No hi renunciem Revisat per Revista Treball a . Jo no era partidari d’endarrerir les eleccions. Estava convençut que calia fer-les abans de les municipals i no quedar subsumits en el cicle electoral espanyol. Jo no era partidari d’endarrerir les eleccions. Estava convençut que calia fer-les abans de les municipals i no quedar subsumits en el cicle electoral espanyol. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » No hi renunciem

No hi renunciem

Jo no era partidari d’endarrerir les eleccions. Estava convençut que calia fer-les abans de les municipals i no quedar subsumits en el cicle electoral espanyol. Tampoc no m’agrada la data, tot i que la fórmula s’acosta a la meva (llistes diverses amb -qui vulgui- punt comú). Allò que vull són eleccions per fer la independència –ja que l’Estat espanyol no ens permet fer el referèndum– i (si pot ser) amb una hegemonia de les esquerres que permeti fer-la des de l’esquerra i governar el mentrestant des de les esquerres.

L’acord del 14 de gener és una reedició de l’acord de govern, però no un full de ruta cap a la independència. Sembla més un pacte de no agressió, que permet guanyar temps i incorporar les eleccions municipals al “procés”.

Però, què ha canviat perquè ara sigui millor ajornar les eleccions? Cal(ia) més temps per a alguna cosa? Cal(ia) més massa crítica a favor? No s’havien fet les estructures d’Estat necessàries i/o incloses en la versió anterior del pacte? I, si fos això, per què no s’ha fet?

Es diu que a cada nova foto a Palau hi surt menys gent. Que aquesta n’és una de disminuïda. Però és que es tracta d’acord d’estabilitat parlamentària refet. És (mentre no es demostri el contrari) un acord per fer estructures d’Estat, aprovar el pressupost… Clar, que també deu ser per guanyar: CDC, ERC i, segurament, també la CUP (perquè aposten per portar el país a la independència) tenen molta feina a fer, al Parlament i fora. El “full de ruta” de què parla l’acord CiU-ERC s’ha de negociar també amb CUP i ICV-EUiA. I és el que hauria de permetre a ICV mantenir-se en el bloc sobiranista: concretar els passos a seguir en el procés d’elaboració de la Constitució per tal que, en cas de victòria de l’independentisme, comenci la legislatura constituent.

Però què passa amb ICV? Junt amb EUiA ha estat sempre en l’òrbita del Dret a decidir i, oficialment, s’hi ha quedat. Insisteix una i altra vegada a confondre el bloc del dret a decidir amb el de la independència, però quan els independentistes actuen com a tals se’n desmarquen amb l’acusació que empetiteixen el bloc del Dret a decidir. És cert que hi ha majoria ampla per exercir-lo, però ara cal veure si n’hi ha per a la independència (perquè alguna cosa s’ha de decidir; perquè sobre alguna cosa s’ha de decidir). El lema cambonià de la direcció ecosocialista podria ser “Independència? Dependència? Pol d’esquerres!”

Creu de debò la direcció d’ICV que l’Estat espanyol tolerarà mai un referèndum?  Creu de debò la direcció d’ICV que l’esquerda que, segons ella, suposa Podemos permetrà una nova constitució a Espanya que garanteixi la nostra sobirania nacional? Amb qui pretén aliar-se o pactar per l’alliberament nacional? Per què juga a confondre negociació de la independència amb negociació de la consulta?

Amb tots els “peròs”, ara tenim una data. Amb tots els “peròs”, ara pot ser que tinguem (si els acordants mantenen el pacte i actuen amb responsabilitat) una fórmula. Amb tots els “peròs”, hi ha(urà) un esborrany de full de ruta (o similar). Aprofitem-ho, doncs, per continuar.

Assumim, per tant, que el procés es pot allargar, i que ritmes i lideratges no són faves comptades. I no donem res per fet o superat, que fins i tot podria ser que haguéssim de recuperar el referèndum… O no, però no oblidem la potència que ens ha donat la reivindicació d’exercir la democràcia.

Al costat d’això, i en la línia de l’acord, expliquem-nos més i millor a Europa, al món, construïm les estructures d’Estat que necessitem, comencem a redactar la Constitució amb tothom que hi vulgui participar, de baix a dalt i aprofitem-ho per eixamplar la base social favorable a la independència a partir de les necessitats de la gent.

Tot plegat, però, no tindrà sentit si oblidem per a què volem la independència o si pensem que primer la independència i després ja en parlarem. Hem de continuar la lluita contra les retallades, cert, però cal que actuem per recuperar tot allò que ens han retallat en els últims quatre anys. Hem de continuar la lluita contra la corrupció, cert, però també fer tot el possible perquè no hi hagi impunitat.

I tornant a ICV, el mantra oficial diu que és punt de trobada d’independentistes i federalistes, però no diu per a fer què, per anar on, fins quan… Tal com jo ho veig, l’horitzó comú d’independentistes i federalistes és l’Estat propi (per a mi, la República Catalana). Un cop assolit l’Estat propi (objectiu compartit, d’acord amb la postura oficial de “sí” com a resposta a la primera pregunta de la consulta del 9-N), cal suposar que els federalistes voldran arribar a un acord amb el Regne d’Espanya per federar-s’hi o confederar-s’hi, mentre que els independentistes voldrem arribar a un acord amb el Regne d’Espanya per garantir una separació civilitzada i ordenada, que inclogui la permanència a la Unió Europea dels dos Estats, etc.

