Paradoxes electorals i qualitat democràtica Revisat per Revista Treball a . Acabem de travessar uns moments electorals que poden marcar el nostre futur més immediat: el referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i les Acabem de travessar uns moments electorals que poden marcar el nostre futur més immediat: el referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i les Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Paradoxes electorals i qualitat democràtica

Paradoxes electorals i qualitat democràtica

Paradoxes electorals i qualitat democràtica

Acabem de travessar uns moments electorals que poden marcar el nostre futur més immediat: el referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i les segones eleccions consecutives al Congrés dels Diputats. Els resultats, al meu parer, tot i haver-nos agafat per sorpresa, no han estat massa sorprenents. Han estat, això sí, uns resultats que continuen instal·lant la política espanyola i europea en un desconcert on proliferen tota mena d’interpretacions, lectures i vaticinis. Jo també hi diré la meva, i ho faré a partir d’una mirada que no es fixa en l’aritmètica de les diferents forces polítiques sinó en els efectes sobre la democràcia. Abans, però, deixeu-me apuntar les dues paradoxes que donen peu a les meves reflexions.

Primera paradoxa. Davant la victòria del Brèxit, algunes veus del nostre entorn, no totes, han explicat aquest resultat (no desitjat) a partir de les deficiències de la pròpia UE. La UE, que se’ns presenta com una tranyina burocràtica, ha estat incapaç d’acostar-se als ciutadans i de preocupar-se d’aspectes tan crucials com la justícia social o la solidaritat imprescindible per fer front a la recent crisi dels refugiats. Per tant, davant d’aquesta despreciable UE, que no és capaç de representar a les persones que en formem part, és lògic que els britànics expressin el seu rebuig. La UE s’hauria guanyat a pols el menyspreu d’una ciutadania que ja no tolera tanta rigidesa i tant egoisme.

Aquest argument és, però, paradoxal. De fet, en primer lloc, els arguments que sempre han desplegats els euroescèptics britànics tenen que veure sobretot amb una UE massa oberta al estrangers i que, a través de les seves regulacions, interfereix excessivament en la vida de les persones. Per això sempre han estat en contra de l’Europa social (usant de manera recurrent fórmules d’opting out quan s’avançava en aquesta direcció) i han apostat per una Europa que es limités a afavorir el lliure comerç i els intercanvis econòmics. En segon lloc, bona part de les dificultats de la UE a l’hora de garantir drets socials o impulsar accions solidàries tenen que veure menys amb les traves imposades pels buròcrates de Brussel·les i més amb els bloquejos dels estats membres. Uns bloquejos que, usant com exemple el cas recent de la crisi dels refugiats, s’expliquen per la voluntat de no incomodar a una ciutadania que, davant els excessos solidaris, castigaria electoralment als governs nacionals.

Així doncs, si em permeten que ho expressi d’una manera volgudament provocadora i impertinent, ens trobem amb una paradoxa: acusem a la UE d’insolidària i distanciada dels ciutadans quan, de fet, és tant propera a les nostres inquietuds que, precisament per aquesta proximitat (amb efectes electorals), esdevé insolidària.

Segona paradoxa. Si ens fixem ara en les eleccions generals espanyoles, també són freqüents les veus que en qüestionen els resultats. L’argument, ara, es relaciona amb un sistema polític que, impregnat de corrupció, es mostra incapacitat pel canvi i per la negociació. La ciutadania ja no tolera més aquesta situació, tot i que, paradoxalment, els resultats electorals semblen desmentir la seva indignació. Així, malgrat que tots estem reivindicant la nova política, la vella política resisteix electoralment. En aquest sentit, la distància entre el sondeig i els resultats electorals pot atribuir-se a deficiències tècniques, però tendeixo a pensar que s’explica millor per la diferència entre allò que proclamen i allò que fem els electors. Un autèntic malson per les empreses de sondejos.

D’altra banda, també s’escolten discursos abrandats sobre la necessitat que els polítics siguin capaços de deixar-se de línies vermelles i comencin, d’una vegada per totes, a pactar en benefici del conjunt de la ciutadania. Aquesta demandes, però, de nou, no es corresponen amb allò que els electors premien o castiguen a l’hora de votar. Potser m’ho sembla a mi, però a Pablo Iglesias li va anar millor l’agressivitat amb el PSOE que va desplegar el 20D (on l’adversari permanent era el PSOE més que el PP) que no pas la ma més o menys estesa que ha ofert el 26J (quan ha subratllat la voluntat de pactar amb el PSOE). De la mateixa manera, potser la capacitat de resistir de Pedro Sánchez a les males previsions del 26J ha estat almenys parcialment vinculada a una estratègia d’atac permanent a Unidos Podemos. Per no parlar d’Albert Rivera que, tot evitant el cos a cos i volent parlant de polítiques públiques, ha estat castigat a les urnes el 26J.

