Permisos de paternitat: sobre falsos consensos i una realitat antisocial Revisat per Revista Treball a . Maria Freixanet, senadora novella, m'explicava fa dos dies (també ho fa aquí) la seva alegria en iniciar la seva tasca amb una trobada amb la PIINA (Plataforma Maria Freixanet, senadora novella, m'explicava fa dos dies (també ho fa aquí) la seva alegria en iniciar la seva tasca amb una trobada amb la PIINA (Plataforma Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Permisos de paternitat: sobre falsos consensos i una realitat antisocial

Permisos de paternitat: sobre falsos consensos i una realitat antisocial

Permisos de paternitat: sobre falsos consensos i una realitat antisocial

Maria Freixanet, senadora novella, m’explicava fa dos dies (també ho fa aquí) la seva alegria en iniciar la seva tasca amb una trobada amb la PIINA (Plataforma por permisos iguales e intransferibles de nacimiento y adopción) Aquesta és una entitat que qualsevol que es reclami d’esquerra alternativa hauria de conèixer. Amb un objectiu molt concret, aquesta Plataforma estudia, promou, sensibilitza i fa lobby sobre els permisos de paternitat: per a que siguin iguals als de maternitat, intransferibles i pagats. És una plataforma mixta, feminista.

La seva reivindicació em sembla urgent (com també m’ho sembla l’allargament del permís de maternitat). Actualment, com a mare, hauria de cedir part de les meves escasses 16 setmanes de permís per a que el meu fill pogués tenir al seu pare alliberat d’obligacions laborals per a ell els primers mesos de vida. I si no treballo, res de res. Cal tenir en compte la tensió i la precarietat que hi ha al mercat de treball avui: quin home s’atreveix a reclamar una pràctica minoritària que fa prioritzar “assumptes privats” per sobre del compromís amb la feina? De fet, amb precarietat o sense, pocs han dut a terme aquesta pràctica, que és tan contrahegemònica des d’un punt de vista de gènere, com positiva per a la criança dels nens i nenes, i per tant per a la construcció d’un futur comú més just i menys violent. Hem de ser honestes i reconèixer que tenir cura d’un nadó és una feina més cansada i exigent que la major part de treballs remunerats al nostre context. Tots aquests elements ajuden per entendre que aquesta possibilitat de repartiment, existint formalment, només sigui exercida menys d’un 2% de les parelles que han tingut una criatura. És a dir, essent un dret formal, dista molt de ser un dret efectiu.

El greuge afegit a aquesta situació és que des de 2011 el permís propi del pare hauria d’haver-se allargat de 2 a 4 setmanes, gràcies a la Llei Orgànica d’Igualtat (3/2007). Penseu que les 6 primeres setmanes de permís són de baixa obligatòria per a la mare, perquè són per a la seva recuperació. Doncs sembla ser que aquesta mare prodigiosa que s’imagina el legislador, amb la mà dreta (per dir alguna cosa) es recupera, mentre amb l’esquerra es fa càrrec d’un/a nouvinguda que menja cada tres hores, plora més sovint que això, i dorm a estonetes ja sigui de dia o de nit. El cas és que l’aplicació de l’audaç mesura que deixa a la mare simultanejant recuperació i cura durant només dues setmanes, s’ha anat prorrogant, i a dia d’avui -cinc anys després- encara no és vigent.

Amb la Maria Freixanet reflexionàvem sobre tot plegat aquí.  I ara, senadora, m’explica com ha anat la trobada amb la PIINA, en representació d’En Comú Podem. I m’informava, per a la meva estupefacció, que la demanda de la PIINA, és a dir, la regulació d’un permís remunerat de, com a mínim, setze setmanes per al pare, fa consens. Que tots els grups hi estan d’acord. Que tot el que he escrit fins ara és una protesta retòrica, perquè, pel que sembla, no hi ha ningú a l’altra banda. (?!).

Sé que el consens declaratiu pot ser una oportunitat per a les polítiques feministes (i com a tal és interpretat per la PIINA). Al mateix temps, però, no puc evitar viure’l com una trampa. La trampa de la irrellevància. Com de fàcil resulta -en aquest tema, però no en d’altres-  dir que no és que no s’hi estigui d’acord, sinó que avui no toca posar-s’hi. I el que hi ha al darrera: la banalització de la desigualtat entre homes i dones, de la violència masclista, del desempoderament de les dones com a grup social. Neomasclisme vestit de tecnocràcia. Tant de bo la PIINA em tregui la raó, i aquest any sigui el del dret dels nadons a ser cuidats.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top