Pacte entre partits o consens social? Revisat per Revista Treball a . En una emergència tan grossa com la que estem vivint, sembla normal i desitjable un ampli acord per sortir de la pandèmia amb els menys danys possibles. El prob En una emergència tan grossa com la que estem vivint, sembla normal i desitjable un ampli acord per sortir de la pandèmia amb els menys danys possibles. El prob Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Pacte entre partits o consens social?

Pacte entre partits o consens social?

Pacte entre partits o consens social?

En una emergència tan grossa com la que estem vivint, sembla normal i desitjable un ampli acord per sortir de la pandèmia amb els menys danys possibles. El problema que tenim a Espanya, però, és l’existència d’una dreta intractable, obsedida per recuperar el govern de l’Estat no sols per afany de poder, sinó també per blindar a Espanya les polítiques neoliberals que la crisi del coronavirus posa en qüestió. Amb una dreta així és difícil pactar res que no formi part del continuisme neoliberal.

Ara bé, justament el que posa en evidència la crisi sanitària és el desastre que va suposar la política neoliberal de privatitzacions i la ‘dictadura dels mercats’, així com la necessitat de canviar el rumb, no sols per restaurar, i ampliar, l’esfera pública en el camp dels serveis i els béns comuns, sinó també per abordar la catàstrofe econòmica que suposaran els mesos de confinament i paràlisi sense repetir l’esquema subsegüent a la crisi financera de 2008. Llavors es van ‘rescatar els bancs’ imposant als sectors populars una austeritat que va empitjorar una situació de pobresa i precarietat ja dolenta anteriorment. Amb el que ens ensenya aquella crisi, avui és inacceptable que es repeteixi la sortida que se li va donar: el que cal és ‘rescatar la gent’, no el poder financer.

¿És possible un programa de ‘rescat de la gent’? Tot depèn del clima ideològic imperant i de la correlació de forces socials i polítiques. Els darrers temps el clima ideològic està canviant. A començaments d’aquest mes d’abril el ‘Financial Times’, referent mediàtic dels mercats internacionals, ha publicat un editorial que propugna un autèntic programa neokeynesià de reformes per sortir de la crisi en sentit oposat a la sortida de fa deu anys:

“Caldrà posar sobre la taula reformes radicals, revertint la direcció política que ha prevalgut les darreres quatre dècades. Els governs hauran d’acceptar un paper més actiu en l’economia. Han de veure els serveis públics com a inversions, no com a càrregues, i buscar fórmules perquè els mercats laborals siguin menys insegurs. La redistribució serà novament presa en consideració; els privilegis dels més rics i poderosos seran qüestionats. Polítiques considerades fins ara excèntriques, com la renda bàsica i els impostos a les rendes més altes, hauran de formar part de les propostes”.

Hi ha altres senyals de canvi, com l’aixecament del sostre del dèficit i del deute que la Unió Europea va anunciar al començament de la crisi sanitària; o l’acceptació d’una renda mínima d’emergència per part del vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos; o declaracions de gent com Anton Costas, fins fa poc president del Cercle d’Economia. Naturalment que seria ingenu pensar que posicions reformadores d’aquest tipus s’imposaran, o que ho faran fàcilment. La força immensa dels interessos instal·lats s’hi oposarà. Després de la crisi del 2008 tot un president de França Nicolas Sarkozy declarava que calia “refundar el capitalisme”, i tot va quedar en no res. Les actuals negociacions a l’Eurogrup subratllen els obstacles imperants. Però també és cert que sense un canvi de rumb no sortirem indemnes de la crisi de la covid-19. Si els recursos que es mobilitzin no van a rescatar els assalariats, els autònoms, els precaris, les pimes, les treballadores de la llar, etc., i amb transferències a fons perdut que evitin l’endeutament de la gent, el desastre està assegurat. ¿Què passarà amb els milers d’empreses de serveis turístics obligades a tancar i a deixar a la intempèrie els seus treballadors, i amb tants altres sectors afectats? ¿Com repercutirà la brutal contracció de la demanda? Necessitarem superar un tabú poderós: caldrà que l’Estat s’endeuti tant com calgui i pensar un bon pla de reactivació posterior.

Tenim una oportunitat per a la reactivació econòmica: la transició energètica. Estan previstes pel Banc Europeu d’Inversions partides considerables per aquesta finalitat (un bilió d’euros els propers 10 anys per als estats membres de la UE, és a dir 100.000 milions cada any). Es tracta d’un sector amb un mercat assegurat i susceptible, per tant, de retornar els emprèstits que rebi: els plans europeus preveuen que cap al 2050 tothom estigui usant electricitat, calor i mobilitat de fonts renovables. Això vol dir que en comptes de pagar a l’oligopoli elèctric, gasista i petrolier per energies brutes, estarem pagant per energies netes que caldrà produir i distribuir. El govern de l’Estat calcula en més de 300.000 els llocs de treball nets que es crearan en aquest sector. ¿A què esperem?

La dreta espanyola ha assumit el paper de trinxera del neoliberalisme. S’aferra, com Trump, Bolsonaro, Boris Johnson i ‘tutti quanti’, al model neoliberal; no està disposada al viratge necessari. El que necessita el país és justament aquest viratge, semblant, amb totes les diferències, que són moltes, al que va dur al New Deal de Roosevelt o, després de 1945, a l’Estat del benestar a Europa occidental. ¿Pacte? Sí, per descomptat: cal un amplíssim consens social per dur a terme el viratge, però la dreta no deixa altra alternativa que construir no un pacte entre partits, sinó un ampli consens al si de la societat, amb sindicats, patronals, tercer sector i tota mena d’actors sociopolítics que comprenguin quin camí cal emprendre. Sense oblidar la dimensió europea, que pot ser determinant. Més endavant és possible que els partits de la dreta ho comprenguin també i s’hi apuntin, però avui per avui serien una rèmora que ho paralitzaria tot. Vegem, si no, què passarà amb la comissió parlamentària pactada entre PSOE i PP el 20 d’abril.

Naturalment, l’altre ingredient per al canvi és una correlació de forces favorable, però això no ho tenim. El gran capital continua al timó, i si no es prenen mesures de protecció dels més febles, s’accentuarà la concentració monopolista i creixerà el poder de les grans companyies (avui, en plena crisi sanitària, Amazon, per exemple, està creixent en detriment del teixit empresarial autòcton). Només una àmplia mobilització popular ajudaria a posar les bases del consens social que caldria contra el neoliberalisme. Però amb la població confinada es fa difícil. ¿Hem de pensar que només un miracle ens pot estalviar el desastre, o convé imaginar altres formes d’intervenció –com l’ús de les xarxes socials— per anar creant les condicions psicològiques i polítiques d’una nova correlació de forces?

 

Autor/Autora

Joaquim Sempere

Professor emèrit de Sociologia de la UB. Director de Treball (1972-1977)

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top