No pregunteu als Comuns allò que ha de respondre el Govern Revisat per Revista Treball a . Ja fa temps que determinats polítics i mitjans de comunicació escampen la idea que Catalunya en Comú es mou en l’ambigüitat i en la indefinició en relació als d Ja fa temps que determinats polítics i mitjans de comunicació escampen la idea que Catalunya en Comú es mou en l’ambigüitat i en la indefinició en relació als d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » No pregunteu als Comuns allò que ha de respondre el Govern

No pregunteu als Comuns allò que ha de respondre el Govern

No pregunteu als Comuns allò que ha de respondre el Govern

Ja fa temps que determinats polítics i mitjans de comunicació escampen la idea que Catalunya en Comú es mou en l’ambigüitat i en la indefinició en relació als drets nacionals de Catalunya. Des del Polònia de TV3 a diversos programes informatius, passant per polítics del PDeCAT, ERC i la CUP, diaris digitals i “opinadors” oficials, s’insisteix de forma constant a dir que els Comuns estan en “l’equidistància” i que “s’han de definir”. La definició que s’exigia fins fa poc era sobre si estan a favor o en contra de la independència, però ara la pressió es concentra en si donen suport al referèndum unilateral que promou el Govern. Aquestes peticions sovint es tenyeixen d’intransigència: n’acabem de tenir un nou exemple quan s’ha desqualificat una diputada de Catalunya Sí que es Pot pel simple fet de recomanar la lectura d’un interessant editorial de La Vanguardia, amb el que es pot estar d’acord o en desacord, però que invita a reflexionar. Diputats de Junts pel Sí i diversos periodistes s’han llançat a la cacera de “la diputada que recomana llegir”. Destaca l’atac d’un col·laborador de RAC1 (Grup Godó) que acusa els Comuns de pactar amb l’oligarquia per haver demanat que es llegeixi un editorial de La Vanguardia (Grup Godó): insuperable! La periodista Pilar Rahola ha escrit, també a La Vanguardia, que els dos problemes del moment actual són la possibilitat que el Govern del PP utilitzi la força per impedir el referèndum i… el posicionament dels Comuns!!!! Les acusacions d’indefinició i els atacs desmesurats són mostra d’una inquietud poc dissimulada. Un exemple: quan l’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, presidenta de l’AMI, exigeix als Comuns que es posicionin, és probable que tingui ben present que, al seu municipi, En Comú Podem va obtenir a les eleccions generals el 29 per cent dels vots mentre el seu partit, el PDeCAT, no arribava al 12 per cent. I prefereixo no qualificar els insults contra Lluís Rabell, tan censurables com els que està rebent aquests dies Pep Guardiola des de l’altra banda. Intentaré analitzar perquè em sembla que passa tot això, amb una extensió que excedeix l’habitual d’un article.

1. Els comuns trenquen l’esquema previst.

Junts pel Sí i la CUP varen fer una previsió del nou sistema de partits a Catalunya: el PDeCAT ocuparia el centredreta, ERC el centreesquerra i la CUP l’esquerra radical. Els partits unionistes, Cs, PSC i PP, quedarien marginats en un racó, sense incidència ni possibilitats de governar. I l’antic espai del PSUC (que tant ha molestat durant anys a CIU, ERC i la CUP), representat per ICV, desapareixeria, arrossegat per la dinàmica del procés sobiranista, al que no sabria donar resposta.

És evident que el procés que viu Catalunya ha posat en qüestió l’antic sistema de partits, però no és l’única causa dels canvis que s’estan experimentant: l’eix dreta-esquerra, que alguns creien superat per sempre, ha reviscut amb la crisi econòmica i les retallades espanyoles i catalanes, i la corrupció espanyola i catalana provoca indignació allà i aquí. I passa allò que alguns no preveien: l’esquerra tradicional hereva del PSUC és capaç d’entendre la nova situació i s’alia amb els nous actors polítics sorgits del 15-M i dels moviments socials, ja siguin Guanyem Barcelona o Podemos. I el 2015, Barcelona en Comú, encapçalada per Ada Colau, guanya les eleccions municipals a Barcelona, davant la incredulitat d’un Xavier Trias convençut que repetiria com a alcalde i l’estupefacció d’un Alfred Bosch convençut que el substituiria com a alcalde. L’escenari previst se’n va en orris, i CDC i ERC es veuen obligades a pactar en el darrer moment la coalició que fins a aquell moment havien descartat en públic i en privat.

