Pobresa: de l’excepcionalitat a la cronicitat Revisat per Revista Treball a . “Vivim una època de riquesa i superabundància,  i, malgrat tot, que inhòspita és” (Rutger Bregman, Utopia per a Realistes) Vivim, efectivament, en una època de “Vivim una època de riquesa i superabundància,  i, malgrat tot, que inhòspita és” (Rutger Bregman, Utopia per a Realistes) Vivim, efectivament, en una època de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Pobresa: de l’excepcionalitat a la cronicitat

Pobresa: de l’excepcionalitat a la cronicitat

“Vivim una època de riquesa i superabundància,

 i, malgrat tot, que inhòspita és”

(Rutger Bregman, Utopia per a Realistes)

Vivim, efectivament, en una època de riquesa i superabundància. Segons xifres proporcionades pel propi Bregman, l’economia global ha multiplicat per 250 el volum que havia assolit durant la revolució industrial. El percentatge de pobresa extrema es va reduir del 94% al 44% entre 1820 i 1981, mentre que avui se situaria ja per sota del 10%. Al 2013, 6.000 dels 7.000 milions d’habitants disposaven d’un mòbil, mentre que, entre el 1994 i el 2014, vam passar d’un 0,4% de persones amb accés a internet al 40,4%. L’esperança de vida a nivell mundial, per citar una darrera dada, es va situar en 70 anys al 2012, més del doble que al 1900.

Constatem, doncs, un creixement econòmic sense precedents. Mai abans la humanitat havia disposat de tanta riquesa i de tanta capacitat per a generar benestar. També constatem, però, la incapacitat per a distribuir aquesta riquesa de manera equilibrada. La pobresa, malgrat allò que podríem preveure, persisteix. Conviu de manera obscena amb el món de la superabundància. Una pobresa que actua com una trampa sense sortida, una pobresa que els fills hereten dels pares, una pobresa que es cronifica i actua com un mur impossible de superar.

Reconèixer i abordar aquesta pobresa -que conviu amb l’opulència i que es comporta com si fos una malaltia crònica- és sense cap mena de dubte un dels reptes més significatius del nou mil·lenni. Un repte, tanmateix, que ens obliga observar la pobresa des d’un angle totalment diferent al que hem usat fins ara. Reclama l’esforç d’una mirada renovada que no tots tenim ganes fer. Exigeix superar prejudicis molt consolidats sobre qui són els pobres, perquè es troben en aquesta situació i com podem ajudar-los. Ens posa en qüestió aquells arguments que ens permeten gaudir de la superabundància sense que la impertinent presència de la pobresa ens impedeixi un son tranquil i reparador.

D’entrada, ens caldrà superar dues idees que s’han incrustat com aquelles taques que cap súper-detergent és capaç de treure de la nostra roba preferida. La primera fa referència a l’excepcionalitat de la pobresa. Des d’aquesta òptica, la pobresa sempre és sobrevinguda i apareix com a conseqüència d’accions –alguns dirien eleccions- que ens han conduït a determinades situacions. No és tant que determinada gent esculli la pobresa, però sí que les seves accions –responsablement o irresponsablement- li condueixen. Vull subratllar com, més enllà de la lògica culpabilitzadora del plantejament, aquesta és una lectura que converteix la pobresa en una situació sobrevinguda i que cal superar. Hem caigut i ens hem d’aixecar.

