El partit dels honestos Revisat per Revista Treball a . Ara fa uns quants dies que, en aquesta mateixa revista, en Domènec Martínez recordava el viatge que, el 1978, alguns dirigents del PSUC feren a Torí per interca Ara fa uns quants dies que, en aquesta mateixa revista, en Domènec Martínez recordava el viatge que, el 1978, alguns dirigents del PSUC feren a Torí per interca Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El partit dels honestos

El partit dels honestos

El partit dels honestos

Ara fa uns quants dies que, en aquesta mateixa revista, en Domènec Martínez recordava el viatge que, el 1978, alguns dirigents del PSUC feren a Torí per intercanviar experiències amb el PCI d’Enrico Berlinguer i preparar-se la campanya electoral de les municipals de l’any següent. Lluny de ser un simple amarcord (el mot ve del títol d’una pel·lícula de Fellini, i ja forma part del llenguatge estàndard italià, per a indicar una nostàlgica rememoració del passat), es tracta d’un article important i lúcid, una reflexió imprescindible sobre la situació política d’avui. A Catalunya, a Espanya, a Itàlia i a Europa. Es pregunta Martínez: “On ha quedat aquella fascinació dels comunistes catalans per l’experiència del PCI? Com és possible que forces com M5Estrelles, La Lliga Nord o d’altres forces feixistes emergents marquin l’agenda i el protagonisme d’aquests temps?”. Feia temps que em rondava la idea d’escriure un article inspirat per aquesta mena de cordó umbilical que, almenys en la meva experiència vital, lliga indissolublement l’escenari català i l’escenari italià.

Ara, en Martínez em fa un veritable assist –que dirien els aficionats al futbol– i m’atreveixo a compartir les meves reflexions sobre el tema, intentant ordenar una anàlisi que parteix d’una sensació gairebé epidèrmica de perill, un instint de preocupació perquè aquí no passi aquella que, sense cap mena de dubte, avui en dia sembla ser una autèntica desertificació de l’esquerra italiana, en totes les seves versions.

Ho faig començant per un record (o un amarcord, com us plagui): devia ser la primavera de 1994, tot just després de la veritable implosió del sistema de l’anomenada Primera República pels judicis sobre la corrupció, i a les portes de unes eleccions generals decisives. Amb algun company caminàvem cap a la facultat i ens entreteníem cavil·lant en torn a quins personatges d’un futurible govern d’esquerres haurien ocupat les carteres ministerials. No recordo gaire, només que tots coincidíem que Giorgio Napolitano (que unes dècades després seria president de la República), seria segurament ministre d’Afers Estrangers. Per a nosaltres, el quadre era clar: l’esquerra –i concretament el PCI, i després el PDS i Rifondazione Comunista– no havia robat i la ciutadania, simplement, ho entendria, i votaria de manera conseqüent. Encara més: caigut el mur i desballestats els partits de govern, tocava a l’esquerra governar per fi, per una mena de necessitat històrica. En bona part, d’aquesta manera ho havia entès també l’aleshores secretari general del PDS Achille Occhetto, al capdavant d’una coalició que englobava tota l’esquerra, sota el nom de “I progressisti”, que no havia hesitat, en més d’una ocasió, a dir que el seu era el “partit dels honestos”.

El matí següent de les eleccions –a Itàlia el recompte és força lent–, ens vam llevar amb l’horror d’una victòria d’un senyor de Milà amb molts diners, un somriure etern i un patrimoni d’origen més que obscur, que havia muntat un partit en pocs mesos. Deia que els comunistes es menjaven els nens, i estaria destinat a marcar per a les dues dècades següents la política italiana.

A Itàlia hem trigat anys a entendre allò que havia passat en aquelles transcendentals eleccions, si és que encara ho hem pogut entendre. Allò va ser un veritable trauma, revifat cada vegada que als molts que ens hem establert en d’altres països europeus, com jo, ens han anat preguntant al llarg dels anys: “Com és possible que la gent voti Berlusconi?”. És ben cert que pel mig va haver-hi les importants experiències dels governs de Prodi (al 1996 i després al 2006), però és alhora cert que va ser en aquella nit d’abril de 1994 que havia començat una vertiginosa paràbola descendent de totes les opcions progressistes.