En les eleccions del Parlament de Catalunya del mateix 2015, Convergència, a través de Junts pel Sí, pot conservar la Presidència de la Generalitat, gràcies al suport dels anticapitalistes de la CUP. Catalunya Sí que es Pot, situada en una posició incòmoda en ser l’única força política que no accepta el caràcter plebiscitari de la convocatòria, obté un mal resultat, però amb onze diputats i diputades conserva un espai que després ha donat molt de joc en l’activitat parlamentària.

I en les eleccions generals del 2015 i del 2016, En Comú Podem guanya a Catalunya dues vegades. I algunes enquestes ja situen Catalunya en Comú com a segona força després d’ERC, i per tant com a alternativa de govern en unes futures eleccions al Parlament, en les quals el descens de PDeCAT i CUP no seria compensat per l’increment d’Esquerra. S’accentua la preocupació en els cercles de l’independentisme oficial. I es constata que cal derrotar els Comuns. I en el marc d’uns pressupostos de la Generalitat per al 2017 insuficients per revertir les retallades i amb un PDeCAT envoltat pels escàndols de Convergència, es considera que cal construir una imatge dels Comuns primer com a indefinits i després com a traïdors. I així es combina el paternalisme ofensiu d’«En Nuet s’està portant bé, de moment» amb els atacs més furibunds.

2. Un full de ruta farcit d’errors.

Cal no oblidar que el principal responsable del tot el que està passant és el PP. Els seus orígens franquistes es varen fer evidents en la seva actitud contra l’Estatut de 2006 (per cert, pactat amb l’Estat i aprovat en referèndum pel poble català). I han ressorgit amb la seva negativa a acceptar un referèndum com el que el govern conservador britànic va pactar al Regne Unit amb el govern d’Escòcia i amb la seva obsessió malaltissa per judicialitzar la política com a expressió més evident de la seva incapacitat per al diàleg democràtic. I el paper que assumeix Ciutadans és el d’actuar com si fos l’organització juvenil del PP: més modernets, però amb la mateixa política carca; i el PSOE encara ha de definir si el discurs centralista i conservador de la Susana Díaz no triomfarà sense la Susana Díaz. Aquesta visió d’Espanya ha patit una gran rebregada a Europa amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la condemna del president Atutxa i de dos membres més de la Mesa del Parlament Basc; i abans, la Comissió de Venècia havia qüestionat les insòlites noves funcions atribuïdes al Tribunal Constitucional.

Però tot això no significa que el Govern de la Generalitat i la majoria que li dona suport, Junts pel Sí i la CUP, no estiguin cometent errors clamorosos. Repassem algunes afirmacions significatives:

– “Les eleccions de la nostra vida”. Pensar que la comunitat internacional acceptaria que unes eleccions al Parlament de Catalunya podien substituir un referèndum va ser d’una manca de visió preocupant. Va servir, això sí, per tal que les forces independentistes arrepleguessin transitòriament uns quants vots més, i va provocar l’efecte gravíssim de situar Ciutadans com a principal partit de l’oposició: gravíssim per al país i extremadament còmode per al Govern.

– “Hem guanyat”. Les forces independentistes no varen saber llegir els resultats de les eleccions del 2015. Era el moment per aturar-se i agrupar forces, però es va tirar endavant com si haguessin obtingut el setanta per cent dels vots.

– “Tenim pressa”. Una aplicació mecànica dels divuit mesos que el Govern escocès havia considerat necessaris per fer efectiva la independència d’Escòcia si guanyava el sí en el referèndum, pactant les condicions amb el Regne Unit i la Unió Europea, va portar el Govern de la Generalitat a renunciar a governar durant quatre anys, fet que hauria estat legítim atesos els resultats electorals. Es va escurçar la legislatura, segurament a causa de les pressions de la CUP, que no volia allargar massa el seu incòmode suport a un president convergent, fixant un límit temporal innecessari i que ja ha arribat.

– “Només depèn de nosaltres”. Una argumentació ingènua: considerar que l’aparició d’un nou Estat sorgit de l’Estat espanyol dins de la Unió Europea del segle XXI només depèn de la voluntat de la ciutadania de Catalunya. Cal no oblidar que el context dificilíssim en el que es mou la Unió Europea i el món sencer (del Brèxit als populismes) no ajuda. La independència d’un país ha de ser reconeguda pels altres, i això, en el marc d’un Estat que per molt que es vulgui qualificar de dictatorial no ho és a ulls de cap Estat del món, necessita d’uns mecanismes que passen per un referèndum celebrat sota les garanties que defineix la Comissió de Venècia, òrgan assessor del Consell d’Europa.