És per això que ICV no pot desvincular-se del “Procés”, de l’elaboració del full de ruta (tibant cap a l’esquerra), de la creació d’estructures d’Estat, de l’elaboració d’un projecte de Constitució… al costat de continuar fent front a les polítiques antisocials de les dretes. És per això que ICV no pot subordinar l’agenda nacional a l’espanyola.

És per això que, com Syriza no renuncia a la independència grega,  com Podemos no renuncia a la independència espanyola, ICV no pot renunciar a la independència de Catalunya.

Autor/Autora

Enric de Vilalta
Articles publicats : 1

Comentaris (6)

  • Pere

    Subrtllo aquesta frase:
    “ICV no pot subordinar l’agenda nacional a l’espanyola”

    Responder
  • Josep M Armengou

    Empatitzo prou amb el que de Vilalta manifesta al seu article.
    Sempre hem estat espessos en la nostra comunicació, molt més que no pas en la nostra acció, sobretot aquelles que practiquem als àmbits locals, a prop dels nostres veïns i coneixences, als llocs de treball, on tothom sap de quin peu calça cadascú.
    Però, carai, alhora de fer-nos entendre pel comú de la ciutadania…Barroquisme, si, però no, això no, així no, som els de debò,….Poc resolutius en propostes de govern, molta convicció d’oposició permanent, còmoda i atractiva per la seguretat ideològica.
    Això podria seguir sent així, sempre que ens segueixi votant algú, una cosa cada cop més preuada perquè hi ha força més per triar.
    Que bona, la confluència a Barcelona, quina sacsejada per al nostre partit. Com ens esperona i ens ajudarà a renovar les nostres velles polítiques. Quina llàstima que en Ricard Gomà no segueixi a la primera línia. No tinc cap dubte que el seguirem tenint a l’abast.
    El seu discurs d’avui al plenari municipal ha estat d’antologia.
    Quant al govern del país, sense la clau sobirana i sobiranista, res a fer-hi. Si seguim pel camí que anem, no podrem ni influir-hi. No ens escoltaran una veu de transformació social que no tingui país real on arrelar.
    Quant a l’actual estat espanyol, “nada nuevo bajo el sol”. La casta espanyola s’eixampla cada dia que passa, amb noves formes, amb noves cares, amb vellíssimes actituds de domini, centralisme i cridòria mediàtica.

    Responder
  • Roman

    Company Enric,

    Crec que fora bó que respectessim els uns les opinions del altres. A ICV hi ha molta gent que no creu en la independencia tot i que si creu en la sobirania de Catalunya. Aquestes persones que no creiem en la independencia, no hi creiem ara i per tant no volem declarar la independencia i despres negociar, sino que volem negociar directament el blindatge d’algunes competencies que considerem pertanyen a Catalunya.

    ICV es un punt de trobada entre independentistes i no-independentistes, no perque ho digui la direcció, sino perque ho veu qualsevol que faci vida a la organització que miri les enquestes sobre les preferencies dels notres votants. Pretendre com preten el teu article que el punt de confluencia entre independentistes i no-independentistes sigui la independencia es una contradicció en els termes perque el punt mitg entre dues coses no pot ser mai un dels extrems.

    El dret a decidir, del cual es fa burla en el teu article, es en si mateix una proclamació de sobirania i encara que per a tu no sigui res, es un gran valor de de la nostra organització estar d’acord en aquest punt.

    La posició de ICV ha estat una posició clara, de proclamar la sobirania de Catalunya i buscar formules de que es pugui expresar. Hi han companys com tu que creuen que la unica forma d’expresar la sobirania es fent un “balconasso”, peró ni ha d’altres com jo, que creiem que hi han altres vies mes pragmàtiques i que ens allunyen del Uruguay (el vaixell) que es on solem acabat els catalans quan “s’ens ompla l’anima de banderes”. Respectem-nos tots plegats que per aixó som companys.

    Salutacions

    Responder
  • Enric

    La independència per a mi no és una religió. Per això no hi crec, sinó que la veig necessària com a eina política. Qui no vulgui la independència és molt lliure de pensar-ho i defensar-ho, només faltaria! Però em pregunto qui decideix quines competències són de Catlaunya i quines no, tenint en compte que tots assumim i estem d’acord (suposo) que Catalunya és una nació.
    La meva postura sobre el punt de trobada és exquisidament federalista: només pot pactar-se la federació d’igual a igual, cosa que passa inevitablement per la independència de les parts.
    No sé veure on faig burla del dret a decidir. El dret d’autodeterminació ja figurava en els principis comuns del PSUC quan hi vaig entrar el 1975 i, molt abans, en els seus principis fundacionals. Però l’exercici del dret a decidir implica necessàriament que s’ha de decidir sobre alguna cosa. Negar-ho és fer-se trampes al solitari.
    La sobirania, només per dir que la tens però no exercir-la és un absurd. Pel que fa als balcons, son útils per prendre la fresca o el sol, però no m’agrada que m’amenacin (i menys apel·lant al companyerisme). És una postura molt típica de la cultura política espanyola: contra la voluntat de votar, brandar les lleis i la constitució (i si cal, l’Uruguay).

    Responder
  • Roman

    “La meva postura sobre el punt de trobada és exquisidament federalista: només pot pactar-se la federació d’igual a igual, cosa que passa inevitablement per la independència de les parts.”

    Aquesta frase deu ser molt aprop del record mundial de falàcies en una sola frase.

    I per cert que jo no t’amenaço de res ni desde el companyerisme ni des de cap lloc. Nomes et recordo a on han portat historicament a Catalunya el maximalisme i el irredendentisme fanàtic. Jo crec que per molta gent la independencia si que es una religió i que per tant les conseqüencies no importen però per si de cas per algú no ho fos, ho explico.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top