Observar la democràcia pel retrovisor Revisat per Revista Treball a .   El funcionament de la democràcia desperta avui tants dubtes com debats apassionats i apassionants. Les crítiques a les seves formes actuals són molt àcid   El funcionament de la democràcia desperta avui tants dubtes com debats apassionats i apassionants. Les crítiques a les seves formes actuals són molt àcid Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Observar la democràcia pel retrovisor

Observar la democràcia pel retrovisor

Observar la democràcia pel retrovisor

 

El funcionament de la democràcia desperta avui tants dubtes com debats apassionats i apassionants. Les crítiques a les seves formes actuals són molt àcides, mentre proliferen alternatives i visions més o menys utòpiques de renovació profunda. Se’ns diu que han arribat nous temps i que res serà com abans. Tampoc la democràcia.

 

Sovint, però, penso que necessitaríem reflexionar amb una mica més de calma i de perspectiva. Els entusiasmes pel futur tendeixen a desacreditar les experiències del passat. Tot allò que necessitem saber està davant nostre, de manera que sembla absurd mirar endarrere. Però el bon conductor no només fixa la mirada a la carretera que té al davant sinó que també dona constants llambregades al retrovisor.

 

En aquestes línies voldria proposar-vos un parèntesi i donar una breu ullada al passat. Ho faré de manera simple i sense extreure’n conseqüències, esperant només propiciar alguna reflexió. En concret us proposo revisar les dues grans formes que ha pres la democràcia –la representativa i la directe- i recordar que ambdues tenen unes profundes arrels i una història farcida tant d’èxits com de fracassos. 

 

En primer lloc, podríem datar els orígens de la democràcia representativa –el model avui dominant- en la Constitució de Filadèlfia de 1787. Aquesta definia l’estructura política que havia resultat d’un procés revolucionari burgés, preocupat essencialment per evitar la concentració del poder en les antigues classes aristocràtiques i per protegir els interessos dels propietaris davant els previsibles excessos de les classes populars. Per aquesta raó, la relació de la Constitució de Filadèlfia amb la democràcia és de desconfiança. S’accepta –com explicava magistralment Tocqueville- la inevitabilitat de la democràcia, però es cerquen mecanismes per limitar el seu potencial desestabilitzador. Els ciutadans han de ser els nous protagonistes de la vida política, però cal vigilar que la seva mediocritat no impregni les institucions polítiques.

 

Partint d’aquestes cauteles, la Constitució de Filadèlfia construeix una complexa estructura institucional (divisió de poder, nivells governamentals diversos, eleccions de representants, partits polítics, etc.) que actua com una espessa xarxa d’intermediació entre els governants i els governats. La democràcia representativa es configura, així, com un conjunt d’institucions d’intermediació que, en paraules de Crossman, “eviten que es filtri ni una gota de sobirania popular”. La democràcia representativa és el resultat del temor a la democràcia i, en conseqüència, propicia una democràcia limitada. Una democràcia on les distàncies entre els governants i els ciutadans es fan abismals i acaben justificant el crit de “no ens representen”. La xarxa d’intermediació esdevé tan densa que els ciutadans ja no som capaços ni d’albirar els nostres representants ni d’entendre res del que fan. La democràcia representativa, en la seva formulació originària, en definitiva, estaria mostrant-se incapaç de satisfer les expectatives d’una ciutadania indignada amb els límits i les intermediacions d’una democràcia de baixa intensitat. 

 

En segon lloc, l’anomenada democràcia directe trobaria la seva expressió més estilitzada en l’Atenes del segle V aC. Durant el nomenat Segle d’Or, la democràcia atenenca funcionava sense intermediacions i els seus ciutadans (una minoria de la població) prenien les decisions de manera directa trobant-se a la plaça pública. Pels grecs clàssics la representació no era democràtica, doncs consideraven –com més tard farien autors elitistes com Pareto o Mosca- que a la pràctica sempre s’acaba escollint a aquells que tenen més capacitats i recursos. En el seu model, en canvi, tots els ciutadans estaven capacitats per prendre decisions. La seva participació directe en el govern no feia por i, en conseqüència, s’esperava que tots s’involucressin en les tasques governamentals. Aquesta confiança en la ciutadania contrasta amb la desconfiança que destil·lava la revolució americana, i es concretava tant en la importància del funcionament assembleari a l’hora de legislar como en l’elecció per sorteig dels càrrecs executius.  

 

La democràcia atenenca va viure uns temps tant gloriosos com breus. A finals del propi segle V aC va patir una intensa crisi i el seu desprestigi va ser tant important que fins el segle XVIII no es torna a parlar de la democràcia en termes positius. Diverses raons expliquen el seu declivi, però en podríem destacar dos. D’una banda, era una democràcia tant participativa que reclamava dels seus ciutadans una dedicació que només es podia suportar gràcies al fet de disposar d’esclaus que treballaven per ells. La democràcia atenenca, sovint excessivament idealitzada, depenia per tant d’una economia esclavista i d’una definició de ciutadania molt restringida i elitista. D’altra banda, l’assemblea, cor de la democràcia directe, va caure sota el domini dels sofistes. Aquests, qualificats com els primers demagogs, dominaven l’àgora gràcies a la seva capacitat oratòria i als seus coneixements, que posaven a la venda del millor postor. La manipulació i la perversió va emmarar el funcionament de la democràcia atenenca que, simbòlicament, va acabar decidint la mort del millor dels seus homes, Sòcrates. Amb ell va morir també l’experiència democràtica de la Grècia clàssica.

 

He advertit que no volia extreure conclusions d’aquestes experiències històriques, però no em resisteixo a apuntar un parell d’idees. En primer lloc, enfront d’alguns entusiasmes apassionats, observar la democràcia pel retrovisor ens permet veure com aquests dos grans models presenten tant aspectes positius com negatius. De fet, en les seves formes més pures, tant la democràcia representativa com la directe han fracassat estrepitosament. En segon lloc, considero que aquesta mirada a la democràcia pel retrovisor hauria d’ajudar-nos a aprendre dels errors del passat. Ignorar-los afirmant que ja res serà com abans pot, al meu parer, propiciar que reproduïm velles equivocacions. Posar una mica d’aigua al vi, moderar entusiasmes, buscar punts d’equilibri i assumir que la realitat mai és blanca o negre són virtuts imprescindibles en política. Mirar pel retrovisor pot estar passat de moda, però també pot ajudar-nos a cultivar aquestes virtuts

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Deixa el teu comentari

Scroll to top