Per què l’independentisme i la resta del sobiranisme no es troben. Una reflexió des de la desobediència Revisat per Revista Treball a . Sempre s’ha dit que la solució a les aspiracions secessionistes de l’independentisme només té dos camins: el pacte amb l’Estat espanyol, i la confrontació viole Sempre s’ha dit que la solució a les aspiracions secessionistes de l’independentisme només té dos camins: el pacte amb l’Estat espanyol, i la confrontació viole Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Per què l’independentisme i la resta del sobiranisme no es troben. Una reflexió des de la desobediència

Per què l’independentisme i la resta del sobiranisme no es troben. Una reflexió des de la desobediència

Per què l’independentisme i la resta del sobiranisme no es troben. Una reflexió des de la desobediència

Sempre s’ha dit que la solució a les aspiracions secessionistes de l’independentisme només té dos camins: el pacte amb l’Estat espanyol, i la confrontació violenta. O es celebra un referèndum pactat, o es guanya una guerra de secessió. No hi ha  més.

No hi ha més?

No.

La via de la desobediència

Hi ha una via intermèdia, la desobediència, que té a veure amb la distinció que Johan Galtung feia de violència directa, violència estructural i violència cultural. Aquestes dues darreres són invisibles i tenen a veure, l’estructural, amb la diferència d’oportunitats, la discriminació i, en general, amb el tracte desigual que les institucions fan amb alguns ciutadans; la cultural és similar, però a nivell individual o personal: indiferència, odi, menyspreu.

L’independentisme català s’ha situat tradicional en la lluita no-violenta contra aquestes violències estructurals i culturals. En els últims mesos s’ha fet especialment palesa aquesta lluita contra una percepció de violència estructural per part de l’Estat espanyol: no reconeixement del dret a decidir, arbitrarietat judicial, censura, repressió de les llibertats ciutadanes (especialment la llibertat d’expressió), manipulació dels mitjans, discurs de l’odi, atacs a entitats de la societat civil, etc.

No entro ara a jutjar si aquestes percepcions es corresponen a la realitat o no. La qüestió és que l’independentisme, després d’intentar pactar amb l’Estat i rebutjar de pla la violència directa, ha optat per aquesta via intermèdia de la desobediència, consistent a posar de relleu aquestes qüestions i, en la mesura del possible, desobeir normes que es percebien com injustes. El referèndum de l’1 d’octubre seria l’exemple paradigmàtic d’aquesta desobediència pacífica contra la violència estructural de l’Estat.

A l’altre extrem, dins l’anomenat bloc unionista, s’ha promogut una visió totalment oposada a la de l’independentisme. Per una banda s’ha negat la violència estructural (el dret a decidir no existeix, no és cert que es passés el ribot per l’Estatut de Miravet, etc.) o la violència cultural (les amenaces feixistes a persones i entitats catalanistes són puntuals o no mereixen càstig, les manifestacions catalanòfobes d’alguns mitjans no són tals o cauen dins la llibertat d’expressió, etc.). Per una altra banda, i aquest és, per a mi, un salt conceptual il·legítim, s’ha equiparat la desobediència a la violència directa. Així, els que uns veuen com una pacífica lluita contra la violència estructural i cultural, uns altres ho veuen com una violència tàcita que indueix a la violència directa. Aquest és el raonament, entre d’altres, del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, però secundat per un gran ventall d’espais polítics que equiparen la desobediència amb la violència directa i, per tant, amb les penes màximes que estipula el Codi Penal.

De la violència estructural a la violència directa

Aquesta posició, des del meu punt de vista, no només reforça la violència estructural, sinó que, en el seu extrem, la repressió de la desobediència entra en la violència directa: és violència directa apallissar 1.000 persones que surten pacíficament l’1 d’octubre i és violència directa posar a la presó càrrecs electes i activistes que han exercit també la desobediència. Sense voler tampoc entrar aquí a debatre sobre Teoria del Dret i sobre el Codi Penal, em sembla molt discutible parlar de rebel·lió sense violència directa, i parlar de incitació a la violència quan tampoc no hi ha hagut violència.

En resum, tenim l’independentisme instal·lat a la via de la desobediència i a l’unionisme avalant per activa o per passiva una via que condueix a la violència directa (evidentment de molt menys intensitat que la confrontació armada, però conceptualment a la mateixa banda) per part de l’Estat, violència directa que se suma a la cultural i l’estructural.

