fa a la riquesa, castigada pel que fa a l’atur i a la precarietat laboral, així com per la reducció de les prestac Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Pobresa, gènere, mesures i mentides

Pobresa, gènere, mesures i mentides

Pobresa, gènere, mesures i mentides

En un país cada vegada més polaritzat pel que fa a la riquesa, castigada pel que fa a l’atur i a la precarietat laboral, així com per la reducció de les prestacions i serveis públics, dues mentides circulen en relació al fenomen de la pobresa i l’exclusió social. La primera és que el problema ha tingut només un augment lleu des de l’inici de la crisi. La segona, que la feminització de la pobresa ha disminuït en aquest període. Tanmateix, aquesta és la conclusió certa que podem extreure dels principals indicadors de pobresa i desigualtat econòmica. Darrere d’aquestes mentides, o diguem-ne, mitges veritats, hi ha un entramat de decisions conceptuals, metodològiques i de mesura de la pobresa que han de ser desentranyades si en volem conèixer el seu abast. I aquesta és una de les tasques que vam fer en equip amb Juli Carrere, Helena Castellà, Sergi Cutillas i Iolanda Fresnillo (d’eKona) en l’Informe sobre la Situació de la Feminització Pobresa de CCOO Catalunya.

Comencem per una intuïció. La pobresa i les desigualtats econòmiques han viscut una agudització tal que nous termes com pobresa energètica, pobresa alimentària o crisi habitacional (per no parlar de la pobresa infantil) s’han fet comuns i fins i tot propers, mentre que el nombre d’espanyols (i espanyoles) en la Llista Forbes de multimilionaris ha augmentat en els darrers anys. ¿Com és possible, doncs, que a Espanya l’índex de Gini (que mesura la desigualtat de les rendes) només hagi passat del 29,9 al 31,6 en una escala del 0 al 100? I que la taxa de risc (risc?!) de pobresa hagi passat del 11,8% al 13,5%?

Anem a pams. Hi ha diverses decisions metodològiques o tècniques que no són capritxoses, però que ens han de posar en alerta sobre el que en realitat s’està mesurant. La primera cosa que cal saber és que aquests indicadors (tant els de desigualtat econòmica com els de pobresa) mesuren la renda i no el patrimoni. Així doncs, les immenses fortunes dels més rics són perceptibles només en part. Per l’altre extrem de l’escala social, hem de ser conscients que els esmentats indicadors es calculen a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida. Aquest és un sondeig anual que es realitza a les llars i que, per tant, no inclou a la seva mostra les persones que no en tenen. Possiblement parlem d’un nombre molt petit de casos (en termes relatius), però hem de ser ben conscients que els casos més extrems de pobresa estan exclosos de la comptabilització de la pobresa i la desigualtat.

El segon interrogant té a veure amb l’evolució de la crisi. ¿De debò que, tant que se’n parla, només hem passat d’un 11,8% de persones en situació de pobresa l’any 2007 (deixarem estar l’eufemisme del “risc”, oi?) al 13,5% l’any 2014? De nou, ens trobem davant d’una invisibilització determinada pel disseny de l’indicador en qüestió. Per tal d’estimar el percentatge de persones en aquesta situació s’ha de calcular un llindar. I aquest llindar s’ha decidit que sigui el 60% de la renda mediana d’una població donada, en un moment donat. La renda mediana és aquella renda que deixa la meitat de la població més rica per sobre, i la meitat més pobra per sota. Les llars o persones que ingressen el 60% o menys d’aquesta quantitat són considerades en risc de pobresa. La idea darrera d’aquest llindar és que no és el mateix ingressar una determinada quantitat en un país ric que fer-ho en un país empobrit, per exemple, i que per això, la consideració de la pobresa s’ha de contextualitzar en la societat en la qual es produeix. El problema arriba quan succeeix un daltabaix econòmic com el que hem patit al nostre país. El conjunt de les rendes ha baixat aquests anys, i amb elles la renda mediana. Ha baixat prou com perquè a Catalunya l’any 2008 el famós llindar estigués en 10.040 euros l’any i el 2014[1] estigui a 9.667. Això fa que, per mer efecte estadístic i sense guanyar un euro més, hi hagi persones que han deixat de ser considerades pobres. De quantes persones estem parlant? L’informe de CCOO calcula que, a Catalunya, si apliquéssim el llindar precrisi (descomptant l’IPC) hi hauria 181.493 homes més i 191.248 dones més que viuen en llars pobres, que s’afegirien als respectius 686.000 i 713.600 dels comptes oficials actuals. Gairebé 400.000 persones pobres i invisibles en la seva pobresa.