És a dir, formulant-ho de nou de manera provocadora i impertinent, reclamem nova política i tarannàs negociadors, però votem vella política i tarannàs polaritzadors. La paradoxa de demanar una cosa que, quan ens l’ofereixen, sembla que ja no la volem.

Impactes sobre la democràcia. Destacar aquestes dues paradoxes no em produeix cap il·lusió i, de fet, les escric pensant que siguin refutades i contra-argumentades. És més, em semblen paradoxes que, com afirmava a l’inici de l’article, més enllà de les correlacions de forces, posen en escac a la pròpia democràcia. Ho hem vist aquests dies, quan, després del Brèxit i de la victòria de la vella política a Espanya, s’ha plantejat obertament que la gent no sap votar. Una afirmació letal pel sistema polític democràtic. En el cas britànic, votarien malament perquè -no ens enganyem- ens costa defensar un vot que sabem és el vot de la insolidaritat. I votem malament en el cas espanyol perquè tots estem, malgrat els resultats electorals, indignats amb la incompetència i la corrupció de la vella política. Paradoxes, doncs, que deixen la democràcia en molt mal lloc.

Voldria, en tot cas, apuntar que aquestes paradoxes no poden interpretar-se com una crítica a la democràcia. Molt al contrari, aquestes paradoxes ens reclamen reforçar la qualitat de la nostra democràcia. Una democràcia que no s’alimenta només de vots sinó d’un debat públic que hauria de caracteritzar-se per la serenitat i el respecte. Dos termes que no solen usar-se en el llenguatge polític actual, però que rescato per oposar-los a la por i la manca de respecte. Una por i una manca de respecte a les posicions dels altres que sí perjudiquen la democràcia.

Serenitat. Probablement el pitjor enemic de la democràcia és la por i, per tant, quan invoquem la por estem debilitant la qualitat de la nostra democràcia. El problema, com ens ensenya la història, tant recent com remota, és que la por dona vots; que alimentar el temor permet substituir el debat públic per una invocació als instints. Els liberals clàssics afirmaven que el mercat convertia els vicis particulars (egoisme) en virtuts col·lectives (benestar i creixement social), però aquesta formula no sembla funcionar en l’esfera polític.

Ens cal, doncs, recuperar la serenitat d’afrontar el futur sense els vicis derivats de les nostres pors. O millor, ens cal que els polítics promoguin un espai públic on enlloc d’aprofitar-se de les nostres pors (comprensibles) ens tranquil·litzin i, d’aquesta manera, propiciïn un debat raonable. Les visions apocalíptiques d’uns i altres són les que perjudiquen la democràcia, no els vots dels electors. Les simplificacions interessades que dibuixen escenaris tenebrosos enfront d’alternatives lluminoses són les que dificulten el debat democràtic, no la celebració de referèndums.

Respecte. La invocació a la por, a més a més, genera la necessitat de desacreditar i refusar a l’altre. Un altre que només ens ofereix paranys i ens condueix al desastre. La por atribueix raons (uns la tenen i els altres no), mentre que la democràcia reclama que les raons estiguin distribuïdes (tots tenen les seves raons). Només des d’aquesta perspectiva és possible viure en democràcia, acceptant les raons dels altres i combinant-les amb les raons pròpies.

Les actuals eleccions, per tant, no poden ser criticades pel mal ús del vot que en fan els electors, però sí per conduir el vot a través d’un debat que prima la intolerància, les certeses absolutes dels uns enfront dels errors rotunds dels altres. Els referèndums, per referir-nos a l’exemple britànic, no són ni bons ni dolents per ells mateixos sinó en funció de la qualitat del debat democràtic que generen. Un debat que, fet des del respecte, hauria de facilitar la convivència dels que pensen diferent enlloc d’incrementar l’hostilitat entre els uns i els altres.

Finalment, permeteu-me una conclusió moral –política, en el sentit clàssic del terme- que vol subratllar que la qualitat democràtica no depèn dels instruments que despleguem sinó dels valors amb que ho fem. Les eleccions legislatives i els referèndums són instruments indiscutiblement democràtics, però el seu ús pot ser poc democràtic si no se sustenta en valors com la serenitat i el respecte. Aquest és el repte en temps de pors i intoleràncies.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 19

Comentaris (1)

  • Pep Illa

    Gràcies, un cop més. Les teves reflexions en temps de passions i emotivitats desfermades ens ajuden a tornar al camp de la raó, del que a ser possible no ens hauríem d’allunyar en les nostres anàlisi polítiques i socials.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top