No som el millor país del món Revisat per Revista Treball a . En el primer capítol de la sèrie imprescindible The newsroom, creada per Aaron Sorkin, l’actor Jeff Daniels, un reconegut presentador d’informatius, respon, sen En el primer capítol de la sèrie imprescindible The newsroom, creada per Aaron Sorkin, l’actor Jeff Daniels, un reconegut presentador d’informatius, respon, sen Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » No som el millor país del món

No som el millor país del món

No som el millor país del món

En el primer capítol de la sèrie imprescindible The newsroom, creada per Aaron Sorkin, l’actor Jeff Daniels, un reconegut presentador d’informatius, respon, sense embuts, a un auditori universitari perquè Estats Units ja no és el millor país del món. “Ho érem, un gran país”, diu l’actor, “perquè estàvem ben informats per persones amb una credibilitat indiscutible i tant feia el que votaven. La primera cosa que cal fer per a tornar a ser els millors”, rebla Daniels, “és reconéixer que ara no ho som, el millor país del món”.

L’escriptora Isabel Clara-Simó es lamenta de la manca d’implicació dels intel·lectuals en el procés independentista, d’uns intel·lectuals orgànics de gruix, la qual cosa deixa el procés en la indigència teòrica bo i omplint-lo d’una emotivitat desbordant. “El paper de ser corpus teòric d’una revolució com aquesta”, afirma la recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, “no l’estem assumint com a col·lectiu”. I rebla el clau tot parafrasejant Joan Fuster: “Crec que ara ens calen menys banderes, menys ‘visques’ i menys himnes; el que cal és pensar, i jo veig massa inutilitat i massa poca reflexió”.

L’escriptora d’Alcoi posa el dit a la nafra d’uns pregoners de la bona nova independentista que van regant el territori des de fa anys amb música celestial, contes de la lletera i història sagrada. La majoria, els de tota la vida, amarats de bons sentiments. Altres, els nouvinguts a la causa, més cínics i disposats a tot per a continuar remenant les cireres. Tots plegats han desplaçat la política en favor de la religió, de la ideologia aliena a la realitat, del voluntarisme esperonat en el qual tot és possible, però sense la xarxa de seguretat del que és probable. La política és pedagogia, no hooliganisme. No sempre juguem millor, ni tenim els àrbitres en contra, ni ens mereixem guanyar. Tot sovint, la passió cega ens fa perdre l’enteniment.

El jutge i senador Santiago Vidal és un exemple paradigmàtic dels qui creuen que s’ha de continuar escalfant el partit com sigui. El més preocupant no són les mentides, ni tan sols les hipotètiques il·legalitats del govern de la Generalitat, sinó la visibilització d’una unilateralitat no traumàtica i el tuf xenòfob respecte a uns ciutadans que pensen de manera diferent. Vidal diu: “Si el mes de juny, juliol, anem al Baix Llobregat i li diem a tots aquest indecisos, que n’hi ha molts, per escrit, que la seva pensió passarà de 641 a 1.000 euros… És trist, eh? Però Catalunya serà independent gràcies als catalans de cor, que sou vosaltres, i també als de butxaca”. Vaja, que Jordi Pujol és un català de cor i no de butxaca i Cipriano García era un català de butxaca i no de cor. Jordi Pujol, deixem ara la família, confessa haver eludit el pagament d’impostos, i Cipriano García crea la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Seguim amb el bocamoll del procés: “Catalunya només tindrà una llengua oficial, el català. Però preveiem establir una Llei de transitorietat, que comporta una normativa de discriminació positiva per a un col·lectiu molt específic, els castellanoparlants que no han fet la normalització. Una normativa específica per als immigrants d’altres llocs de la Península Ibèrica que van venir als 50, 60 i 70”. Però, ¿com hem d’explicar les coses perquè quedi clar i català que són aquests immigrats i els seus fills els que han fet possible, per voluntat pròpia i no per imposició, que mai com ara el català sigui una llengua tan coneguda i parlada i que l’escola pública d’aquest país no s’hagi diferenciat per raons lingüístiques?

El problema no són els hooligans que fan bolos pel territori, sinó els que tenen a la seva disposició els mitjans de comunicació i, fins i tot, les institucions. A la consellera de Governació, Meritxell Borràs, li sembla bé, gairebé un imperatiu categòric, esperonar els empleats públics a demanar un dia de vacances per anar a protestar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. ¿Se’n recorda, la Molt Honorable Consellera, com s’omplia la Plaza de Oriente de Madrid per aclamar el general Franco o els tramvies de Barcelona durant la vaga del 1951? El cervell gris de la transició jurídica, Carles Viver i Pi Sunyer, deixa anar sense embuts en seu parlamentària que “l’experiència històrica demostra que, quan hi ha una situació de bloqueig, la política desplaça el dret”. L’eminent jurista hauria de saber que la història ens alliçona que el dret, la llei, és el que protegeix els més febles, i els catalans portem més de tres segles llepant-nos les ferides. Artur Mas s’apunta a la gresca i s’afegeix a la desobediència del Tribunal Constitucional.