El sobiranisme no independentista – el que generalment englobem com a Comuns bo i les seves diferències internes en composició i en ideologia – han volgut quedar-se a la banda del pacte. En un món binari – pacte o confrontació violenta – segurament és la posició que hom esperaria des del respecte per la democràcia i les institucions. En un món més complex, com el que he descrit més amunt, aquesta posició té els seus detractors fins i tot dins del respecte per la democràcia i les institucions.

Sortim per un moment de la política territorial o identitària i entrem en el masclisme o el racisme.

La posició davant la violència estructural

Les dones o les persones negres tenen una aparent igualtat formal en relació als homes o a les persones blanques. Però les dones o les persones negres saben, perquè ho viuen cada dia, que més enllà de l’absència de violència directa, pateixen violència estructural o violència cultural. L’estructural és el sostre de vidre, les diferències salarials, la prioritat de la medicina vers la recerca amb i per a homes. La cultural és la denigració, els estereotips, l’enorme rang d’actituds i accions masclistes en el dia a dia, cada dia.

Davant el masclisme o el racisme cada cop hi ha major consens que no n’hi ha prou amb garantir les qüestions formals, sinó que s’ha d’anar més enllà. La discriminació positiva és l’exemple més visible, però n’hi ha d’altres que cauen dins el que hem anat anomenant la lluita contra els micromasclismes, el masclisme banal, el masclisme institucional i un llarguíssim etcètera. I el mateix amb el racisme.

Amb les enormes diferències que hi ha entre els tres casos, les dones, els negres i els independentistes s’enfronten a la violència estructural i cultural. I esperen dels seus companys que els ajudin a fer visible aquesta violència no directa per no estar formalitzada, a desobeir allò que és injust, a lluitar activament per a canviar l’estructura i la cultura de la societat.

I tornem al nostre cas. A l’independentisme, aquesta violència estructural i cultural comença amb el discutit dret a decidir, però progressa ràpidament sobre l’exercici i l’aprenentatge de la pròpia llengua, el qüestionament d’algunes institucions (com la monarquia), la censura velada d’algunes d’aquestes idees, la censura no tan velada, l’encausament de la dissidència (humoristes, cantants, artistes) per acabar amb la persecució i empresonament de persones per les seves idees i no pels seus fets.

El que l’independentisme demana a la resta del sobiranisme no és que lluiti per les seves pròpies conviccions (un nou estat), ni tampoc demana que lluiti per uns determinats instruments (un referèndum vinculant), sinó contra la violència que l’Estat i una part de la societat exerceix contra un col·lectiu de ciutadans.

L’assimilació de la posició del sobiranisme no independenstista a la posició de l’unionisme, o les acusacions d’equidistància són, al meu parer, maniquees i, per tant, molt criticables: no és el mateix inhibir-se d’una situació d’injustícia a exercir-la. Ara bé, el raonament que condueix a aquestes crítiques té una part de fonament: inhibir-se davant de situacions d’injustícia, tot i que no és el mateix que exercir-la, contribueix a perpetuar-la.

Les esquerres davant la violència estructural

Aquesta última qüestió és, a més, especialment important des de les esquerres.

De les moltíssimes definicions que hom pot fer de què és l’esquerra, una de les meves preferides té a veure amb el voler recórrer el camí de la igualtat a l’equitat, és a dir, de tractar a tothom igual a donar les mateixes oportunitats a tothom.

L’equitat de vegades requereixi un tracte no igualitari, i de vegades requereix treballar activament (aquí l’adverbi és important) per a eliminar les barreres que s’interposen davant la igualtat d’oportunitats, que eviten l’equitat.

Quan independentisme, i molt especialment l’esquerra independentista, veu alguns dels seus drets vulnerats (veu que el sistema exerceix violència contra algunes persones), el que demana no és igualtat, no és un referèndum pactat: demana equitat, demana lluita contra qui barra drets o els torna en contra d’un col·lectiu.

No ens ha de sorprendre, doncs, que hagi estat amb l’esquerra independentista on el sobiranisme ha topat més fort en aquestes qüestions, atès que ha percebut que una part de l’esquerra no defensava alguns drets amb la mateixa intensitat que d’altres, atès que ha percebut que era un tema d’equitat i no d’igualtat, atès que ha percebut que l’esquerra no feia d’esquerra en alguns flancs.

