Nou Govern, vells manaies Revisat per Revista Treball a . Març de 1980. Som a les portes de la constitució del Parlament recuperat i els poders fàctics estrenyen la pressió per escorar socialistes i republicans lluny d Març de 1980. Som a les portes de la constitució del Parlament recuperat i els poders fàctics estrenyen la pressió per escorar socialistes i republicans lluny d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Nou Govern, vells manaies

Nou Govern, vells manaies

Nou Govern, vells manaies

Març de 1980. Som a les portes de la constitució del Parlament recuperat i els poders fàctics estrenyen la pressió per escorar socialistes i republicans lluny del PSUC i del govern d’esquerres. Coneixem el final d’aquesta història. La proposta del primer govern d’esquerres fracassa. Al final, Heribert Barrera, sumant-se a la UCD de Suárez, va fer president a Jordi Pujol.

En els dies previs a la presidència de Barrera, els articulistes oficials van empènyer perquè l’acord entre convergents i republicans arribés a bon port. A babord, esgrimien contra el partit de Joan Raventós l’espantall dels comunistes italians que amb la Democràcia Cristiana s’havien ocupat d’esmicolar els seus ‘compagni’ socialistes a Itàlia. I a estribord, apel·laven a la responsabilitat d’ERC, que havia estat salvada per Foment del Treball de la bancarrota. Els republicans o se sumaven a facilitar un govern centrista o s’autocondemnaven a l’ostracisme polític. A ERC aspiraven al fet que si els dos grans partits de l’esquerra (PSC i PSUC) es mossegaven entre si, podrien aprofitar-se de la debilitat aliena per anar reforçant la seva posició.

En les negociacions, el secretari general del PSUC, Antoni Guitérrez Díaz, va plantejar des del primer minut al candidat Jordi Pujol la necessitat que la presidènia del Parlament fos pels socialistes, segons a les eleccions amb 33 diputats. El Guti proposava un debat que avui, amb el Vietnam que viu la política catalana, semblaria insòlit plantejar: que la presidència vagi a mans de la força més votada que no governi, reforçant l’equilibri i el control democràtic. Una nova etapa política i una nova legislatura mereixia començar neta, però en canvi va finalitzar 23 anys després amb la corrupció per sistema. Era una proposta honesta però igualment va resultar infructuosa.

Ara tothom dóna per fet que la presidència del Parlament és una cadira més en el mercadeig polític. Als països escandinaus, en els quals els independentistes s’emmirallen sovint per fundar la Dinamarca del sud, el respecte per certes normes no escrites, regles de control i transparència democràtica als parlaments no només funcionen, sinó que estan plenament integrades en la seva cultura política. Al parc de la Ciutadella, en canvi, la nova legislatura s’inicia amb una mesa del Parlament que dóna una majoria legítima però exagerada als independentistes. La nova presidenta, Laura Borràs, ja ha anunciat un blindatge preventiu amb els seus correligionaris: primer es convocarà als membres independentistes de la mesa i, després, aquests es reuniran amb la resta de membres que completen la composició de l’òrgan rector de la cambra catalana. Tota una declaració de principis.

A les portes d’un nou debat d’investidura fóra bo recuperar el que es deia fa 41 anys. En nom del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz es va referir a la “vaga política econòmica” del candidat a la presidència, Jordi Pujol, a qui retreia haver ignorat una qüestió que, dècades després, es repeteix: el tancament d’empreses. Referint-se al programa de govern deia: “No és progressista perquè en bona part està recolzat per forces socials que no poden ser-ho”. La nova legislatura que Pere Aragonès i ERC plantegen encapçalar al Parlament tampoc pot ser progressista. No només pels suports que li poden brindar l’accés a la presidència, sinó perquè qualsevol programa de govern resta encara atenallat pel qüestionament constant a la seva determinació independentista. Waterloo no descansa. Marca el pas a ERC i seguirà atiant la inestabilitat del futur executiu.

El nou capítol del Procés neix amb la sensació de decepció general, amb idees puerils que només poden abocar-nos a una major frustració i amb un nacionalisme “llançat a la muntanya” que conté reminiscències polítiques inquietants. Intentar fer una acció política positiva enmig d’aquest empantanagament i que s’ocupi dels que pateixen els efectes de la crisi sanitària i social de la pandèmia serà prioritari com a alternativa a aquest govern. No figurar com una simple comparsa i trencar el silenci en aquest divendres dels Dolors perpetu. El març de 1980 va començar una processó que es va allargar durant 23 anys. Aquest divendres, el repic de tambors marcarà l’inici de la investidura sota el mateix pas de la processó del Procés de l’última dècada. Nou Govern, vells manaies.

 

 

Autor/Autora

Arnau Martí Danés

Membre de la Comissió Executiva d'Esquerra Verda i exregidor de l'Ajuntament de Vic

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top