Per acabar, deixeu-me que us parli de la darrera mitja veritat. És la falsa igualtat de gènere en la pobresa. Per a contextualitzar-la: a Catalunya la bretxa salarial és de més del 26%. La bretxa en les prestacions socials supera tristament aquest percentatge, és del 43% en el cas de les pensions de jubilació. Les dones són el 51% de la població i més entre els grups més envellits. Però no, no hi ha pràcticament desigualtat de gènere en la situació de pobresa. Al nostre país la taxa és del 18,1% per a les dones i del 19% per als homes. Desconcertant. O no tant, si comprenem què estem mesurant, i no són les rendes individuals de les persones.

Per a estimar aquesta taxa es calculen els ingressos de cadascuna de les llars enquestades. Posteriorment es divideix aquesta quantitat entre els seus membres, amb una correcció en funció del nombre d’adults i de criatures, i aquesta és la quantitat que se suposa que determina si estem o no sota el llindar de la pobresa. El problema d’aquesta manera de calcular els ingressos de les persones és que en les llars formades com a mínim per un home i una dona adults, que són la majoria, s’assigna estadísticament, es regala virtualment, una part de la renda de l’home (que és qui més guanya) a la dona (que és qui menys guanya). Després d’haver fet aquesta operació, els organismes oficials presenten aquestes dades desagregades per sexes. I s’acaba concloent en l’anàlisi que no hi ha desigualtats de gènere. Si, com vam fer a l’estudi de CCOO, només consideréssim els ingressos individuals de cadascú[2], trobaríem que a Catalunya l’any 2014 no hi ha un 19% d’homes amb rendes de pobresa, sinó un 25,7%. I que no hi ha un 19% de dones amb rendes de pobresa, sinó un 49,7%. Sí: la meitat de les dones d’aquest país ingressen menys del 60% de la renda mediana. La meitat de les dones d’aquest país no ingressen prou per a viure.

La metodologia de càlcul convencional té sentit en altres aspectes (per exemple, per a assignar una renda als nens i les nenes, que no en tenen una de pròpia). Però implica el supòsit que en una mateixa llar tots els seus membres es reparteixen de forma igualitària els ingressos. Això sabem que és fals. Existeixen alguns recursos necessaris per a viure –principalment, l’habitatge i els seus serveis– que són compartits entre els membres de la llar. També, possiblement, siguin compartides les càrregues econòmiques que implica la presència de persones dependents a la llar. Però la despesa quotidiana dista molt d’esgotar-se en aquests àmbits. Homes i dones de la mateixa unitat familiar poden tenir comptes corrents i pressupostos diferents. Fins i tot poden dur “trens de vida” dispars en funció dels seus salaris i de les seves càrregues de treball remunerat i no remunerat. Pensem per exemple en el condicionament de gènere de comportaments com ara menjar en restaurants (contra l’ús de les carmanyoles a la feina), o la disposició del cotxe familiar, per posar dos exemples. D’altra banda, la suposició d’una distribució homogènia de la renda ens impedeix identificar vulnerabilitats econòmiques potencials. Totes les persones amb rendes individuals insuficients, tot i poder tenir un present de benestar econòmic en una determinada llar, veuen limitades les seves opcions per a sortir-ne i dur una vida alternativa amb un nivell de benestar comparable. Esteu pensant en la violència masclista? Jo també. Els indicadors de pobresa, certament, no.


[1] Darreres dades disponibles, corresponents a l’Enquesta de Condicions de Vida 2015.

[2] Tot fent servir la mesura complementària que proposen investigadors com Francesc Valls a la Càtedra d’inclusió social de la URV: taxa de risc de pobresa sota supòsit d’autonomia.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 13

Deixa el teu comentari

Scroll to top