Noves i velles violències de rostre jove, entre adults que no saben el que volen Revisat per Revista Treball a . Havia oblidat pràcticament el tema de les violències de rostre jove. Una qüestió que em persegueix des que els anys 70 del segle passat va irrompre a la meva vi Havia oblidat pràcticament el tema de les violències de rostre jove. Una qüestió que em persegueix des que els anys 70 del segle passat va irrompre a la meva vi Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Noves i velles violències de rostre jove, entre adults que no saben el que volen

Noves i velles violències de rostre jove, entre adults que no saben el que volen

Noves i velles violències de rostre jove, entre adults que no saben el que volen

Havia oblidat pràcticament el tema de les violències de rostre jove. Una qüestió que em persegueix des que els anys 70 del segle passat va irrompre a la meva vida professional i social de carrer. Hong Kong em queda molt juny i, des de les bronques contra el Parlament de les retallades, les violències pròximes havien tingut una dimensió acotada que m’havien permès uns mesos de no pensar en elles, no haver de contestar preguntes de periodistes. Però han tornat en una dimensió intensa i significativa. I jo torno a haver de reflexionar i tractar d’opinar amb algun grau de sensatesa. Intento pensar què no hem fet, com a comunitat adulta, i què podríem fer.

Abans de seguir amb les reflexions he d’advertir al lector o lectora que, a estones, estic envaït per una certa indignació. Em costa suportar la visió de determinats rostres adults cridant “no toqueu els nostres joves”, apuntant-se hipòcritament al discurs jove. No he oblidat el que, una dècada enrere, em deien rostes adults d’extracció social similar quan intentava explicar alguns dels sentits de les violències joves d’aquella època. Interpreto que ara el seu emprenyament no és perquè algú es fiqui amb els joves, sinó als seus, els que anomenen “nostres”.

De les violències de sempre a les d’ara

Com que no sabem per on sortirà el sol ni com seran les violències dels propers mesos, dedicaré unes línies a recordar “violències”, ja que la confusió interpretativa del que sembla que està passant, és sovint una confusió interessada per fer “relats” del que passa. Per aproximar-nos a les violències d’avui, recordaré tres contextos de violències joves en els que, en algun moment, he hagut de parar atenció, estudiar, pensar què fer, què polítiques aplicar o, simplement, aportar alguna opinió, que ajudés a  comprendre.

Un gran grup de violències joves (amb implicació de joves d’edat i vides de condició adolescent o jove) han estat, són, les violències de l’empobriment vital insuportable. El lector o lectora potser pot recordar les explosions violentes de les perifèries de París, de Londres, Birmingham, etc… Recordo que els joves encesos de les perifèries franceses tant sols reclamaven el dret a existir, que l’exclusió no arribés a negar la seva existència com a joves i com a francesos. Res d’això ha passat aquí aquest dies, tot i que, tenint les taxes de pobresa i desigualtat que tenim, algun dia potser passarà. Són les violències dels barris, de determinats barris en gran mesura absents del que ara passa.

Un altre grup han estat, són, les violències que s’expressen com a destinades a canviar una societat inacceptable. D’aquestes, arreu i a casa, hem tingut diversos episodis i, com els graus d’explotació van en augment, em tindrem més. Són contestacions de societats manifestament injustes amb manifestacions concretes d’explotació que encenen en un determinat moment l’explosió. En alguns casos, la formulació de la protesta era una esmena a la totalitat (acabar amb la societat capitalista o, ara, aconseguir la república). En d’altres, es tracta d’aconseguir transformacions radicals d’aspectes excessivament injustos de la societat. La contestació sempre aplega joves significativament afectats per les injustícies i joves intel·lectualment solidaris amb la causa de la justícia.

També podem parlar de les violències de confrontació entre joves, a vegades estimulades pels adults. En volum de persones implicades no han estat tant importants com les altres però han tingut un alt ressò social (amb morts inclosos), amb valoracions de la societat adulta molt dispars. En l’aparença externa eren confrontacions de “tribus” diferents immerses en una agudització de la qüestió identitària. La memòria de les meves intervencions em porta a recordar les bronques al Vallès o al Bergadà i les confrontacions tumultuoses en espais d’oci. Per si algú creu que això queda lluny li diré, per exemple, que per atzar de la vida, vaig quedar mig implicat en un dels embolics de Girona. Mentre cercava una treva per arribar a l’hotel, anava trepitjant pas de vianants pintats amb l’eslògan “som millors…”. Com a variant, a vegades també tenen, cíclicament, alguna importància les violències, més o menys joves, contra el diferent, especialment quan pot ser etiquetat de migrant o de jove que no pot ser mai dels “nostres”.