– “Espanya és irreformable”. El Congrés de Diputats va rebutjar l’abril de 2014 la proposta del Parlament de Catalunya de traspassar a la Generalitat, per la via de l’article 150.2 de la Constitució, la competència de convocar un referèndum.

Però, no ha canviat res des de llavors? El fet que una força política com Unidos Podemos i les seves confluències, amb cinc milions de vots, doni suport a la celebració d’un referèndum, és menyspreable? És irrellevant l’elecció de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE? Coneixem el trist posicionament dels socialistes sobre Catalunya, però si a mig termini triomfés una moció de censura a Rajoy amb el suport de PSOE, Unidos Podemos i els grups nacionalistes catalans i bascos, o si un PP en minoria es veiés obligat a convocar eleccions anticipades, el Govern de la Generalitat no hauria d’analitzar si s’obrien noves possibilitats? Em consta que actors importants del procés consideraven en privat aquest escenari abans que no es produís, tot i que ara no ho expressin en públic.

El 19 de maig, en l’acte central del Pacte Nacional pel Referèndum, el poeta Luis García Montero ens va portar la solidaritat de moltes ciutadanes i molts ciutadans espanyols que creuen en un Estat plurinacional. La seva presència, àmpliament aplaudida pel públic, no havia agradat en determinats ambients independentistes. Com tampoc les nombroses adhesions al Manifest provinents de sectors polítics, institucionals i culturals de tot Espanya. Alguns necessiten vendre la imatge que a Espanya mai no canviarà res. És igual que Portugal, amb un govern d’esquerres, estigui revertint les polítiques d’austeritat, o que a França el sistema tradicional de partits hagi fet fallida: cal mantenir que ja no hi ha res a fer amb una Espanya reaccionària per definició, perquè si fos possible canviar alguna cosa, encara que fos lentament i amb dificultats, el full de ruta establert quedaria inutilitzat. Algú ha decidit que l’Espanya dels estudiants madrilenys que aplaudien Raimon a la Universitat ja no existeix. Qualsevol observador extern es sorprendria que a l’entrevista de TV3 del diumenge 11 de juny amb el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras no s’esmentés que, al cap de dos dies, el Congrés de Diputats espanyol discutiria una moció de censura a Rajoy i que en aquests moments pot existir una majoria parlamentària alternativa integrada pel PSOE, Unidos Podemos i grups nacionalistes que podria presentar més endavant una moció de censura guanyadora o, si més no, forçar unes eleccions anticipades. Tot, complicadíssim, però no més que aconseguir celebrar un referèndum unilateral i obtenir-hi el reconeixement internacional. El debat de la moció de censura ha posat de manifest l’excentricitat de la no aparició d’aquesta qüestió a l’entrevista: Pablo Iglesias ha fet un discurs impecable sobre els drets nacionals de Catalunya i la plurinacionalitat de l’Estat, i la qüestió del referèndum ha esdevingut un dels temes estrella en el debat del Congrés de Diputats (no és això el que pretén encara el president Puigdemont?). La contradictòria abstenció del PDeCAT ha situat el partit del President en l’equidistància entre qui ataca l’autogovern i amenaça les institucions catalanes i qui defensa el dret a decidir: un greu error. Però el problema de fons és el mateix: alguna reacció sectària i airada del dia després carregant contra Podemos des d’algun sector de l’independentisme mostra que alguns necessiten el discurs de l’Espanya irreformable per mantenir encesa la flama.

– “La possibilitat d’apujar els impostos a les rendes més altes ja la discutirem quan siguem independents”. Aquesta afirmació del PDeCAT per tallar en sec el debat sobre l’apujada d’impostos a la gent més rica en els Pressupostos del 2017, enterrava també el debat sobre el que s’ha anomenat “procés constituent”. Aquest és el fracàs més evident de la CUP en aquesta etapa. El debat sobre el país que volem no s’ha produït: ni per aplicar ara algunes mesures que no poden esperar ni per concretar com seria la Catalunya independent en temes com el marc institucional, la vinculació amb la Unió Europea, la defensa, l’oficialitat de les llengües, les polítiques econòmiques, la sostenibilitat, els drets de les dones i tantes i tantes altres coses que molta gent voldria conèixer abans de votar sí o no a la independència. I dir que es farà ara, en tres mesos i amb l’agost pel mig, i sense conèixer les condicions i garanties en les que podrem votar, no sembla massa realista.

