¿Pacte de convivència o pacte de conveniència? Revisat per Revista Treball a . Els resultats de les eleccions d’ahir 26 de juny plantegen moltes incògnites, algunes de gran profunditat com són qui ha de governar Espanya, quines implicacion Els resultats de les eleccions d’ahir 26 de juny plantegen moltes incògnites, algunes de gran profunditat com són qui ha de governar Espanya, quines implicacion Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » ¿Pacte de convivència o pacte de conveniència?

¿Pacte de convivència o pacte de conveniència?

¿Pacte de convivència o pacte de conveniència?

Els resultats de les eleccions d’ahir 26 de juny plantegen moltes incògnites, algunes de gran profunditat com són qui ha de governar Espanya, quines implicacions tindrà això sobre reformes institucionals i polítiques que l’estat necessita però que no arriben i que porten en stand by, com a mínim, des del mes de desembre: la reforma de la llei electoral, el reforçament dels controls democràtics de les institucions i organismes suposadament autònoms, l’encaix de Catalunya i la reforma constitucional. Necessitem, sens dubte, una actualització (en alguns casos un reset) del pacte de convivència que reintegri a una part de la societat que es troba fora del sistema constitucional de 1978.

No hem d’oblidar que, en efecte, la Constitució és un pacte de convivència que decideix donar-se a sí mateixa una determinada comunitat política. En la Constitució es plasma aquell pacte i, per tant, recull l’espai de llibertat que la ciutadania es reserva per a sí mateixa, establint, alhora, com és vol relacionar amb els poders públics. Aquestes dues realitats es vehiculen a través dels drets i llibertats fonamentals: són els instruments jurídics que ens garanteixen un àmbit d’actuació lliure de la ingerència dels poders públics i de terceres persones i, al mateix temps, delimiten quan i com poden aquests poders públics afectar-hi, amb la finalitat de defensar drets de terceres persones o altres bens constitucionals. Ambdues situacions han de venir previstes per la pròpia constitució i per la llei. La Constitució, a més, reconeix els poders de l’estat, que gestionaran la sobirania en nom del poble, i estableix els principis que regiran les relacions entre ells. Aquests poders, cal recordar-ho, existeixen precisament per garantir els espais de llibertat i els drets de la ciutadania també els de prestació incorporats per l’estat social i, finalment, la convivència.

En els últims temps i especialment en els últims mesos hem vist com alguns d’aquests elements de l’estructura bàsica constitucional s’han posat en entredit quan no directament s’han ignorat. Deixant de banda ara les retallades que han afectat a tots els drets prestacionals, fonamentals com la educació, o no fonamentals, com la vivenda, ens podem fixar en retrocessos greus respecte de drets categoritzats com a individuals i que es consideraven intocables per ésser la base dels estat democràtics occidentals.

Les drets individuals s’han vist fortament atacats per normes de dubtosa constitucionalitat. Em fixaré ara en dos –encara que hi han altres exemples igualment greus-: la (nova) llei de seguretat ciutadana que fa una aproximació perillosíssima a les llibertats d’expressió (en sentit ampli) introduint tota una sèrie de clàusules que són percebudes per la ciutadania com  greuges que condicionen l’exercici legítim i lliure de drets bàsics dels estats de Dret democràtic, com son el dret a la reunió o a la manifestació. El contingut de la nova llei intrueix el que en el llenguatge jurídic dels drets fonamentals anomenem un “efecte dissuasiu” que, com deia, més enllà del concret abast de les normes, generen una sensació de por a la ciutadania que l’allunya de l’exercici d’aquests drets. Aquests drets i llibertats, en canvi, són, no ho oblidem, la base de societats fortes i democràticament desenvolupades. Sense llibertat d’expressió no hi ha pluralisme, no hi a oposició, no hi ha informació contrastada, no hi ha democràcia. Si no ens atrevim a expressar-nos lliurement guanya el pensament únic, sigui aquest el que sigui.

Per una altra banda, la reforma de la llei d’enjudiciament penal es pot convertir, fàcilment, en la llei de la impunitat penal. Aquesta expressió pot sonar, ara que està tan de moda, “populista” però res menys lluny de la realitat. D’acord amb el redactat de la llei, els jutges hauran de instruir els casos penals en 6 mesos. Això, com s’ha posat de manifest, és del tot impossible per una part rellevant de expedients i, molt especialment, aquells relacionats amb complexes xarxes de corrupció. Per tant, dir que la instrucció judicial ha de durar 6 meses (prorrogables a 18) és tan com dir que la investigació d’aquest tipus de delictes caurà per manca de temps. I no per manca de dedicació dels órgans judicials, per cert, que amb els mitjans que tenen prou que fan.

Ara bé, després dels resultats electorals d’ahir cal preguntar-se si aquestes qüestions realment són un problema real per a la ciutadania. Segons les dades del CIS d’abril de 2016, com expliquen a elcisendatos.com, la corrupció era percebuda com el segon problema de la nostra societat, per darrera de l’atur, però per davant de la situació econòmica. En canvi, a la pràctica, l’acumulació de casos de corrupció en que el Partit Popular està relacionat d’una forma o una altra, i, especialment, els fets gravíssims que van sortir a la llum la setmana passada sobre les maniobres del  Ministre de l’Interior en funcions, Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel Alonso, no només no ha suposat un castigat al Partit Popular, sinó que aquest partit ha sortit reforçat, també a Catalunya, en unes eleccions que, ara sembla clar, que ens podíem haver estalviat.

La Constitució s’ha de reformar i s’ha d’actualitzar, sens dubte. Però la reforma constitucional no ens convertirà en una societat més madura. I una societat madura castiga els seus representats quan aquests utilitzen l’ordenament jurídic i l’entramat institucional, base del seu pacte de convivència, a la seva conveniència. I avui 137 escons demostren que aquesta no es encara la nostra societat.

Autor/Autora

Argelia Queralt

Professora de Dret Constitucional, UB

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top