Un nou tractat per una federació europea Revisat per Revista Treball a . Tres elements constituïen l’essència política dels Tractats de Roma: - La raó de ser de la “comunitat”, no unió d’Estats sinó avenç d’una estructura política de Tres elements constituïen l’essència política dels Tractats de Roma: - La raó de ser de la “comunitat”, no unió d’Estats sinó avenç d’una estructura política de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Un nou tractat per una federació europea

Un nou tractat per una federació europea

Un nou tractat per una federació europea

Tres elements constituïen l’essència política dels Tractats de Roma:

– La raó de ser de la “comunitat”, no unió d’Estats sinó avenç d’una estructura política destinada a potenciar-se en el temps i crear una entitat irreversible, diferent dels organismes internacionals que consideren intangibles la sobirania nacional, encara no model federal i en canvi concebuda com a primer pas cap a aquest model.

– La pau, no només per posar fi a la rivalitat secular entre els països membres sinó com a objectiu principal en una dimensió universal.

– Els “pobles” com a destinataris de polítiques i accions, per als quals havien de ser posades les bases d’«una unió cada cop més estreta» amb la finalitat d’«assegurar el progrés econòmic i social (…) a través del millorament de les seves condicions de vida i d’ocupació».

En els últims deu anys, les polítiques econòmiques i financeres de la Unió han frenat el progrés i empitjorat les condicions de vida i d’ocupació dels seus ciutadans; la inacció internacional de la Unió ha contribuït a l’extensió dels conflictes als països veïns; el rol prevalent del Consell Europeu i els egoismes entre els Estats han convertit la Unió en quelcom semblant a un organisme internacional paralitzat per les sobiranies nacionals. Així, l’entitat creada a Roma el 1957 corre el risc de ser reversible i de perdre la seva essència política original.

El procés d’integració europea està paralitzat de fa temps perquè l’engranatge inventat amb el mètode funcionalista s’ha bloquejat i ja no és capaç de permetre a la Unió assolir els objectius que s’havien inscrit en els tractats constitutius (en particular, el mercat interior, que a les quatre llibertats originals de circulació ha afegit també el nou principi de la mobilitat), però sobretot els nous objectius inscrits en el Tractat de Lisboa: la pau al món, la plena ocupació, el desenvolupament sostenible, la diversitat cultural, la solidaritat, la cohesió, la protecció de la ciutadania.

Cadascun d’aquests objectius, als quals caldria afegir els que pertanyen implícitament als valors i principis fonamentals de la Unió Europea (el pluralisme, la igualtat, especialment per a les dones, la tolerància i el respecte als altres…) representen un “bé comú” o un “bé públic” en alguns casos subjectes als riscos de la competència i no exclusivitat i en alguns casos no competidors i no exclusius. En tots dos casos, els béns comuns o públics requereixen una governança adequada al nivell al qual es posa la qüestió de la garantia per als ciutadans de la usabilitat d’aquests béns/recursos i necessiten o instruments financers dins del pressupost o instruments legislatius dins dels drets individuals i/o col·lectius (drets individuals exercits de forma col·lectiva o directament drets col·lectius). Els drets dels ciutadans, establerts en les constitucions nacionals, són ara reconeguts i proclamats més enllà de les fronteres nacionals, i la doctrina del dret internacional ha estat alterada perquè cada individu s’ha convertit en un tema de la comunitat internacional, mentre que abans ho eren només als Estats nació sobirans.  En aquest quadre es col·loca l’última peça d’un mosaic encara per completar, la “Carta dels drets de la UE”, aprovada a Niça al desembre de 2000 i convertida en jurídicament vinculant després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa.

