Plaça de Cipriano Garcia, Terrassa, 20 anys. Revisat per Revista Treball a . A les portes d’unes eleccions municipals molt singulars (elements de canvi d’època) recuperar la figura d’en Cipriano García no és un exercici nostàlgic ni gens A les portes d’unes eleccions municipals molt singulars (elements de canvi d’època) recuperar la figura d’en Cipriano García no és un exercici nostàlgic ni gens Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Plaça de Cipriano Garcia, Terrassa, 20 anys.

Plaça de Cipriano Garcia, Terrassa, 20 anys.

Plaça de Cipriano Garcia, Terrassa, 20 anys.

A les portes d’unes eleccions municipals molt singulars (elements de canvi d’època) recuperar la figura d’en Cipriano García no és un exercici nostàlgic ni gens innocent. En el darrer número de Treball l’Andreu Mayayo ens recordava com la gent del PSUC i d’ICV, s’implicava, des del convenciment militant, en aquelles tasques imprescindibles: com les d’arreplegar cadires, escombrar la sala o fer de servei d’ordre a les mobilitzacions unitàries.

El Cipri, un dels fundadors de CCOO a la parròquia de San Medir l’any 1964, va morir el 1995 com a conseqüència d’una caiguda d’una escala que li va produir una fractura cranial, quan estava penjant una pancarta de ICV en una campanya electoral municipal a Castelldefels. Justament ara fa 20 anys. Ell tancava la llista amb el seu particular estil “Echando una mano”.

Cipriano García va arribar a Terrassa l’any 1951, tenia 24 anys, i era originari de Manzanares de la Mancha (Ciudad Real). En aquella època la ciutat creix desordenadament. L’especulació del sòl i el desastre urbanístic facilita l’assentament de milers d’immigrants en terrenys inhòspits i en marges de les rieres (La Riuada del 62, és un testimoni dramàtic amb centenars de morts). Barraquisme, autoconstrucció, manca de serveis, llargues jornades de treball, salaris escassos, fum i soroll de talers…, conformen el paisatge urbà. En aquest context El Cipri ingressa en el PSUC l’any 1954, i la seva vida restarà lligada per sempre a la seva activitat sindical i política contra la dictadura. Patirà detencions, duríssimes sessions de tortura i anys de presó. Com moltes de les persones vingudes d’altres llocs d’Espanya que es van implicar activament en les revoltes socials de la ciutat de Terrassa, va saber lligar molt bé les reivindicacions del món del treball i dels barris, i també de la gent de la cultura, amb el compromís polític: la lluita per  la llibertat i la democràcia, i el clam unitari dels anys 70: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Són, aquestes persones, moltes d’elles homes i dones del PSUC, les veritables protagonistes de la formació de la consciència social i del paper dinamitzador dels nostres barris en les lluites i revoltes dels anys 60 i 70. La dignificació dels nostres barris (carrers sense asfaltar, i manca de subministraments com l’aigua, llum, clavegueram…, molt sovint) anava lligada a la participació i mobilització veïnal. Una implicació directa en la construcció col·lectiva i democràtica de les nostres ciutats.

A les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977 Cipriano García és escollit diputat pel PSUC i repetirà elecció l’any 1979. La seva tasca parlamentaria es va centrar en portar al Congreso de Diputados els temes que li eren propis, els del món dels treballadors. Pressionant i negociant, al mateix temps, amb el Govern de la UCD, davant dels nombrosos conflictes laborals i socials d’aquells temps. Una plaça del barri de Sant Pere Nord de Terrassa, inaugurada a finals dels anys 90, i arrel de la seva mort, porta el seu nom: Plaça de Cipriano García.

Els ajuntaments democràtics (amb els seus defectes i els encerts) han sabut transformar radicalment el paisatge urbà de les nostres ciutats. I aquest és un mèrit col·lectiu: dels governs locals escollits democràticament, i de les persones (que sense demanar res a canvi) han estat, dia a dia, al front de les reivindicacions veïnals i socials. Les nostres ciutats han crescut molt en els darrers anys, la ciutat de Terrassa, un 22% en un període de 10 anys (1997/2007), i també han aparegut noves amenaces i demandes socials. Ha crescut la desigualtat i la precarietat, s’han obert greus ferides socials provocats per les polítiques neoliberals (cal recordar-ho): “tot el sòl és urbanitzable” d’Aznar/Rato, la modificació de l’article 135 de la Constitució “pagar primer als bancs…” impulsada per JL Zapatero, les retallades de drets i prestacions socials dels Governs central i autonòmic, i els escàndols de corrupció del PP, PSOE i de CiU. Unes polítiques que han provocat una situació de pobresa i un creixement de les desigualtats absolutament insuportable. Els ajuntaments de les nostres ciutats han hagut de fer front (sense recursos i amb sensibilitats diferenciades, segons els governs locals) a la magnitud de la tragèdia. Per això cal fer un canvi radical de prioritats i fer fora les polítiques que han provocat aquesta situació: les del PP, les del PSOE i les de CiU. Per aquesta raó neix a Terrassa una proposta comuna de confluència de partits i moviments socials, amb vocació de futur. Terrassa en comú.

I ho volem fer, com un actor més, des de la nostra cultura militant, reconeixent el valor de les lluites d’ahir i les d’avui, sense renunciar al nostre bagatge i la nostra aportació (des del govern local i des dels moviments ciutadans) a la transformació democràtica de la ciutat. Recordant a tota la gent que com en Cipriano García, ens han precedit en aquesta tasca col·lectiva. Ells i elles van obrir el camí de les petites victòries mostrant-nos que la realitat és modificable.

Per aquesta raó cal incorporar nous itineraris de memòria col·lectiva (com la plaça de Cipriano García)  que ajudin a entendre millor la construcció social i cultural de la ciutat, i el fil conductor que uneix les lluites populars del segle passat, les del moviment obrer, el moviment veïnal i cultural, amb el combat per les llibertats democràtiques i la justícia social, avui tan amenaçades. Un patrimoni educacional (revolta social, solidaritat, compromís) imprescindible per connectar el combat indignat d’avui amb el compromís generós (vides humanes, sacrificis, coratge, solidaritat) de les generacions que ens han precedit.

Autor/Autora

Domènec Martínez

Membre del PSUC i militant d’ICV

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top