Cada cop més, estic convençuda que una de les raons de pes d’aquella derrota –i de les més dures que varen venir després– va ser un gegantí error de lectura pel que fa al com i al perquè la gent decideix votar d’una manera determinada. Encara més en una situació de crisi econòmica i descrèdit de la política, com sens dubte era Itàlia a principi dels noranta. En aquell cas, l’esquerra italiana (amb un comprensible però pertorbador sentit de superioritat moral) va anteposar el qui al què, sobre la base de la idea que la ciutadania premiaria l’honestedat per damunt de qualsevol altra cosa. Però la gent sempre va més enllà i busca respostes. I davant una resposta de l’esquerra que li va semblar feble, complicada i llunyana –perquè, en el fons, s’exhauria en una declaració de diversitat ontològica–, va optar per una altra que segurament era del tot mancada de solidesa, però interceptava interessos i desitjos concrets.

Fer paral·lelismes històrics sempre és arriscat: mai una situació és igual a una altra. Tanmateix, el punt no és aquest, és intentar aprendre dels errors del passat per evitar de fer-ne de nous.

I en aquest sentit, aquella nit italiana de 1994 dialoga molt amb allò que està passant avui en dia a molts indrets, arreu d’Europa, i també a Catalunya. Ara i aquí, també la crisi econòmica ha colpejat la societat, s’estan destapant trames de corrupció sistèmiques i el descrèdit de la política tradicional és fort. Ara i aquí, la ciutadania està formulant preguntes i demanant respostes. I ara i aquí, en tots els espais polítics i especialment en l’esquerra, on s’està intentant bastir un projecte nou, amb ambició de ser guanyador, se li demana fer un salt qualitatiu, perquè l’alternativa és que la ciutadania es quedi amb receptes fàcils però perilloses.

UPeC_PeusAra i aquí, en definitiva, el nou espai polític ha de reivindicar a totes passades la importància de l’honestedat en política, sent bel·ligerant amb qualsevol corruptela, posant tot l’esforç per a la definició de mecanismes de control i prevenció que desterrin la malversació del joc polític. I ha de saber-ho fer sense cedir a la temptació de voler fer-ne un element d’identitat exclusiva. Pot semblar estrany, però és així: l’honestedat és un bé massa important, que ha d’estar al centre del conjunt del sistema polític de manera transversal. En altres paraules, ha de ser el mínim comú denominador de tots els projectes que es confronten per obtenir legítimament la confiança de la ciutadania.

En aquest sentit, el nou espai polític té l’obligació i l’oportunitat de construir-se des de baix i bastir un programa sòlid, basat en una definició clara dels interessos que vol defensar, de quin model social, polític i institucional es vol construir. Un model que tingui l’Estat del benestar al centre, que compti amb una fiscalitat justa i progressiva, que sigui capaç de crear prosperitat però, sobretot, de (pre) i (re) distribuir-la, que es prengui la igualtat de gènere com a una fita i una oportunitat, que defensi la gestió pública dels recursos, que concebi el territori com a una xarxa, que sigui ambientalment sostenible, que aposti pel coneixement, que sigui fortament municipalista, que plantegi el reconeixement nacional de Catalunya a partir de la fraternitat i dels valors de l’europeisme democràtic. Un projecte clar, que, en temps de respostes fàcils, no amagui la complexitat de la situació, sinó que opti pel canvi amb una aposta clara pel bé comú.

Un projecte, en definitiva, que es mereixi la confiança de les catalanes i dels catalans perquè el vertebren dones i homes honestos, però sobretot perquè és capaç d’interpel·lar la ciutadania a partir de les seves necessitats d’avui i dels seus anhels de demà.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top