Nova política per a la confluència Revisat per Revista Treball a . La divisòria entre la vella i la nova política ha emergit amb força en els darrers anys, superposant-se a les clàssiques clivelles esquerra-dreta i catalanisme- La divisòria entre la vella i la nova política ha emergit amb força en els darrers anys, superposant-se a les clàssiques clivelles esquerra-dreta i catalanisme- Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Nova política per a la confluència

Nova política per a la confluència

Nova política per a la confluència

La divisòria entre la vella i la nova política ha emergit amb força en els darrers anys, superposant-se a les clàssiques clivelles esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme.  El panorama polític se’ns ha fet més complex, la qual cosa comportarà, segons indiquen totes les enquestes, més fragmentació i, per tant, més necessitats de pacte, però també més dificultats per assolir-lo.

Existeix un debat emergent sobre el significat de les categories de la nova i la vella política, un debat que obre molts interrogants. Quins són els principis fonamentals de l’una i de l’altra? Com ubicar els diferents actors polítics en aquest eix? No hi ha vella política en els nous moviments? No pot haver-hi nova política en els partits tradicionals? No és la nova política, en part, una reinvencióde pràctiques polítiques molt antigues? No està predestinada la nova política a esdevenir una “nova-vella política” amb el temps?El que és evident a hores d’ara és que les clàssiques divisòries són insuficients per entendre la complexitat de l’escenari emergent. La crisi del bipartidisme, l’entrada en escena electoral de moviments com Podemos o Guanyem, l’expansió de la comunicació política horitzontal a través de les xarxes socials… són senyals inequívocs d’una profunda mutació, i no el simple resultat d’una conjuntura particular.

Un aspecte crític de la “nova política” serà la seva institucionalització, és a dir, la seva capacitat per penetrar les institucions i per transformar substancialment els seus principis de funcionament. Noms com “Podemos” i “Guanyem” expressen clarament la voluntat d’aquests moviments de superar el resistencialisme i d’ocupar posicions de poder institucional com a pas necessari per a la regeneració política i social. A l’hora, els nous moviments són conscients que la consecució d’aquesta fita depèn en bona mesura de la seva capacitat perteixir aliances. La confluència no és només un requisit per a la victòria. La confluència serà també una exigència per a la conformació de majories de govern i per al seu exercici. És fonamental, doncs, que es pensi una estratègia consistent per a fer-la possible.

En els usos polítics de les categories de la nova i de la vella política es corre el risc de caure en el maniqueisme, entès com aquella “actitud derivada de la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra dolenta i rebutjable” (Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana). La nova política tendeix a ser assimilada amb la “bona política”, i la vella política tendeix a ser desqualificada com la “mala política”. Analíticament, l’argument es pobre; políticament, pot ser molt injust; però sobretot, estratègicament, pot ser contraproduent. Sovint a la “vella política” se l’insulta, i des d’aquestes bases resulta molt complicat establir la confiança necessària. Sens dubte, el mateix podria dir-se a l’inversa: la “vella política” tendeix a menystenir els nous moviments, o pitjor encara, acostuma a englobar-los sota la categoria pejorativa del “populisme”. La vella política es mou sovint entre la desqualificació i la voluntat d’instrumentalització dels nous moviments. Això és molt propi de la vella política.

Dins dels múltiples valors i principis de la “nova política”, caldria remarcar la importància de la lògica de la confluència. La nova política hauria de ser capaç de transcendir la vella lògica del partidisme desaforat. Prioritzar els objectius de transformació social per sobre dels objectius organitzatius propis. Ser capaç de reconèixer els mèrits de l’altre així com els propis errors.  Ser crític i exigent, a l’hora que comprensiu i generós. Totes aquestes serien, sens dubte, actituds polítiques molt noves. Són, en tot cas, actituds que necessitem per fer avançar la nova política en l’escenari institucional.

Autor/Autora

Ismael Blanco

Investigador Ramón y Cajal a la UAB

Articles publicats : 10

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top