3. El Pacte Nacional pel Referèndum.

He tingut l’honor de formar part de la Comissió Executiva del Pacte Nacional pel Referèndum aquest darrer mig any. Reconec el tarannà obert del president Puigdemont, que ho va fer possible. Ha estat una experiència estimulant i engrescadora, que ha permès el treball conjunt i lleial de vuit persones amb ideologies diverses.

I ha suposat l’evidència de la necessitat que tenien Junts pel Sí i la CUP de modificar substancialment el programa amb els que es varen presentar a les eleccions del 2015, que considerava que aquelles eleccions ja eren el referèndum i que, en tot cas, el proper referèndum a celebrar seria ja el de la Constitució catalana en el marc d’una Catalunya independent. Però la realitat és tossuda, i la victòria d’En Comú Podem en les eleccions generals reivindicant un referèndum els va obligar a rectificar, sense que ningú hagi reconegut que s’ha rectificat. Preocupats perquè la bandera del referèndum havia quedat en mans dels Comuns, han reconduït l’itinerari, i els que mai havíem abandonat aquesta reivindicació hem hagut d’escoltar com qui l’havia declarada una pantalla passada ens donava la benvinguda. Coses de la política.

Tanmateix, he de dir que és evident que el Pacte per un referèndum acordat amb l’Estat no va agradar gens a la CUP, que va evitar desmarcar-se’n

per estalviar-se la imatge de trencar una vegada més la unitat, però que no va donar suport a les votacions produïdes a les dues principals institucions de l’administració local: l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

I cap al final he tingut la sensació que el Pacte molestava: alguns volien una Executiva submisa a les directrius del full de ruta oficial, que fes una feineta ràpida, de compromís, i que acabés enterrant el Pacte Nacional, certificant que la via del diàleg estava morta. Però l’Executiva, després d’aconseguir que el Pacte es tornés a reunir, en bona part gràcies a la insistència dels Comuns, va acabar plantejant la necessitat de la continuïtat del Pacte Nacional i del diàleg entre els governs.

Al costat de determinades insuficiències, el Pacte Nacional ha estructurat una transversalitat que, sense cap mena de dubte, agrupa la majoria de la ciutadania que exigeix un referèndum; ha apoderat les entitats, que en el moment de la veritat han exigit la continuïtat d’aquest instrument unitari; ha aconseguit suports qualificats provinents de l’Estat espanyol, que lamentablement no s’han donat massa a conèixer; ha comportat una implicació exemplar de les centrals sindicals majoritàries, CCOO i UGT, a l’àrea metropolitana de Barcelona; ha permès que les forces i entitats sobiranistes recuperessin la col·laboració amb sectors no independentistes amb els que havien perdut la interlocució, i ha tornat a mostrar la incapacitat de la direcció del PSC de controlar les diferents sensibilitats que encara conviuen dins del partit en moltes localitats. No està gens malament. Ben segur que, segons vagin les coses, el paper del Pacte Nacional, a mig termini, tornarà a ser fonamental.

4. La Comissió de Venècia.

En la recent entrevista a TV3, Puigdemont i Junqueras van tornar a caure en l’error de citar la Comissió de Venècia només per a allò que els interessa. No veuen que com més citen el Codi de Bones pràctiques en matèria de referèndums aprovat per aquest organisme depenent del Consell d’Europa, més posen en evidència les insuficiències del referèndum que proposen.

Quan Joan Coscubiela, de Catalunya Sí que es Pot, va plantejar al Parlament les garanties que exigeix la Comissió de Venècia, va recuperar iniciativa política i va enganxar fora de joc al Govern; varen dir que era un trampa, que Catalunya no tenia mecanismes per adreçar-se a la Comissió: tot desmentit en 24 hores. Algú havia explicat al Govern i a l’ANC que la Comissió no exigeix un mínim de participació en els referèndums per no donar avantatge a qui s’oposa a la proposta (tot i que caldria matisar que quan la mateixa Comissió fa ver una proposta sobre el referèndum de Montenegro, que la comunitat internacional va fer seva, va exigir un cinquanta per cent de participació i un cinquanta-cinc per cent de vots afirmatius, perquè no és el mateix preguntar sobre la independència d’un país que sobre una decisió ordinària de govern). Però la Comissió de Venècia exigeix uns requisits per validar un referèndum que van molt més enllà del nivell de participació: legalitat, llei aprovada amb un any d’anticipació com a garantia dels drets de la ciutadania, cens, organisme independent de control, igualtat de les posicions en els mitjans de comunicació públics… El més preocupant de l’entrevista de TV3 va ser quan el president Puigdemont va afirmar que, atesa l’oposició de l’Estat espanyol, no es pot exigir al referèndum del primer dia d’octubre tots els requisits democràtics. Quins, no? Com lliga aquesta afirmació amb el que ha aprovat el Parlament sobre un referèndum amb totes les garanties democràtiques, efectiu i amb reconeixement internacional? Abans de demanar a les forces polítiques que es posicionin, en especial a les que no subscriuen el full de ruta oficial ni donen suport al Govern, això s’ha d’aclarir sense ambigüitats.

