El Poblenou i l’èxode invisible Revisat per Revista Treball a . Conjuntament amb la innovació, el disseny i la creativitat, la transformació del Poblenou ens ha portat aspectes com la gentrificació i la massificació turístic Conjuntament amb la innovació, el disseny i la creativitat, la transformació del Poblenou ens ha portat aspectes com la gentrificació i la massificació turístic Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » El Poblenou i l’èxode invisible

El Poblenou i l’èxode invisible

El Poblenou i l’èxode invisible

Conjuntament amb la innovació, el disseny i la creativitat, la transformació del Poblenou ens ha portat aspectes com la gentrificació i la massificació turística. Fenòmens que, units a una reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU, 2013) que desempara completament el llogater, estan forçant els veïns a abandonar el barri. Un pare de l’escola, la propietària del bar on esmorzem, la gent del bloc de davant de casa o la família de la porta del costat: les víctimes dels “desnonaments invisibles” són a la vora, però sovint ni ens n’assabentem. Marxen sense fer soroll, amb el cap cot i derrotades. I el que és pitjor, en molts casos avergonyides i amb l’autoestima destrossada per no haver estat capaces de protegir la seva llar o el seu negoci.

Parlem de “desnonament invisible” quan ens forcen a marxar sense mandat judicial, de forma individual o col·lectiva (blocs sencers): quan ens apugen el lloguer de forma desorbitada, quan no ens renoven el contracte sense justificació o quan ens pressionen per abandonar l’habitatge a canvi d’una arbitrària compensació econòmica o mitjançant accions il·legals de mobbing immobiliari.

En Carles n’és un bon exemple. Fa més de tres anys, va arribar al Poblenou per començar una nova etapa després de separar-se. Va trobar pis als Tupolev, uns blocs construïts l’any 1952 com a habitatges de protecció oficial al Passeig Calvell, al peu de la Rambla. Acorda un lloguer de 800 euros al mes per 60 m2 i dues habitacions. Abans d’entrar, pinta i condiciona el pis amb la il·lusió de millorar la que serà casa seva, espera, per una llarga temporada. Durant tres anys teixeix una vida al barri: amics, veïnes, rutines, comerços i llocs favorits. És bon veí i bon llogater; complidor amb els pagaments, respectuós amb el pis i amb la comunitat, formada per veïns de tota la vida. Al termini del contracte, però, la propietària li comunica que té previst un lloguer per mesos, “de temporada”, una variant legal del lloguer turístic orientada a estudiants estrangers, empleats que necessiten un habitatge temporal o pacients de l’anomenat “turisme de salut”. Una altra escletxa per la qual s’escolen els llogaters de Barcelona. La propietària apuja el lloguer de 800 a 1.500 euros al mes. Gairebé el doble.

En Carles ja no té una llar perquè el seu pis és una mercaderia de luxe a la qual ell no té accés. Ni ell, ni ningú com ell. No compten els pagaments puntuals, les reformes, la bona convivència amb la comunitat, ni la confiança. Té dos mesos de marge per trobar un nou pis (i ja és més temps del que tenen molts), però el barri s’ha encarit moltíssim. Com una taca d’oli, en els darrers dos anys el Poblenou ha sucumbit a un augment desorbitat de preus, afavorit per una LAU salvatge que promou l’especulació sense límits. Els propietaris s’emparen en el “preu de mercat”, un concepte que esgrimeixen com si fos una entelèquia sobre la qual no se’n té incidència ni responsabilitat.

La privilegiada ubicació dels Tupolev, davant del mar, garanteix els 1.500 euros mensuals cobejats a base de lloguers temporals a inquilins amb alt poder adquisitiu. Així, durant el 2016, el metre quadrat d’aquests antics pisos de protecció social s’enfila fins als 4.500 euros, i un pis pot costar-ne més de 300.000. Molts veïns cedeixen a la pressió especulativa i venen els immobles. Els nous propietaris lloguen els pisos a turistes per 200 euros al dia.

Entre 2014 i 2016, a Barcelona el preu de lloguer s’incrementa un 24%. El 2016 tanca amb el districte de Sant Martí en el lloc més alt de la taula, amb un 28% d’increment.

Finalment, en Carles marxa del Poblenou i hi deixa a mig teixir la seva nova vida.

Una altra modalitat especulativa que fa estralls a Barcelona i al barri són els desnonaments d’immobles de propietat vertical (blocs sencers d’habitatges o locals destinats al lloguer). El procés comença amb el deteriorament previ de la finca: es deixa d’invertir en les reparacions i millores necessàries dels pisos i de les zones comunes i se’n descuida la neteja i la desinfecció. Aquesta pràctica devalua l’immoble i fa marxar progressivament als qui hi (mal)viuen, posant l’estora vermella als fons inversors –o fons voltor– que detecten l’oportunitat i compren el bloc sencer, amb o sense inquilins. Un cop buit, reformen l’edifici (sovint amb subvencions públiques per a la rehabilitació) i els pisos tornen al mercat en forma d’habitatges de luxe, a preu d’or. Els anteriors veïns no en són, ni de lluny, el públic objectiu.