A més, una segona idea, que actua com a corol·lari de l’anterior, ens indica el camí a seguir davant d’aquestes situacions de pobresa. Si la situació és sobrevinguda i superable, caldrà treballar sobre les (males)accions que realitzen el pobres i estimular les (bones)opcions que els han de permetre superar aquella situació excepcional. No som tant poc empàtics com per afirmar –almenys sense usar algunes perífrasis- que els pobres es mereixen la pobresa, però sí suficientment clarividents com per traçar-los el camí de sortida. Un camí, això sí, que serà dur i exigirà esforços. Uns esforços que probablement no han estat suficients en el passat i sense els quals és impossible superar les situacions de pobresa. D’aquí que els dos principis bàsics de les polítiques socials siguin la condicionalitat i l’escassetat. Ras i curt, tot ajut social ha de restar condicionat a un esforç actiu i demostrable per part d’aquells que han de sortir d’un estat excepcional de pobresa, i, alhora, l’escassetat d’aquests ajuts ha d’estimular-los a fer aquest esforç. Amb d’altres paraules, els ajuts als pobres han de ser condicionats i escassos per evitar que caiguin en la temptació de convertir una situació excepcional en permanent. Des d’aquesta òptica, impregnada d’una mescla de supèrbia i paternalisme, el més important és evitar conductes inadequades i aprofitament il·lícits. Per això, quan encara no s’havia imposat el llenguatge políticament correcte, als pobres se’ls definia com vagos y maleantes. Ja no usem aquestes paraules, però de cap manera han desaparegut les idees que representen.

Reconèixer la pobresa des d’un nou angle, per tant, implica superar aquestes dues idees. Així, d’una banda, en primer lloc, hem de reconèixer i afirmar sense embuts que avui les situacions de pobresa –almenys algunes d’elles- poden ser permanents. La pobresa no és com un refredat que hem agafat perquè anàvem poc abrigats però que podrem superar si som prou disciplinats a l’hora de seguir el tractament indicat. La pobresa s’ha convertit en una malaltia crònica que pateixen una quantitat molt important de persones. Certament, aquesta idea de la cronicitat ens resulta especialment ofensiva, doncs implica assumir, almenys aparentment, la incapacitat de determinades persones per superar les situacions de pobresa. Resulta, però, menys ofensiva si la interpretem en termes de la incapacitat del context socioeconòmic actual de posar en valor les situacions objectives de determinades persones.

D’altra banda, seguint el fil del paràgraf anterior, el reconeixement de la cronicitat ens permet superar la lògica de la culpabilització que ha impregnat històricament la nostra mirada sobre la pobresa. No són les (males)accions personals les que expliquen les situacions de pobresa sinó la (poca)capacitat de la societat per oferir oportunitats vitals al conjunt de les persones. En aquest nou escenari, els pilars de la condicionalitat i de l’escassetat s’esquerden i donen pas –potser seria millor dir: haurien de donar pas- als nous pilar del dret i la dignitat. És a dir, davant de la cronicitat de la pobresa, les polítiques socials han de deixar d’estimular esforços inútils i han d’assegurar els drets de totes les persones a unes condicions materials mínimes i, a més, han de fer-ho assegurant la seva llibertat i la seva dignitat. De la mateixa manera que aquella persona que pateix una malaltia crònica no s’ha de guanyar l’accés a un tractament, perquè en té el dret; aquelles persones en situació de pobresa crònica també tenen el dret de rebre –sense cap condició- els recursos necessaris per sobreposar-se. Sense retrets ni condicions.

Els darrers anys han proliferat reflexions i algunes pràctiques experimentals entorn als ajuts incondicionals, com ara els projectes de renda mínima garantida o els coneguts com housing first. Hem de continuar explorant aquestes vies, però, sobretot, i aquest és l’objectiu d’aquest article, hem de mirar la pobresa des d’un nou angle. I hem de fer-ho tots, els responsables polítics i, també, el conjunt de la ciutadania. No és senzill, doncs les taques que han deixat a la nostra camisa preferida les lògiques de l’excepcionalitat, la culpabilització, la condicionalitat i l’escassetat estan molt incrustades. Potser ja ha arribar l’hora de llençar aquesta vella camisa, superant els vells i tranquil·litzadors arguments. Reconèixer la cronicitat de la pobresa és, al meu parer, una via per superar-los; una via que hem de recórrer si volem curar a la nostra societat de la pobresa. Una malaltia que no és individual sinó col·lectiva. Una malaltia que, per tant, hem de superar no amb penosos tractaments personals sinó amb apostes col·lectives generoses.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top