5. Les garanties del referèndum no explicades a TV3.

Es va anunciar l’entrevista del diumenge 11 de juny a TV3 com el moment en què el Govern aclariria tots els dubtes sobre el referèndum previst per a l’octubre. Però les preguntes principals, tot i que qui les formulava era un periodista fidel, varen quedar sense resposta. Continuen les incògnites, i l’explicació que cal amagar les passes a l’Estat cada vegada té menys credibilitat a mesura que s’apropa la data fixada. Aquestes són algunes de les qüestions que crec que la ciutadania té dret a conèixer amb temps suficient per poder decidir la seva actuació:

– El cens.

Tothom ha de poder examinar el cens per comprovar si les seves dades són correctes i poder presentar, si cal, la corresponent reclamació a l’organisme que el gestiona. No sabem de quin cens estem parlant (més enllà de què només podran votar els majors de divuit anys i els que tinguin la nacionalitat espanyola). Quan s’exposarà? Qui l’exposarà? Davant de qui s’hauran de presentar les reclamacions? Com es garantirà la protecció de dades personals segons quin mecanisme s’utilitzi? La Comissió de Venècia no accepta que el cens es confeccioni el mateix dia de la votació. Com s’escolliran els presidents i vocals de les meses electorals? Per sorteig? Seran voluntaris, cosa que xocaria amb la seva necessària neutralitat?

– Els col·legis electorals.

On es podrà votar? La Generalitat tornarà a cedir els instituts? Com assegurarà que s’obren? És d’esperar que si no pot utilitzar els seus locals no intenti traspassar la responsabilitat als ajuntaments: qui convoca és el Govern i és ell qui ha d’organitzar el referèndum. El Govern ha decidit tirar pel dret sense pactar-ho amb els principals ajuntaments del país; ara no els pot demanar una implicació acrítica. Aquests dies, algunes declaracions comencen a fer evident que darrere les exigències als ajuntaments hi batega encara la mal assumida derrota davant Ada Colau a Barcelona.

– La llei reguladora del referèndum.

L’Estatut de 2006, validat pel poble català, estableix que, per aprovar una Llei Electoral, que inclou la regulació de l’administració electoral, s’ha de fer amb el suport de noranta dels cent-trenta-cinc diputats i diputades del Parlament. El Govern considera legítim aprovar la llei que ha de regular el referèndum amb setanta-dos (o setanta-u) diputats? Com ho justificarà davant la comunitat internacional?

D’altra banda, la Comissió de Venècia estableix que per garantir els drets de la ciutadania la norma que reguli un referèndum no es pot aprovar o modificar dins l’any immediatament anterior. La llei prevista per Junts pel Sí i la CUP sembla que es pot aprovar com a màxim un mes i mig abans de la data del referèndum. Ara està amagada, fet que el periodista Jaume Barberà ha qualificat, amb raó, com a “vergonya”. I s’aprovarà, no tan sols sense el quòrum que fixa l’Estatut, sinó per la via ràpida, en lectura única. Un mecanisme inútil, perquè no impedirà el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i la previsible suspensió per part del Tribunal Constitucional. Què hi guanyem, doncs, degradant el debat parlamentari?

– La participació.

Més enllà que sigui una exigència legal o no ho sigui, és evident que s’hauria de registrar un determinat nivell de participació en el referèndum perquè aquest fos creïble i es pogués intentar fer efectiu el seu resultat. No és el mateix una participació del seixanta per cent que del trenta per cent. Tal com deia el manifest del Pacte Nacional, el referèndum ha de ser inclusiu: s’hi han de sentit cridats a participar-hi tots els sectors de la societat. Si això no s’aconsegueix es podrà atribuir a la intransigència de l’Estat i dels partits que cridaran a l’abstenció, però segons quin percentatge assoleixi aquesta abstenció serà un fracàs de qui convoca el referèndum. I avui no sabem si el Govern s’autoexigeix algun nivell mínim de participació. La situació és tan complicada que no detecto que gent que el 9N va votar sí-no o sí-en blanc, avui se senti cridada a participar. I qui té la responsabilitat principal de fomentar la participació és el Govern.