Aquest tipus d’operacions immobiliàries d’alt benefici afecten un bon grapat de blocs al Poblenou (la Comissió d’Habitatge n’està intentant fer el cens), entre els quals hi destaquen un conjunt de sis finques d’una mateixa illa: els números 17, 19, 21 i 23 del carrer Badajoz i els 136 i 138 de Doctor Trueta, comprats el passat juny pel fons inversor P4A Barcelona (promotora immobiliària AAA). De les gairebé seixanta veïnes que hi vivien, avui en romanen prop de quaranta, dotze de les quals, com la Pepita o la Montserrat (amb contracte de l’any 1929!), són de renda antiga. Entre els temporals hi trobem en Jesús i la Sandra, que pràcticament hi va néixer; en Mario, que va reformar el pis només fa un any; en Khalid, amb la família, o la Patricia, amb el seu fill petit. Aquest desallotjament en tota regla també inclou els locals comercials, com el restaurant d’en Francisco Javier i la seva dona, un negoci del qual en depenen cinc famílies i que en finalitzar el contracte no podrà reubicar-se al barri ni endur-se la fidel clientela.

Els nous propietaris han anat per feina: no es renova cap contracte temporal des de fa mesos i s’hi instal·len contundents portes antiokupació a mesura que els inquilins marxen. Amb la llei a favor, van posant creuetes pacientment a cada pis que es buida. I és que val la pena esperar: prenent com a referència els projectes d’AAA al barri de Sant Antoni, els pisos en venda d’aquesta promotora van dels 500.000 als 750.000 euros. Malgrat el que comuniquen a la seva web: “We care about the city, We care about the people”, no costa deduir que els veïns originals de Sant Antoni (un barri amb ADN obrer) no seran la people a la que van destinats els pisos reformats.

L’opacitat pel que fa a les seves intencions és una altra de les característiques dels fons voltor. Si no és molt necessari (i això vol dir fins que no es comença a fer soroll i es veu en entredit la seva reputació en els mitjans), la propietat es limita a seguir el pla fase per fase sense explicacions, diàleg ni negociació. En el cas Badajoz-Trueta, la nova propietat no s’ha dirigit al conjunt de llogaters i llogateres fins que aquestes no han fet visible la situació, amb pancartes a la façana i organitzant accions per atraure l’atenció del veïnat i dels mitjans. La manca de comunicació genera un ambient d’incertesa, provisionalitat i ansietat entre els veïns que porta a molts inquilins a renunciar i a cercar alternatives, cosa que segons les circumstàncies personals no sempre és possible. Un neguit que la propietat aprofita per aplicar la màxima “divideix i venceràs”, oferint pactes individuals de sotamà que fragmenten la comunitat.

El constant degoteig de veïnes que marxen va estrenyent el cercle al voltant de les rendes antigues, que queden soles en una escala abandonada i deteriorada. Aquest és un dels preus de la gentrificació: l’aïllament de la gent gran entre pisos buits i blindats o entre llogaters de pas i turistes; un col·lectiu ja de per si vulnerable, privat de les veïnes de sempre que els coneixen i se’n preocupen i de la proximitat dels familiars que se n’ocupen.

La crisi del lloguer també s’acarnissa amb les persones que pateixen precarietat laboral, amb les famílies monoparentals o amb els pares i les mares separades, que es veuen obligades a cercar pisos més econòmics encara que allunyats entre si o a gran distància de l’escola, del CAP, dels familiars que els ajuden en la criança… Un model d’habitatge exclusiu i excloent, que impedeix la conciliació tot obligant a fer malabars impossibles en detriment de la qualitat de vida.

L’expulsió de la gent del barri allunya les veïnes i separa les famílies.

Immersos en el que el Sindicat de Llogaters anomena una “espiral d’encariment sense fi”, Barcelona encapçala el rànquing de ciutats més cares d’Espanya, amb lloguers que ja són més alts que abans d’esclatar la bombolla immobiliària el 2007. Llogar un habitatge a Barcelona costa un 91,2% més que a la resta del país. El preu mitjà per metre quadrat i mes a la Ciutat Comtal és de 15,58 euros/m2 (gener 2018). Sant Martí es manté entre els tres districtes més cars de la ciutat, amb un preu/m2 de 21,01 euros (desembre 2017).

Per fer front a aquesta pressió especulativa i aturar aquest èxode silenciós, la unió i la resistència de la ciutadania són claus. L’organització col·lectiva dels veïns de propietats verticals en comunitats sòlides, tal com proposen Arquitectes de Capçalera en relació als Tupolev; l’afiliació al Sindicat de Llogaters per bastir entre totes un lobbie potent i, en els barris, una xarxa ben connectada i efectiva d’entitats, administració i plataformes veïnals que detectin i defensin les veïnes en risc.

Finalment, també caldrà crear espais per a la negociació i el diàleg constructiu entre llogaters i petits propietaris (moltes vegades, veïnes del barri), atenent les necessitats i neguits d’ambdues parts i ancorant-se en una voluntat comuna: la de protegir el Poblenou i la seva identitat i evitar que esdevingui una mera submarca de la #Barcelona amb hashtag.

Al Poblenou ens plantem: ens quedem, ens cuidem i lluitem!


Fonts: betevé (reportatge Tupolev, Guillem Martínez i Alba López ), Sentit Crític (article lloguer; Carina Bellver), Idealista, Habitaclia i Fotocasa/ABC Catalunya (índex i referències preus lloguer). Visionat recomanat: “Poblenou for sale”, curt documental realitzat per alumnes de l’Institut Quatre Cantons amb l’acompanyament d’Atzur Produccions: https://vimeo.com/251128205


Si estàs patint una situació de risc o una emergència d’habitatge, o si coneixes algú en aquest situació, pots contactar amb la Comissió d’Habitatge del Poblenou: ens trobaràs els primers divendres de mes de 18 a 20 h al Casal del Barri (Rambla del Poblenou 49) o al correu electrònic: habitatge@elpoblenou.cat

Autor/Autora

Nàdia Puig

Gestora de projectes de comunicació

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top