Sobre què parlen (i sobre què no) les noves veus feministes? Revisat per Revista Treball a . El feminisme viu bons moments, moments d’efervescència a escala global. No sabem si la “tercera onada” iniciada els anys 90 era això, o si ja l’hem sobrepassat. El feminisme viu bons moments, moments d’efervescència a escala global. No sabem si la “tercera onada” iniciada els anys 90 era això, o si ja l’hem sobrepassat. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Sobre què parlen (i sobre què no) les noves veus feministes?

Sobre què parlen (i sobre què no) les noves veus feministes?

Sobre què parlen (i sobre què no) les noves veus feministes?

El feminisme viu bons moments, moments d’efervescència a escala global. No sabem si la “tercera onada” iniciada els anys 90 era això, o si ja l’hem sobrepassat. És possible que les xarxes socials hagin creat les condicions (materials, en podríem dir) de possibilitat d’aquesta efervescència. Ho dic perquè les xarxes socials tenen dues característiques que, combinades, tenen efectes desconeguts per a la igualtat de gènere. Per una part, són influents en grans grups de població –jove– i són escoltades pels qui construeixen “la norma” (el que ha de ser, el que és normal) i “l’agenda” (el que és important), que jo diria que segueixen sent els mitjans de masses. Per una altra part, malgrat ser també un canal d’assetjament sexual i masclisme rampant, han esdevingut un espai feminitzat. Gairebé el 42% de les dones són usuàries diàries de les xarxes socials, front el 31% dels homes. Entre la població que no les fa servir mai, aquesta relació gairebé s’inverteix, i hi ha un 35,7% d’homes front un 27,6% de dones (font: Idescat). A banda de les xarxes socials, crec que també la crisi política ha generat aquesta finestra d’oportunitat per als feminismes, però aquesta ja seria una altra història.

El cas és que una multiplicitat de veus feministes han emergit i estan en interacció amb el mainstream cultural, polític, social. Tan encoratjador em resulta veure autores feministes a les llistes del Sant Jordi com (encara més, de fet) contemplar com la primera (i tan ràpida, i tan massiva!) resposta al govern Trump fos precisament una marxa de les dones. És també força evident que l’escenari no és unívoc, sinó de polarització, i que noves, i virulentes, manifestacions de masclisme estan també sobre la taula.

Tornant a les novíssimes veus feministes, cal estar amatents sobre quina és la seva agenda: sobre què parlen i sobre què no (o no en la mateixa mesura que les anteriors). Per aprendre’n, per a posicionar-s’hi, per a prendre distància, si cal. Potser sí que les seves condicions materials en determinen el discurs. Jo diria que parlen moltíssim d’identitat, i de sexisme. Parlen menys d’androcentrisme i molt poc de divisió sexual del treball. Així doncs, en el número 1 d’aquest rànquing casolà que us proposo, hi hauria la identitat de gènere i sexual. I aquí emergeixen multiplicitat de veus d’altres moviments, veus també masculines, que conserven la seva superior caixa de ressonància que els atorga el privilegi patriarcal, fent-se escoltar de forma inusitada i convertint el tema en un lloc comú transversal: de la conversa quotidiana a les revistes de moda, a l’àmbit acadèmic. L’agenda inclou reivindicacions contra el binarisme de gènere, a favor de la sexualitat no heteronormativa i el poliamor. Temes que emfatitzen els lligams entre les perspectives LGTBI i feminista. En segon lloc d’aquest rànquing, menys sofisticat però més popular: els masclismes i micromasclismes. La grosfòbia, la sexualització desaforada en els mitjans –en especial, amb menors–, així com els gestos discriminatoris concrets en la nostra vida quotidiana, duts a terme per homes concrets, instal·lats en una identitat de gènere que han aconseguit que tothom vegi com a profundament desagradable. És aquella identitat masculina que ens havien fet creure que no existia, que eren manies nostres. Avui la podem veure etiquetada i reproduïda de forma viral (el mansplaining, el manspreading, la sextortion). La violència té un important protagonisme en totes dues agendes: la de la identitat de gènere i la del sexisme. Sobre la taula, la violència masclista comunitària, la violència verbal, i –per fi!– un relat que vincula les microviolències amb la violència mortal.

En canvi, l’androcentrisme obté menys atenció. Sí es qüestiona la norma masculina, i s’afirmen noves maneres de parlar, de protagonitzar la política. Sí es recuperen veus femenines en la història, de forma una mica pintoresca. Però amb prou feines s’arriba al següent pas lògic: el de la reconstrucció d’una història on dones i homes hi hem tingut agència i que és al mateix temps una història de jerarquia, de desigualtat social. I si parlem de la norma masculina en el present, són les “velles feministes” les que queden a cura de recordar el caràcter androcèntric de les trajectòries socials exitoses (amb la primacia de l’èxit laboral) o de l’entorn urbà (i la primacia del cotxe), per exemple.

Finalment, el silenci, al meu parer, més preocupant, és el relacionat amb la divisió sexual del treball. El repartiment injust del treball no remunerat, i no només el de la cura de criatures, que ha quedat ben palès que és un aspecte de la vida que els nous homes no es volen perdre (ja veurem quan els arribin les veus de les dones noves que han desvetllat els seus aspectes més durs). Parlem de la neteja, de la cura de les persones malaltes o de les que es troben en els darrers anys de la seva vida. Parlem d’un treball físic, al mateix temps que pot tenir una gran càrrega emocional, exigent i que amb prou feines s’ajusta a horaris, monòton i no reconegut socialment ni, en la major part dels casos, econòmicament. Una feina que sembla que no existeixi, quan en realitat és la més fonamental per a seguir vivint, i que per això la fan mares, àvies, i treballadores en “B”. La major part d’elles són d’una altra generació, la generació del vell feminisme, que no va aconseguir gaires aliats masculins. És un treball que provoca injustos perjudicis en la salut de les que els realitzen en excés. Que legitima les jornades parcials a l’àmbit remunerat, els baixos sous i l’absència de pensions. I amb la desigualtat econòmica i en la salut, la desigualtat de poder. I amb ella, el sosteniment de la jerarquia. És la jerarquia, molt antiga, del patriarcat; o, si voleu, podem dir-ne heteropatriarcat.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 17

Deixa el teu comentari

Scroll to top