– L’administració electoral.

Catalunya no disposa d’una Sindicatura electoral, l’administració electoral pròpia, perquè el Parlament ha estat incapaç d’aprovar una Llei Electoral catalana en trenta-set anys. Quin organisme vetllarà per la netedat del referèndum? Quina participació hi tindrà el poder judicial, tal com exigeix la Comissió de Venècia? Es parla d’una comissió d’observadors internacionals, però una cosa és l’administració electoral i una altra ben diferent els observadors. I com es garantiran els drets dels que no combreguen amb el full de ruta?

– La neutralitat dels mitjans de comunicació públics.

La comissió de Venècia estableix que els mitjans públics de comunicació han d’acollir en igualtat de condicions les diferents posicions que es poden expressar a l’entorn de la convocatòria d’un referèndum. Algú mínimament objectiu pot argumentar que TV3 i Catalunya Ràdio mantenen avui aquesta neutralitat o que la mantindran en el futur? I que TVE o algunes emissores privades actuïn amb la mateixa parcialitat però en sentit contrari no pot justificar l’ús que el Govern de la Generalitat fa dels mitjans que són de tots. El recent nomenament de Vicent Sanchis no és cap garantia de neutralitat; i l’anunci del cessament d’un dels periodistes més prestigiosos de la nostra televisió com Joan Salvat, si es confirma, suposarà una vergonya per a la majoria parlamentària que dona suport al Govern.

– La seguretat jurídica dels funcionaris.

Aquest va ser un dels temes principals de la darrera reunió del Pacte Nacional. CCOO i UGT varen exigir respecte pels drets dels funcionaris, des de la posició de força que els dona haver participat activament en l’exigència del referèndum. No pot ser que la resposta sigui: “Que els funcionaris no pateixin”. La teoria de dues legalitats de les que els funcionaris en poden escollir una, no se la creu ni un estudiant que acabi d’entrar al primer curs de la Facultat de Dret. No hi pot haver dues legalitats contraposades. Hi ha una legalitat, el marc jurídic espanyol, que inclou el català; o una ruptura amb la legalitat, que pot ser legítima, però que s’ha d’explicar amb pèls i senyals a qui se li demana que la faci. Com garantirà el Govern la seguretat jurídica dels funcionaris si davant d’una ordre dels seus superiors reben un requeriment o una notificació judicial que els exigeix no complir-la? I el tema és important, perquè la possible substitució de funcionaris per agents electorals voluntaris no seria acceptable per a la comunitat internacional.

En aquest camp, és imprescindible negociar amb els sindicats, sense inventar-se un model sindical inexistent a Catalunya: en la Generalitat i en l’administració local, el sindicat majoritari és CCOO. En la Generalitat, l’acompanyen en la Mesa General de la Funció Pública IAC i UGT. I en l’administració local, la segona i tercera força són UGT i CSIF.

– El paper dels Mossos d’Esquadra i de les policies locals.

No es pot fugir d’estudi davant d’un tema d’aquesta magnitud. És evident que, tal com va afirmar el President, l’Estat espanyol no vol reunir la Junta de Seguretat i no vol atorgar als Mossos la presència en els organismes de coordinació internacional que els correspon, fet gravíssim quan ens trobem davant l’amenaça del terrorisme gihadista. Però davant del referèndum, la qüestió és si es respectarà el paper de policia judicial que els policies obligatòriament han d’exercir o si es cridarà a la desobediència, regalant així en safata al Govern del PP la possibilitat de posar el Cos de Mossos a les ordres del Ministeri de l’Interior.

