No és Trump, som nosaltres Revisat per Revista Treball a . “Colapso. Por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen”. Aquest és el títol complet d’un llibre esplèndid, escrit per Jared Diamond i publicat per prime “Colapso. Por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen”. Aquest és el títol complet d’un llibre esplèndid, escrit per Jared Diamond i publicat per prime Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » No és Trump, som nosaltres

No és Trump, som nosaltres

No és Trump, som nosaltres

“Colapso. Por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen”. Aquest és el títol complet d’un llibre esplèndid, escrit per Jared Diamond i publicat per primer cop al 2005. Usant els seus amplis i diversos coneixements en sociologia, economia, lingüística, antropologia, política, botànica i biologia, Diamond explica la desaparició de determinades societats del passat i n’extreu lliçons per prevenir situacions semblants en el futur. Analitzant els destins tràgics de la civilització Maya, de la població de l’illa de Pasqua o dels indis Anasazi d’Amèrica del Nord, per citar només alguna de les seves referències, l’autor construeix una teoria sobre les raons de la pervivència o la desaparició de determinades societats.

El llibre és apassionant, d’aquells de lectura imprescindible. Voldria, però, destacar-ne un aspecte que ja en el moment de llegir-lo va sorprendre’m i que, a mesura que passen els anys, cada cop m’impressiona més. Diamond, com hem dit, elabora una teoria complexa sobre la desaparició de determinades societats, especialment seductora per la combinació de factors ambientals, biològics, socials i polítics. Observa també, en el marc d’aquesta teoria –i això em va semblar especialment inquietant–, com les societats que estan en la pendent declinant arriba un moment que, malgrat disposar encara de capacitat objectiva de reacció, ja no poden aturar el seu declivi. No només no poden frenar la inèrcia sinó que, en raó d’un curiós mecanisme social, cauen en la paradoxa de dedicar tots els seus esforços per recuperar-se precisament en fer allò que explica la seva decadència.

El cas de l’illa de Pasqua és molt il·lustratiu. Aquell racó del Pacífic es va convertir en un territori inhabitable degut, sobretot, a un procés de desforestació que va destruir el seu hàbitat. I paradoxalment, mentre això es produïa, els nadius continuaven talant arbres i més arbres per fer més i més ofrenes als Deus. Van travessar la línia i ja no van poder parar de destruir el medi que els permetia viure. Van quedar atrapats en un procés autodestructiu. Diamond, usant aquest i altres casos, ens ofereix una teoria sobre la desaparició de determinades societats, però també una inquietant reflexió final: algunes societats, un cop instal·lades en la pendent descendent, alimenten allò que accelera el seu declivi. Són elles mateixes les que s’autodestrueixen, les que no poden parar de fer allò que les està destruint.

Si usem el treball de Diamond per interpel·lar-nos sobre el nostre present i el nostre futur, els motius d’inquietud prenen cos. Per exemple, la greu crisi que va esclatar al 2007 semblava força previsible, però vam ser incapaços de frenar-la perquè no vam poder deixar de fer allò que sabíem que ens portava al col·lapse: especular i especular. Des d’una mirada més panoràmica, molts podríem compartir les raons que expliquen el context de declivi econòmic, riscos ambientals, desconcert moral i fractura social que viu la nostra societat. Entre aquestes raons podríem destacar el procés d’individualització que ens impedeix abordar col·lectivament problemes que són col·lectius, les tensions i els conflictes que es deriven de la creixent desigualtat i polarització social, un model de creixement depredador i destructiu de l’entorn, una cultura basada en la immediatesa i el consum, o una política pervertida per promeses impossibles que volen donar respostes a demandes infinites.

I mentre compartim aquest diagnòstic, insistim en el nostre individualisme i continuem perseguint el nostre èxit més immediat com si aquesta dinàmica no tingués conseqüències col·lectives. Som nosaltres mateixos els qui, de manera similar als vells pobladors de l’illa de Pasqua, accelerem i conduïm cap a la nostra autodestrucció. Busquem falses salvacions en refugis particulars que només són possibles en la nostra imaginació. Dissimulem la nostra fragilitat consumint de manera compulsiva. Culpem els altres de les nostres misèries i amaguem les misèries dels de més enllà. Ens centrem en el jo, oblidant que aquest només viu entre el nosaltres. Comportaments suïcides que sembla que no sabem aturar.

Voldria, en tot cas, pensar que encara no hem creuat el punt de no retorn que Diamond va identificar. I tornant al nostre context més immediat, seria senzill usar l’elecció de Trump com una metàfora d’aquesta imparable tendència autodestructiva, com un senyal d’estar en zona perillosa. Però crec que no seria una bona metàfora. Serviria, més aviat, per reforçar allò que ens empeny per la pendent. Si Trump ha travessat alguna frontera, només ho ha fet perquè nosaltres l’hem empentat. Que en el món actual estiguin guanyant les opcions polítiques que estan guanyant és preocupant; però aquestes només ens portaran al col·lapse si nosaltres ho permetem. Si volem frenar la inèrcia no podem esperar que ho faci algú altre, és la nostra responsabilitat. No podem continuar culpant els altres, siguin qui siguin aquests altres. Hem d’assumir que som nosaltres –tots nosaltres– els qui hem de canviar. No som una societat que observa impotent com la política la condueix cap a destins no volguts, sinó una societat que, amb les seves actituds i els seus comportaments, indica el camí que estem seguint. Seria senzill que el problema fos Trump, però no; el problema no és Trump, el problema som nosaltres.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top