No deixa de ser paradoxal que l’esquerra no independentista hagi criticat això mateix a l’independentisme: que s’aliés amb la dreta per a aconseguir els seus fins.

Però són, al meu parer, dos plans diferents: mentre pot ser censurable (o no: és un altre debat) que dreta i esquerra pactin una determinada política pública, no ho pot ser mai per treballar conjuntament per a la igualtat d’oportunitats o per a lluitar contra la violència estructural o directa. La segona qüestió és sobre el terreny de joc; la primera sobre quina partida volem fer.

El punt de trobada

La solució a aquest desencontre és tan simple com difícil de dur a terme. Simple, perquè hi ha dues aproximacions més o menys immediates a fer. Difícil perquè són aproximacions que demanen determinació ideològica i, en el cas dels partits, orgànica i assumir riscos electorals.

La primera aproximació és que qui es diu demòcrata ha de desmarcar-se del bloc repressor en la defensa dels drets. I la defensa ha de ser activa, no n’hi ha prou amb seure a esperar un referèndum pactat. Tampoc n’hi ha prou amb buscar aquest pacte. L’esquerra no independentista ha d’afegir-se a l’independentisme en la desobediència de tot allò que vulnera els drets dels ciutadans. No per defensar l’independentisme, sinó per defensar els ciutadans, votin el que votin, pensin el que pensin. Tal i com ho faria si es tractés de la lluita contra el masclisme o contra el racisme. Perquè parlem de drets, no de polítiques. I això, en general, no ha passat.

La segona aproximació és que la desobediència s’ha de desmarcar de les institucions. És a dir, són les persones les que desobeeixen, mai les institucions. En alguns casos la frontera pot ser poc clara (p.ex. un diputat, desobeiria com a persona o com a institució?), però en d’altres casos la frontera no és difosa i s’ha traspassat. Aquí és on la societat civil ha de jugar un paper fonamental que, sovint, els partits han volgut capitalizar i fins i tot liderar. La confusió d’aquestes dues esferes, la institucional i la ciutadana, no pot tornar-se a donar.

 

Aquest doble pacte – més determinació en la defensa dels drets i contra la violència estructural i cultural, per invisible que sigui; separació de les institucions de la desobediència civil – són dues passes clares que poden donar-se.  Fer-ho, demana valor i compromís. Però compromís amb els instruments, no amb els fins. Al cap i a la fi, el republicanisme té molts encaixos territorials, però aquest aspecte és només l’1% de tot el camí que s’ha de fer.

L’esquerra té el costum de començar per allò que la separa i no en allò que la uneix. Per una vegada, podria invertir l’ordre de la seva acció política.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 7

Comentaris (4)

  • Pere

    Unes reflexions molt oportunes i amb molt bona argumentació.
    Gràcies.

    Responder
  • Viqui

    Per fi algú argumenta de manera clara, allò que teniem molt clar al PSUC, que va prrmetre incorporar els treballadors immigrats a partir dels anys seixanta a la lluita per recuperar llibertats, institucions, cultura catalanes. I també va permetre treballar amb la gent d’altres grups, com ciu en les entitats socials i culturals amb el mateix objectiu. Tot això va desapareixer amb un psoe que va trencar el discurs per fer lerrouxisme directsment

    Responder
  • Josep Quintana

    Un exercici d’estil en la parla processista. Els demòcrates hem de defensar l’independentisme perquè sinó no som demòcrates. Defensant l’independentisme es defensa a tots els catalans, inclús aquells que han viscut el processisme com un atac a la seva catalanitat i com un reguitzell d’insults (un d’ells l’esmentat de no ser demòcrates per no defensar l’independentisme).

    La novetat és que mentre fins ara tot això eren obligacions dels demòcrates, en aquest article el senyor Peña ofereix quelcom a canvi. Si els demòcrates en general ajudem a l’independentisme, aquest deixarà de fer servir les institucions de tots els catalans per a la seva agit-prop.

    Segueix sent unilateralisme pur però almenys sembla que ha fet un pas cap al realisme. Si fa no fa ha recorregut un 1% del camí cap al realisme. Ànim.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top