Ni Oriol Junqueras és Salvador Seguí, ni Carles Puigdemont és Francesc Macià Revisat per Revista Treball a . Salvador Seguí, el noi del sucre, no havia llegit Max Weber ni tan sols, ben segur, sabia qui era. Però només dos mesos després que el sociòleg alemany alliçoné Salvador Seguí, el noi del sucre, no havia llegit Max Weber ni tan sols, ben segur, sabia qui era. Però només dos mesos després que el sociòleg alemany alliçoné Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Ni Oriol Junqueras és Salvador Seguí, ni Carles Puigdemont és Francesc Macià

Ni Oriol Junqueras és Salvador Seguí, ni Carles Puigdemont és Francesc Macià

Ni Oriol Junqueras és Salvador Seguí, ni Carles Puigdemont és Francesc Macià

Salvador Seguí, el noi del sucre, no havia llegit Max Weber ni tan sols, ben segur, sabia qui era. Però només dos mesos després que el sociòleg alemany alliçonés amb saviesa i coratge els estudiants universitaris de Munich, embriagats per la revolució espartaquista, sobre l’ètica del convenciment i l’ètica de la responsabilitat, el dirigent anarcosindicalista va saber reconduir, també amb saviesa i coratge, un dels conflictes laborals i socials més importants del segle XX. Després de les llargues i punyents setmanes de vaga general a la ciutat de Barcelona, els vint mil treballadors que omplien de gom a gom la plaça de braus de Las Arenas estaven disposats a assaltar el castell de Montjuïc, símbol de la repressió d’un Estat al servei de la patronal. Seguí, en una intervenció memorable, va compartir els seus anhels però no el camí que els duia a un atzucac i, encara més, a malbaratar tot el que s’havia aconseguit amb molt d’esforç. La lluita sindical, sorda i constant, els havia alliçonat que no es pot guanyar sempre i, per tant, la prioritat en qualsevol conflicte és defugir la derrota. El manteniment del prestigi i la fortalesa de l’organització sindical és el fonament de les properes victòries.

Francesc Macià confessava la seva perplexitat a Ventura Gassol per la manca de protestes a la plaça de Sant Jaume després de la reculada de la República catalana i va arribar a la conclusió que els catalans ja en tenien prou amb la República (la democràcia) a Espanya i l’autogovern a Catalunya. Tampoc els catalans i les catalanes li van retreure l’acceptació d’un Estatut que aigualia les demandes plebiscitades un any abans en l’Estatut de Núria que, entre d’altres coses, feia passar Catalunya d’Estat a regió autònoma. Ans al contrari, els carrers de Barcelona es van omplir per aclamar com a herois el president Macià i el president de la República, Niceto Alcalá Zamora. I tot seguit, banquet de la victòria al Palau Nacional.

El govern processista de la Generalitat ha decidit tirar pel dret i provocar la repressió de l’Estat, la qual poden acabar pagant més justos que pecadors i, sobretot, unes institucions d’autogovern que ens va costar molt d’aconseguir gràcies al triomf de les forces polítiques d’esquerres avui fa 40 anys. El mínim que es pot dir és que el govern ha llençat a la paperera de la història l’ètica de les responsabilitats començant per la responsabilitat de les conseqüències dels seus actes no tan sols personals sinó, com els agrada omplir-se la boca i mastegar-ho poc a poc, de país. De fet, el president del govern ni tan sols té la dignitat de signar la convocatòria del referèndum sinó que, a més a més, traspassa la responsabilitat de fer-lo possible al conjunt de la ciutadania. En altres paraules, si el referèndum no es pot fer és per culpa d’uns ciutadans i unes ciutadanes que no s’han mobilitzat prou i amb tota la fermesa i, per tant, no ens mereixem poder votar. Ras i curt: qui ha fet figa no ha estat el govern sinó el poble. Pobres de nosaltres! Amb els mals de caps que tenim i encara haurem de carregar els neulers d’uns polítics incapaços de construir majories, solidesa a casa nostra, complicitats a Espanya i la Unió Europea i, sobretot, amb unes polítiques ben diferents que posin remei ara (ja!) i aquí (no a Ítaca) a l’emergència social que patim.

El president del govern de la Generalitat hauria d’anar al Congrés dels Diputats, parlar en català i demanar un referèndum per votar el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament català el 30 de setembre de 2005. Si el Congrés (o el Tribunal Constitucional) creu que el projecte d’Estatut viola l’esperit constitucional, aleshores cal exigir el compromís de reforma constitucional per donar-li cabuda. Una proposta viable, que pot tenir el suport d’un centenar de diputats i diputades del Parlament actual (molt més enllà dels dos terços) i pot tenir l’aval, així mateix, de les Corts Generals. Ras i curt: tornar a refer el pacte polític entre el Parlament i les Corts Generals i, tot seguit, ratificació vinculant i en darrera instància per part dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Renunciar a una cosa que no tens (la independència) a canvi d’una millora substancial de l’autogovern (els bascos ens han alliçonat de com fer-ho fa poques setmanes) no és tan sols un acord excel·lent sinó donar sortida a la petició àmpliament majoritària de la població, palesa amb escreix en tots els sondeigs d’opinió (CEO, inclòs).

És l’hora de fer política i de lideratges forts i el problema més greu és que ni Oriol Junqueras és “el noi del sucre”, ni el president Puigdemont és el president Macià. Ni Mariano Rajoy, per descomptat, és Adolfo Suárez.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top