El president i el vicepresident de la Generalitat tampoc no ajuden a travar un discurs sòlid i carregat de raons quan repeteixen com un mantra que la democràcia és votar i posar urnes. La democràcia és votar, per descomptat; però cal fer-ho d’una determinada manera, amb garanties democràtiques. La democràcia no és tan sol llibertat, sinó igualtat i fraternitat. La democràcia és un projecte de benestar col·lectiu que garanteix una vida digna per a tothom. Eleanor Roosevelt no es va mossegar mai la llengua, i va escriure que la democràcia no seria plena als Estats Units fins eradicar les grans xacres de la pobresa i dels prejudicis de tot tipus, començant per racial: “Patim una pobresa que ens esclavitza i un prejudici racial que provoca el mateix”.

No som el millor país del món, ben segur. Sobretot, quan els anhels de llibertat política no van de bracet de la necessària cohesió social. Ras i curt: quan el paradís independentista es construeix amb uns pressupostos que no reverteixen les retallades socials amb una fiscalitat regressiva. Fa quaranta anys ho vam ser, el millor país del món, quan la pancarta que obria la manifestació de la Diada Nacional pregonava i resumia alhora la victòria democràtica contra la dictadura franquista: “Més que mai, un sol poble”. I vam aconseguir el restabliment de la Generalitat i un govern d’unitat, amb la presència dels comunistes, en plena Guerra Freda.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 21

Comentaris (7)

  • Pere

    Sembla que no és democràtic allò que no controlen determinades forces polítiques. Llegeixi Ramoneda: “Quan la democràcia exclou”.
    L’articulista s’oblida de dir que la protesta davant del TSJC era contra el processament d’unes autoritats democràtiques (que ho són, encara que no pertanyin a ICV).
    El 9N concerneix tots els demòcrates. No només els independentistes. Hi ha hagut expressions ben desafortunades d’algun membre d’ICV aquests dies.

    Responder
    • David

      “El 9N concerneix tots els demòcrates.”
      Perquè el 70% de catalans que no vàrem participar del selfie independentista del 9N no ho som de demòcrates.
      Cap dels pressuposadament demòcrates independentistes es demana perquè només hi va votar un bàndol?
      O si és normal que en un país democràtic la majoria dels mitjans de comunició en Català (entre els públics i els concertats) depenguin verticalment del Govern?
      O bé que una Comissió que no representa a ningú redacti la Constitució de la nova República enlloc d’esperar a tenir un Parlament constituent que l’aprovi per consens?
      O que un Parlament autonòmic jugui a crear estructures d’estat abans d’assegurar-se de si la ciutadania el vol, aquest Estat?
      O que es vulguin fer canvis de sobirania sense majories qualificades i a tots aquests “demòcrates” els hi sembli divínament bé.
      Feu-vos ho mirar, per favor, però viviu en una bombolla i fora d’Espanya només s’entén el Procés com un moviment narcissista de regió rica del tipus Lega Nord.

      Responder
  • josep illa Ximenes

    Andreu, per variar, gràcies. Només reconeixent la realitat, és possible plantejar propostes de canvi. Avui han creat una divisió identitària per amagar la social. El problema és que la dinàmica es retroalimenta: Madrid-Barcelona, Catalunya-Espanya. Em semblen sentir els timbals de guerra que ressonen des de Trumpilàndia. Volen acabar amb les perspectives de classe.

    Responder
  • Juan Ortiz

    Fa uns quants anys, vaig escoltar ALFONSO CARLOS COMÍN, a la Llibreria Robafaves de Mataró: Juventud obrera e inmigración, o un títol similar: La burgesia vol una integració folclòrica, venia a dir… El seu hereu simbolitza la frivolització d’aquell bagatge de lluita i de fraternitat que ara devaluen tant i tant. “I el Crist era de fusta, i els cristians de cartró” (Ovidi Montllor). També aquesta frase ens il·lumina de com és d’hipòcrita aquesta petita burgesia especialitzada en emboscades perquè no torni haver un conglomerat d’esquerres al govern. Aquest és un dels objectius amagats que mai no diuen.

    Responder
  • Roman

    Es molt trist que totes aquestes veritats quedin aqui en aquest racó. El país camina cap a la catastrofe de la mà dels Vidals i els Junqueras mentre bramen les Raholes i aplaudeixen les Terribes i els Mikimotos.

    Deia Marx que la historia es repeteix com a farsa i jo diria que en aquest cas mes aviat estem a punt de repetirla (p.e. el 6 d’Octubre) com a astracanada del Sazatornil i la Mari Sempere. Aixó anant bé.

    Responder
  • Roman

    Admin: Gràcies per borrar el meu comentari perque era totalment impropi. Si perdem tots la disciplina acabarem malament.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top