Noies Revisat per Revista Treball a . Estem a punt de viure el final de Girls, la sèrie que Lena Dunham ha produït, dirigit i protagonitzat des del 2012, i que a molts els haurà pogut semblar un fac Estem a punt de viure el final de Girls, la sèrie que Lena Dunham ha produït, dirigit i protagonitzat des del 2012, i que a molts els haurà pogut semblar un fac Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Noies

Noies

Noies

Estem a punt de viure el final de Girls, la sèrie que Lena Dunham ha produït, dirigit i protagonitzat des del 2012, i que a molts els haurà pogut semblar un facsímil d’altres sitcom femenines. Durant sis temporades, quatre noies heterosexuals han parlat d’elles mateixes i dels seus desitjos, força més que de les seves relacions amb els homes i d’allò que les feia desitjables. Certament no és un argument nou, però tampoc freqüent. Susan Harris ens el va regalar a finals dels 80 amb The Golden Girls, deu anys abans del dubtós intent de Sex and The City. Les Girls de Lena Dunham no són una novetat, però tenen un ingredient extraordinari: l’absoluta manca de preocupació per semblar carismàtiques o imitables. Lluny dels estereotips evidents de la llesta, la maca, la dolenta i la bleda, les noies exhibeixen personalitats fosques: la Hannah és una narcisista amb trastorn obsessiu compulsiu, la Marnie pateix d’un complex de princesa que l’ofega en una permanent frustració, la Jessa viu bloquejada en un cicle autodestructiu, i la Shoshanna corona el quartet amb els infortunis d’una fashion victim qualsevol. En aquestes figures hi ha autenticitat i molt de sarcasme, però que no ens enganyi l’embolcall: Girls no és una comèdia. La mediocritat que retrata no està pensada per fer-nos riure, sinó per assenyalar els límits d’unes personalitats orfes d’un més enllà. Ho podrien tenir tot, però no tenen res, les pot la desgana, el confort, la mandra de madurar, i tot plegat les fa endogàmiques i previsibles, patètiques i a voltes odioses. Fora d’elles mateixes, aquestes noies no són ningú. S’ha dit de Girls que és autocomplaent, un producte del postfeminisme més hedonista, però no sóc capaç de recordar una sèrie de dones amb una absència d’heroisme tan flagrant. ¿On és el missatge d’apoderament barat que hem vist en altres preqüeles d’allò que s’estaria criticant en la sèrie de la Dunham? De totes les espectadores que van voler ser la Carrie Bradshaw, tenir la seva autonomia financera i totes les seves sabates, quantes voldrien ser la Hannah Horvath? Qui voldria acumular les seves compulsions i els seus fracassos, el seu talent estrafolari o les seves amigues? Qui voldria tenir el seu cos?

La mediocritat que retrata la sèrie no està pensada per fer-nos riure, sinó per assenyalar els límits d’unes personalitats orfes d’un més enllà.

A banda de redundar entorn dels problemes primermundistes de quatre noies, Girls és una d’aquelles raríssimes ficcions on la gent es despulla amb naturalitat. Per entendre’ns, es carda sense sostens i sense els llençols arran d’aixella, i en acabar ningú es cobreix a corre-cuita les parts pudendes. Com en la intimitat, tot va a l’aire, sense censura. De la seva autobiografia al seu sobrepès, a la Lena Dunham se li ha criticat gairebé tot, però res no ha generat tanta difamació com la seva nuesa impúdica en diversos capítols. Una frase va esdevenir lema dels més cauts: “És necessari que es despulli tant?”. Repetitiva, voluntària i orgullosament panxuda, aquella exposició generava incomoditat, també entre les espectadores que potser no se sabien víctimes de l’emmirallament tan propi de tota ficció. En desidealitzar el seu cos, Lena Dunham semblava convidar totes aquelles que n’érem testimonis a fer el propi amb la nostra fisicitat. M’agrada localitzar el missatge intrínsec de Girls en aquest gest de desobediència, perquè de tots els continguts que es podrien quantificar en el nostre entorn comunicatiu i social, poques coses generen un espectre de violència tan ampli com l’orgull del cos femení.

Avui, mentre proliferen les celebrities que rebutgen el Photoshop i les usuàries que denuncien Facebook o Instagram per censurar imatges dels seus mugrons lactants o del vermell de les seves menstruacions, la jove creadora s’ha convertit en la primera dona en lluir unes cuixes cofoies de cel·lulitis a la coberta de Vanity Fair. Vet aquí el valor de Girls, que podria semblar una sèrie qualsevol sobre noies: la seva militància generacional, el fet d’haver estat una ficció contemporània i còmplice del desmantellament d’una veritat cruenta: que es pot ser dona, egocèntrica i narcisista, fins i tot imperfecta, però no es pot ser dona i no voler agradar. Ara que Girls s’acaba, i que em trobo entre les espectadores que han entrat en la trentena amb la Hannah, la Marnie, la Jessa i la Shoshana, sento una necessitat de vindicar-la com un producte d’època. Una sèrie genuïnament autocomplaent, perquè creu fermament que, per explicar la pròpia història, no cal ser algú més important, més bell o més desitjable que un mateix. Us trobarem a faltar, noies.

Autor/Autora

Margot Mur

Doctora en comunicació. Gènere, cultura i mitjans / @Margot_Mur

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top