Es posen en el mateix pla drets de primera generació (civils i polítics) amb els d’última generació (econòmics i socials), valoritzant “en línia de principi” aquests segons drets. Sembla, a més a més, “constitucionalment” superior al tractat de Lisboa perquè la Unió troba els seus fonaments en el respecte dels drets reconeguts a la Carta i així són les regles del Tractat (i sobretot las del funcionament de la Unió) les que han de ser conformes a la Carta. Hem dit “en principi” perquè els drets econòmics i socials pertanyen a la categoria d’aquells que, en el moment de l’Assemblea constituent, van ser definits normes programàtiques que requereixen un paper actiu per part de les autoritats públiques. Podem, per tant, parlar d’una valorització “en principi” perquè la crisi primer financera i després econòmica que va esclatar fa deu anys va provocar la devastació de la dimensió social de la Unió Europea, posant en segon pla la protecció dels drets i privilegiant la dimensió de l’economia i les finances. Cada any, els instituts nacionals d’estadística proporcionen xifres i percentatges dels pobres a Europa (o millor, a la Unió Europea), però els números i percentatges –basats en indicadors que pretenen tenir una base científica- no donen una mesura políticament i econòmicament significativa dels ciutadans i les ciutadanes que viuen en un estat permanent d’exclusió social.  Si ens refiem de l’Eurostat, o sigui, l’Oficina Estadística de la Unió Europea, que basteix números i percentatges sobre el que s’anomena “privació material greu”, és a dir, la incapacitat de disposar dels béns comuns essencials, els ciutadans i les ciutadanes que viuen en aquesta situació, i que corren el risc de romandre-hi irreversiblement sense la intervenció de les autoritats públiques, haurien percentualment disminuït en tota l’Europa occidental -tot i la permanència de la crisi sense resoldre- amb l’excepció d’Itàlia, que es troba en mala companyia amb molts països de l’anomenada “nova Europa”, com Bulgària i Romania. Segons l’Eurostat, existeixen, per tant, a la Unió Europea, quaranta-un milions de ciutadans i ciutadanes en un estat de greu privació material desigualment distribuïda entre regions, àrees internes rurals i zones industrials, Estats del nord i Estats del sud, Estats centrals i Estats perifèrics.  La pobresa, o la impossibilitat d’accedir a alguns béns immaterials i materials essencials, però, és només una part del problema, perquè la dada més significativa per a les institucions europees, nacionals i locals, hauria de ser allò relacionat amb l’exclusió social, en què a la privació material greu s’afegeix la pobresa monetària i el baix o inexistent nivell d’activitat laboral en un nucli familiar.  Qui viu en un estat permanent i potencialment irreversible d’exclusió social esdevé un no ciutadà, creant així una situació d’evident violació dels tractats que, tot i haver limitat la lluita contra la pobresa només a les relacions de la UE amb la resta del món sense inserir-la entre les polítiques internes, han afirmat, no obstant això, la igualtat de tots els ciutadans, a més a més de la dels Estats, entre els valors fonamentals de la mateixa Unió.

