Ni la terra és plana, ni el meu país té bandera, ni el mar és frontera Revisat per Revista Treball a . Joan Fontcuberta atribueix a la revolució digital l’entrada en una nova era: la postfotografia. La fotografia, fruit de la massificació i tot sovint banalitzaci Joan Fontcuberta atribueix a la revolució digital l’entrada en una nova era: la postfotografia. La fotografia, fruit de la massificació i tot sovint banalitzaci Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Ni la terra és plana, ni el meu país té bandera, ni el mar és frontera

Ni la terra és plana, ni el meu país té bandera, ni el mar és frontera

RefugiatsJoan Fontcuberta atribueix a la revolució digital l’entrada en una nova era: la postfotografia. La fotografia, fruit de la massificació i tot sovint banalització, ja no és un acte de memòria, ni tan sols de creació artística, sinó de conversa substitutiva de les paraules. Les fotografies ja no serveixen per recordar sinó per comunicar, no són un passat que guardem per al futur sinó simplement present, immediatesa fugissera.

Hi ha, però, una fotografia colpidora que corre i s’escampa a la velocitat d’Internet per la xarxa, que no me la puc treure del cap. No sé si és un clic afortunat que atrapa la realitat, com la del Che d’Alberto Korda, o bé una foto creativa, pensada i preparada, com la de la mort del milicià construïda per Robert Capa. Sigui realitat o ficció, la foto és un tret de llum a boca de canó, que rebenta el cor, difícil de pair i d’oblidar.

Tot fa pensar que una nena ben petita ha dibuixat amb un guix al paviment la seva mare amb un mocador al cap, nuat al coll, una túnica acampanada fins uns peus petits dels que surten unes breus cametes i uns braços i unes manetes semblants a unes olives punxades per uns escuradents. Tot fa pensar que, després de fer el dibuix de mida real, la nena s’ha tret les sabates, que deixa als peus del dibuix, i s’arrauleix al cor de la mare en posició fetal on destaca el seu cabell negre rinxolat.

Em costa trobar la paraula justa per definir l’impacte d’aquesta foto que em fa mal, molt de mal. Feia temps que no sentia tanta ràbia i vergonya per nosaltres i per mi mateix i mastego sense parar l’aforisme de Heinrich Heine: “La Història ensenya que la Història no ensenya res”. Hem oblidat potser l’hivern del 1939 i l’èxode dels republicans espanyols pels Pirineus? Són fotos com aquesta les que certifiquen la derrota del projecte europeu, d’una Europa corcada per l’odi i tenallada per la por, sense pietat ni compassió.

L’amic i company Joan Clot ens ofereix la seva indignació en les parets de la sala d’urgències (planta sisena) del CAP Drassanes, dins l’espai Ravalart, amb una exposició de la seva obra pictòrica carregada de crits, gemecs i mala llet, però també de colors llampants plens de vida i d’esperança, de quadres que parlen d’ètica i compassió. Una exposició que pregona com a lema el títol que encapçala aquest article i que us recomano que aneu a donar-li un cop d’ull. Teniu temps fins a final de mes. Ben segur que carregareu les piles per una nova campanya electoral que hem de guanyar. També per la nena de la foto que som tots nosaltres.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 30

Comentaris (1)

  • Avatar

    Yolanda T

    Emocionante, precioso y triste artículo, Andreu. Un mundo cada día más inhóspito más inhumano. Esa sensación de amargura de roto de vergüenza sentí al ver esta foto. Y las vidas que pasan sin fotos y sin testigos que será de ellas que será de nosotros ?

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top