Fora bo recordar avui les reflexions del tinent coronel Frederic Escofet, patriota reconegut, que va ser Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat republicana i durant un temps cap del Cos de Mossos d’Esquadra. Escofet assenyalava les diferències en el comportament dels Mossos l’any 1934, quan se’ls va demanar trencar amb la legalitat, i l’any 1936, quan se’ls va requerir a defensar la legalitat enfront de l’aixecament feixista: “És molt diferent lluitar del costat de la legalitat o bé lluitar de l’altre costat. En el primer dels casos, com més lluites, més recompensa pots esperar-ne. Altrament, com més lluites més t’enfonses. Aquella nit, al Palau de la Generalitat, els Mossos estaven preocupats per la seva carrera, per la seva família: no estaven en actitud combativa. (…) Això va ser una gran lliçó per a mi per afrontar l’avortament de la revolta militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Sabia, per experiència, que la tropa que ha de lluitar contra la legalitat no actuava com podia esperar-se per part del comandament”. No ens trobem en una situació igual, però la reflexió ens pot ser d’utilitat. Cal demanar que el Govern de la Generalitat no traspassi als funcionaris, policies inclosos, els problemes que ell ha de resoldre.

– El paper de la ciutadania.

El Govern ha de parlar clar. En molts debats apareix la mateixa pregunta: quin sacrifici ens demanarà el Govern? La gent comença a ser conscient que la via del referèndum unilateral pot tenir costos personals i col·lectius. I volen saber quins seran. Si es crida a la mobilització, ja no es tractarà de repetir les manifestacions familiars i festives de la Diada Nacional. La ciutadania té dret a saber fins on caldrà arribar. El Govern faria bé a mesurar amb rigor les forces i la capacitat de sacrifici de la part de la societat que defensa la independència; no sigui que els que som titllats d’equidistants, quan no de botiflers, sortim al carrer a defensar les nostres institucions, mentre els hooligans del procés continuen fent piulades des de casa seva amagats en l’anonimat, i alguns botiguers fan el que sempre han fet en les vagues generals: abaixar la persiana només quan passa la manifestació, per tornar a obrir la botiga quan els darrers manifestants tomben per la cantonada.

– Negociació?

El president Junqueras, en la citada entrevista de TV3, va afirmar que després del referèndum, si guanyava el sí, caldria negociar amb l’Estat espanyol. O sigui, que potser no cal demonitzar als que voldrien negociar abans i després.

El professor Ferran Requejo, gens sospitós de no donar suport al procés, ha afirmat recentment que el primer d’octubre podria ser el salt d’un obstacle per avançar cap al referèndum definitiu.

Si no es descarta la negociació amb l’Estat i si pot ser que encara que poguéssim votar l’1 d’octubre això no fos definitiu, no caldria aclarir-ho a la ciutadania?

6. Qui s’ha de definir?

Davant d’aquestes i altres incògnites, com es pot traslladar la pressió als Comuns, si no és per interessos partidistes i per intentar defugir les pròpies responsabilitats?

Catalunya en Comú i els partits que l’han conformat han defensat sempre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, molt especialment el PSUC i ICV. Han defensat la reivindicació del referèndum com a solució possible al conflicte, fins i tot quan Junts pel Sí i la CUP el varen abandonar, tot definint les eleccions del 2015 com a “plebiscitàries”. Han defensat el referèndum acordat amb l’Estat aportant els únics suports significatius vinguts de la resta de l’Estat i d’Europa. I, davant la intransigència reaccionària del Govern del PP, continuen defensant el dret a decidir i les institucions catalanes exigint, això sí, que el referèndum tingui les garanties democràtiques necessàries per a ser reconegut per la comunitat internacional com un autèntic referèndum. Però el Govern de la Generalitat calla, i dedica tota una entrevista en horari de màxima audiència a TV3 a demanar confiança a la ciutadania sense explicar res. I aquí està el quid de la qüestió: Catalunya en Comú no comparteix el full de ruta definit ni dona suport al Govern. Com es pot demanar confiança cega a qui no forma part de la majoria parlamentària i no disposa de la informació necessària? I més enllà: com es pot demanar confiança cega a la ciutadania?

Ara sembla que el Govern ha optat per anar explicant píndoles parcials i insuficients sobre les característiques del primer d’octubre. Cada vegada sembla més urgent una compareixença solemne del president Puigdemont al Parlament per aclarir si el referèndum que vol convocar reunirà o no les condicions exigibles a qualsevol referèndum per ser considerat com a tal, i que haurien de permetre que el seu resultat sigui vinculant i reconegut per la comunitat internacional. L’anunci de la creació d’una bossa de voluntaris podria començar a recordar un 9N que s’ha afirmat no voler repetir. Si el referèndum acaba no sent un referèndum, el Govern també haurà d’exposar com enfoca la jornada i quin tipus de mobilitzacions preveu.