Bandera_UEAl contrari d’altres èpoques de la història d’Europa, on la llei proveïa i reglamentava la distinció entre ciutadans i no ciutadans, l’evolució amb la Carta de Drets del nivell de protecció dels drets a la Unió i l’obligació dels Estats membres a respectar tractats i convencions internacionals a les que s’han adherit (com la Carta Social, revisada pel Consell d’Europa a Torí) ha eliminat la distinció entre ciutadans i no ciutadans, perquè la universalització dels drets (“el dret a tenir drets”) implica avui totes les persones que – per qualsevol raó – es troben dins el territori de la UE, començant pel primer dels drets, que es fonamenta en la dignitat humana (article 1 de la Carta dels drets).  Atès que la manca de béns comuns materials i immaterials que va afectar la Unió Europea en els últims nou anys ha creat una bretxa intolerable entre els valors essencials i la realitat de les polítiques comunes, és urgent i necessari proporcionar idees i propostes (fa temps se’n deia “un pla”) per superar aquest desnivell, per tal d’abolir la categoria dels “no ciutadans”. Si s’accepta el punt de vista segons el qual la democràcia és el lloc on es garanteixen els béns comuns, la reflexió i les propostes han d’anar en la direcció de redefinir la ciutadania europea a la llum del dret a la dignitat humana. Aquest esperit només pot ser transnacional, anant més enllà dels límits en què va ser concebuda primer pel Tractat de Maastricht i després confirmada en els tractats successius, fins al Tractat de Lisboa.  Es pot fer molt sense tocar els tractats existents. Una reforma real i profunda del sistema de la UE sembla ineludible.  El sistema europeu, els seus mecanismes i les seves litúrgies mostren, ara, diverses incongruències. No poques depenen del seu entorn original, en realitat mai substituït per les nombroses modificacions successives dels Tractats europeus, que indueix els europeus a dubtar de la plena legitimitat democràtica de la Unió Europea. D’altres han esdevingut evidents, en els darrers anys, a causa de la seqüència devastadora de les crisis: financera, econòmica, social i política. Pressionat per les situacions d’emergència i per tal de fer front a la situació i resoldre la crisi, el Consell Europeu ha pres progressivament sobre si mateix la majoria dels poders de presa de decisions, fins i tot anant més enllà de les tasques que li han estat assignades pels Tractats, però sense ser capaç de donar les respostes necessàries als desafiaments actuals. En aquesta Unió Europea que no ens satisfà, s’ha establert així la distribució dels poders, en essència, diferent al que ens diu la lletra dels Tractats i en tot cas insuficient.  Una reforma dels Tractats és difícil d’imaginar en el curt termini per dues raons principals, ambdues importants. En primer lloc, caldria que el canvi de les polítiques econòmiques i socials produís els resultats desitjats en termes de millorar la qualitat de vida dels europeus, especialment els que viuen en països on creix el sentiment antieuropeu. En segon lloc, hem de preparar bé aquesta reforma, amb la participació i el diàleg continu, real i obert amb les ciutadanes i els ciutadans de la Unió, amb les associacions representatives de la societat civil i amb les forces polítiques europees.  El mètode usual, amb la seva prioritat pels acords entre els governs, no sembla el més adequat als temps actuals i menys encara als futurs. De la mateixa manera, corre el perill de no respondre als desitjos del mètode de la Convenció, convocada per prescindir d’un veritable debat europeu. No n’hi ha prou amb definir els elements d’un projecte de reforma del sistema de la UE, operació també realitzable amb l’ajuda de grups adequats d’experts per a les diverses matèries. És essencial procedir de forma totalment transparent i participativa. Per a definir el futur de la Unió, es donarà un debat articulat que impliqui els ciutadans, els moviments d’opinió, els partits polítics, i que estimuli els governs dels Estats, cada parlament nacional, els parlaments regionals i el Parlament Europeu, amb un diàleg entre delegacions parlamentàries. Cal una àmplia discussió i no fugir de la contradicció entre els euroescèptics i els eurocrítics, ara aparentment en gran nombre. Es garanteix rigorosament la millor i completa informació, tant en el mètode com en els continguts. A tall d’exemple, un lloc ideal per començar una discussió similar podria ser la Universitat, facilitant ocasions de debat estructurat, obert a la ciutadania, a la societat civil. En sentit descendent, ha de ser el treball de redacció del nou Tractat que tingui el Parlament Europeu en un diàleg constant amb els parlaments nacionals, treball en el qual cal preservar la màxima transparència i publicitat. Seguirà la fase de deliberació i de ratificació, d’acord amb els procediments constitucionals de cada Estat adherit. Al final és inevitable una resposta popular, per referèndum en tots els països, que es realitzarà simultàniament en el mateix dia. D’altra banda, el referèndum ja és obligatori en molts països membres i és políticament indispensable en d’altres. En el referèndum, les ciutadanes i els ciutadans s’expressaran de manera explícita sobre el nou sistema europeu federal, sobre les seves regles constituents i fonamentals i la superació de la dimensió dels actuals Estats nacionals. Es tractaria de consultes populars del tot inèdites. Si la fase preparatòria és prou interessant i efectiva, serà cridat a expressar-se un òrgan electoral que, en aquest moment, serà més conscientment “europeu”, també gràcies a les discussions i les trajectòries d’identitat posades en relleu per aquest informe.  Cap Estat europeu pot esperar ser capaç d’enfrontar sol els grans reptes globals: la mundialització dels canvis i/o possibles crisis econòmiques i financeres globals; la desigualtat i la pobresa, el canvi climàtic, la degradació del medi ambient i la política energètica; la dinàmica dels mercats financers, els impostos i la seva elusió; els creixents fluxos migratoris, la política d’asil i integració; la lluita contra el terrorisme i la criminalitat internacional. I cap companyia europea, confiant només en els recursos estrets i les polítiques nacionals, pot competir amb èxit contra els gegants de l’economia mundial.  L’objectiu explícit de la propera reforma només pot ser una federació europea: no un superestat, sinó una comunitat federal. És difícil, probablement impossible, arribar mitjançant la modificació dels actuals Tractats: s’ha de preparar un nou Tractat que doti l’entitat de les oportunes competències exclusives en tots els sectors on l’acció individual dels Estats és insuficient, delineant un veritable sistema constitucional que li permeti exercir-los amb eficàcia i de manera democràtica.

Autor/Autora

Pier Virgilio Dastoli

President European Movement in Italy

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top