Els paràmetres comuns a totes

Aquestes i d’altres violències tenen darrere seu components de desesperació social (no tenir res a perdre, no existir per a ningú); components d’afirmació juvenil (no som com vosaltres els adults); components de diferenciació entre joves (del pijo al quinqui hi caben moltes variacions a cada societat); components de reclamació (volem una llar per emancipar-nos); components de lluita ideològica (a favor de qui hem d’organitzar la societat); components de diversió (sortir a la nit per “liar-la”).

Entre els personatges que la practiquen pot existir major o menor homogeneïtat social (orígens i barris) i sempre són joves amb estils de vida diversos. Entre els joves, sempre apareixen adolescents (13-18 anys) necessitats d’experimentar i arriscar-se.

Igualment, a totes les violències, cal incorporar les violències de les respostes, les confrontacions derivades no dels motius originals sinó de les reaccions que provoquen les violències que les policies apliquen per encàrrec de qui té el poder. Sempre he dit i escrit que, sovint, les respostes inadequades generen més violència que la original (encara recordo grups de joves barallant-se que feien les paus per barallar-se amb la policia).

El lector aplicarà aquest esquema com consideri oportú al que està passant ara. A ser possible sense fer-se trampes al solitari.

Revolucions de selfie i violències vicàries

Si miro al present (miro pantalles, llegeixo relats i comentaris, i molt parcialment visc en directe), també intento descobrir algunes “novetats”, les noves versions i els paranys, buits i preocupacions que hi ha darrere. Deixo per als estudiosos aclarir qui són els organitzadors, quants “infiltrats” hi ha, al servei de quina pretensió esclata tot, etc. Com que sí que escolto adolescents m’agradaria destacar que aquestes darreres bronques són en bona mesura revolucions de “selfie” (poder donar fe en línia de que estaven davant la barricada) i, especialment, revolucions relatades pels propis participants (versions dinàmiques, provisionals, caduques del que està passant a ulls d’implicats diversos). Ambdues variables i algunes altres com l’espectacularitat de la immediatesa, són singularment significatives perquè condicionen el que podem fer o no fer. Obliguen a construir noves formes d’actuació ja que, per esdevenir útils, hem de descobrir noves formes de proximitat al seu món.

Tinc la sensació que, també, darrere d’alguns anàlisis (queixes, proclames) i actuacions del seus adults n’hi ha una mena de “neo-joves”. Semblen persones grans volent fer ara la revolució que no van fer quan eren joves. Vist el que diuen dels seus joves que actuen violentament sembla que estan exercint una violència vicaria (que uns altres, joves, facin el que no queda bé que facin ells). A més, algunes d’aquestes violències les fan joves que senten que el “pare” (de casa o dels que manen a casa nostra) no el renyarà. Estan actuant a favor de la causa compartida.

Suggeriments d’honestedat

Si, honestament i des de postures ideològiques diverses, volem que els joves que han tendit a actuar violentament aquest dies i poden continuar fent-ho en el futur, esdevinguin ciutadans d’un món diferent no violent, potser ens calen moltes actuacions. Començant per no oblidar que tenim una societat gerontocràtica que poques vegades pensa en els joves i ara ho fa amb la boca molt petita.

En relació a les violències, pròximes i futures, suggereixo dos grups de recomanacions. En primer lloc, deixar de vendre idees globals buides i impossibles i tractar que canalitzin les seves ràbies cap a objectius utòpics però, en part, possibles. No cal lluitar per la supressió de la propietat privada dels habitatges i si, potser, expropiar sol dels poderosos per fer llars accessibles a tothom. No cal carregar-se el Parlament però sí trobar formes de democràcia directa reals. Les violències s’imposen quan els joves perceben que no estem disposats a canviar res. Les violències s’imposen quan els malestars difosos no són concretats en vides concretes diferents a reivindicar. Es pot negar el dret a la violència quan la radicalitat en les transformacions socials concretes té alguna possibilitat d’existir. He atès pares preocupats pel seu fill, que entenien que fos CDR, però ja no els semblava bé que fos okupa i era per ells inacceptable que estigués llegint textos marxistes. Per suposat, no podia posar en crisi l’origen de la riquesa familiar.

Finalment, hem de ser clars. Les persones adultes que volem una altra societat no podem diferenciar entre violències. No existeix una violència bona i una altra de dolenta. No podem dir que tot depenen de qui la practica i contra qui. També en els meus temps de feina a Euskadi repetia sempre (fins i tot a Hernani, immersa en kale borroka) que no existeix cap idea, cap Déu, cap pàtria que justifiqui destruir, que faci bona la violència. Cap violència.

Autor/Autora

Jaume Funes

Psicòleg i educador

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top