On situar el referèndum de Renzi? Revisat per Revista Treball a . El diumenge 4 de desembre es vota a Itàlia el referèndum impulsat per Renzi i els partits de la majoria de govern, i que pregunta als italians sobre si estan d’ El diumenge 4 de desembre es vota a Itàlia el referèndum impulsat per Renzi i els partits de la majoria de govern, i que pregunta als italians sobre si estan d’ Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » On situar el referèndum de Renzi?

On situar el referèndum de Renzi?

On situar el referèndum de Renzi?

El diumenge 4 de desembre es vota a Itàlia el referèndum impulsat per Renzi i els partits de la majoria de govern, i que pregunta als italians sobre si estan d’acord amb la reforma de 41 articles de la Constitució de 1947. L’any 2001 es va aprovar per referèndum una reforma constitucional, però la que es va voler aprovar l’any 2006 va ser en canvi rebutjada també en referèndum. L’any 2012 es va aprovar, per majoria de més de dos terços de les càmeres i per tant sense haver de convocar la ciutadania, la reforma de l’article 81, tot ordenant l’equilibri pressupostari, seguint les directrius europees i per tant en paral·lel al que va ser l’aprovació de la modificació de l’article 135 de la Constitució espanyola.

En aquests moments, tot Itàlia està molt dividida entorn d’aquesta proposta de reforma, ja que des del govern es planteja quasi com una qüestió de confiança, de governabilitat general del país, i des de la plural oposició, si bé les raons per oposar-s’hi son múltiples, tothom sembla d’acord en què la qualitat democràtica del sistema està en joc.

No entrarem aquí en una anàlisi detallada de la proposta de reforma. Ens limitarem a assenyalar-ne els punts principals i més aviat ens centrarem en aquells aspectes que més ens afecten, de prop o de lluny, i que mostren una deriva preocupant de la política institucional i democràtica a tota la Unió Europea. És evident que no podem entendre el que passa a Itàlia sense situar-ho en l’escenari més global del canvi d’època que afecta tot el món, i de la profunda crisi de legitimitat institucional que ha impactat amb força a gran part dels països europeus.

Posicions molt polaritzades

La proposta de referèndum ha generat una gran polarització, en barrejar-s’hi, com acostuma a passar amb aquesta mena de consultes directes, molts elements diferents. Per una banda, el contingut mateix de la reforma constitucional. Per altra banda, la crítica a la manera de governar de Renzi, molt desimbolta, directa i amb constant ús dels mitjans per tractar dels bloquejos que té en un sistema institucional molt fragmentat i tensionat. Les raons per les quals els diferents pols opositors s’han arrenglerat en el “no” són també plurals i no del tot coincidents. En el sector del “sí” hi ha, a més de les forces de la majoria, també agrupacions empresarials, mitjans controlats per institucions financeres i grans corporacions, molt articulades amb Europa. En la majoria de suports hi ha l’expressió que cal simplificar la forma de fer de l’administració, reforçar la capacitat de govern i avançar cap a un mercat més unificat i més accessible a qualsevol proposta d’inversió.

Un manifest que ha tingut molt ressò és el que van publicar el conegut novel·lista Andrea Camilleri, el filòsof i editor de MicroMega Paolo Flores d’Arcais, l’historiador Tomaso Montanari, la politòloga Nadia Urbinati i l’ex-magistrat del Tribunal Constitucional Gustavo Zagrebelsky, en el qual deien que el que Renzi demana als italians és això: “Voleu comptar menys del que compteu? Voleu menys democràcia? Voleu que tinguem les mans lliures?”. I lògicament, defensen el “no”. Afegeixen que Renzi vol canviar les regles per així resoldre els problemes, quan el que caldria, segons ells, és canviar els protagonistes d’aquests problemes, és a dir, Renzi.

Els motius d’uns i altres

En efecte, els motius que fan servir els partidaris del “sí” són que cal reduir els costos de l’activitat política (i per tant volen reduir els senadors, eliminar les províncies i el Consell Nacional del Treball); volen fer tots els tràmits legislatius més àgilment (i per tant trenquen amb el bicameralisme perfecte que igualava competències de la Cambra dels Diputats i del Senat, tot donant prioritat a les decisions de la cambra baixa); d’aquesta manera entenen que es reforçaria la capacitat del govern (fent més difícils els referèndums abrogatius i incorporant també de manera paral·lela un canvi en la llei electoral, Italicum, que dona un plus de representació a la força més votada); i finalment, tracten de superar la fragmentació institucional reduint les competències i la capacitat de despesa dels governs regionals i locals, seguint així la lògica de reforçar el mercat únic i centralitzar el control de la despesa pública.

Els partidaris del “no” entenen que l’estalvi produït és més una excusa de cara a l’opinió pública aprofitant el desprestigi de la política institucional, ja que la reducció de la despesa és petita; que no s’accelerarà realment un procediment legislatiu que ja a hores d’ara és força àgil, i que el senat queda en una situació que no és ni de cambra parlamentària clàssica ni tampoc una veritable cambra de les regions a l’estil Bundesrat; que, de fet, la reforma redueix la qualitat democràtica del país, tancant més les portes a la participació directa i a la representació dels interessos; i que la centralització l’únic que busca és seguir la línia marcada per la Unió Europea de control de la despesa i afavorir els interessos dels inversors, favorables a un mercat com més unificat millor.

La connexió amb la nostra agenda

En el fons, aquest Renzi campió del canvi, que vol despertar un país adormit i parat, respon més aviat als mateixos impulsos que trobem aquí amb les posicions de Ciutadans, i que es poden seguir clarament en els acords PP-Ciudadanos que marca l’actual legislatura. Una perspectiva liberal, amb arguments antiburocràtics, que defensa obrir perspectives de desregulació, eliminar els entrebancs que la descentralització ha provocat per facilitar la unificació del mercat, i una apel·lació directa a la necessitat de reduir la politització per ser més eficients.

Cal doncs estar atents al desenvolupament del debat italià sobre la reforma constitucional del proper 4 de desembre, ja que en bona part s’estan jugant i posant a debats qüestions i temes molt propers als que nosaltres també tenim plantejats. La perspectiva dominant a Europa és la que vol situar la política al servei de les necessitats de les grans corporacions i dels fons d’inversió, reduint al mateix temps les capacitats de decisió democràtiques. No som, doncs, davant d’un tema estrictament “italià”.

Autor/Autora

Joan Subirats

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top