Cal mobilitzar-se per defensar aferrissadament el nostre dret a celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya. Però la ciutadania té dret a saber a què és convocada i què se li demana; i a saber-ho amb temps suficient. Les coses són complicades i és normal que apareguin incerteses, però no pot ser que n’hi hagi tantes. L’actitud intransigent del Govern del PP no justifica la no aplicació del principi de transparència ni la vulneració del dret de la ciutadania a estar informada sobre fets transcendents, o del dret del Parlament de Catalunya a debatre amb qualitat democràtica decisions que poden marcar el futur del país. La millor victòria del PP podria ser obligar el Govern de la Generalitat a degradar la nostra democràcia, tot i que l’objectiu sigui enfortir-la. El Govern de la Generalitat ha de tenir present que hi ha molta gent que defensa el referèndum, que és sobiranista i que, fins i tot, és independentista, però que no comparteix el seu full de ruta.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 20

Comentaris (3)

  • Roman

    .Moltes gràcies al company Jaume Bosch per ser valent i parlar clar en un context en què tothom demana silenci per a no despertar als somnàmbuls. La seva presencia en el Pacte Nacional pel Referèndum -molt controvertida i assumida a títol personal- ha resultat un exercici de dignitat i honradesa.

    Voldria no obstant cridar l’atenció sobre un detall no menor que ell esmenta en la seva exposició però que queda confús en molts comentaris que es poden llegir i escoltar sobre la posició dels Comuns en relació al referèndum anunciat pel President.

    El text aprovat a l’Assemblea de Vall d’Hebron pels activistes de CeC (llavors UPeC) amb una majoria amplíssima i sense cap oposició al detall del redactat, deia el següent: “En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, amb reconeixement i garanties”.

    Les garanties sobre les quals el company Jaume Bosch expressa els seus dubtes són només una de les tres condicions. Com deia, hi ha una tendència general a parafrasejar l’expressió original reduint-la a “amb garanties” i oblidant els altres dos apartats. El mateix President ha cridat a Xavi Domènech dient que li vol explicar “les garanties” com si amb això quedés tot solucionat -en cas que aquestes existissin que encara està per demostrar com ha explicat el company Jaume Bosch.

    En un tema d’importància nacional que implica el ser o no ser de Catalunya i que la divideix políticament per la meitat hem de ser curosos. Si es vol que els Comuns puguin donar suport al referèndum sense violentar greument la decisió de la seva assemblea fundacional, el referèndum no només haurà de tenir garanties sinó també ser efectiu i tenir reconeixement. Recordem que aquesta expressió va ser acceptada per activistes que en principi només acceptaven la convocatòria amb l’acord de l’Estat Espanyol i que per tant representa una frontera suficientment llunyana al seu sentiment com perquè no estirem més cap allà.

    Certament si les “garanties” plantegen un problema enorme, el “reconeixement” -entenem que internacional, ja que el de l’Estat Espanyol és descartable- i “l’efectivitat” -que només pot venir d’aquest reconeixement més l’acceptació per tots els catalans del resultat- en plantegen dos més de dimensió semblant.

    Seguint la línia que comença el company Jaume Bosch però portant-la una mica més enllà, podem acusar els Comuns de ser molt exigents, o bé adonar-nos que “efectiu, amb reconeixement i garanties” és el que hom demana a qualsevol referèndum i que per tant el problema no és l’exigència excessiva dels Comuns sinó la lleugeresa amb què alguns fan servir la paraula “referèndum”.

    Responder
  • ignasi orobitg gene

    Amb tot el Procés no he conegut cap mitja de comunicació que dones oportunitat a la Ciutadania
    per expressar la opinió .
    En tots ells,els ” pedestals de la veritat “s’han repetit com una publicitat interessada.
    No vull votar una cosa que no puc opinar.

    Responder
  • Didak d'Ossò

    ÉS TRIST, PERÒ RECONEC LA MEVA INCAPACITAT, PER LLEGIR-NE TOT EL ARTICLE. EM RECORDA’N ELS LLARGS I TEDIOSOS ARTICLES-MEMORÀNDUMS DEL VELL “PSUC”. AL “CAMARADA” JAUME BOSCH, SE LI TÉ QUE RECONÈIXER UNA GRAN CAPACITAT PER EMBOLCALLAR-SE DE PARAULES I PARAULES, DE TAL MANERA QUE AL FINAL, NOMÉS QUEDI EN LA MEMÒRIA DE QUI HAGI POGUT LLEGIR-LO, DOS COSES: CANSAMENT, I LA SENSACIÓ DE QUE SOC IMBÈCIL. DIDAK.-

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top