Ni il·luminats ni enfangats Revisat per Revista Treball a . En moments greus, repetim sovint, és quan la política –la política de debò– hauria d’aparèixer i actuar. Esperem, tots plegats, que la política de les petites m En moments greus, repetim sovint, és quan la política –la política de debò– hauria d’aparèixer i actuar. Esperem, tots plegats, que la política de les petites m Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Ni il·luminats ni enfangats

Ni il·luminats ni enfangats

Ni il·luminats ni enfangats

En moments greus, repetim sovint, és quan la política –la política de debò– hauria d’aparèixer i actuar. Esperem, tots plegats, que la política de les petites misèries deixi pas a la política heroica de les grans solucions. I esperem, ara sí, que la POLÍTICA, escrita en majúscules, arribi en les hores convulses per oferir-nos sortides i superar el desconcert.

Aquesta invocació a la necessitat d’exercir la POLÍTICA es detecta en bona part dels debats sobre l’actual situació política catalana. Des de diferents posicions, com hem escoltat tant en el Parlament com en les infinites tertúlies, es fan crides, amb entonacions severes, a recuperar la POLÍTICA d’alçada i superar la política de baixa volada. Cal deixar-nos de mirades curtes, exclamen uns. És imprescindible definir els grans reptes i els principis rectors que ens permetran guanyar el futur, proclamen els altres. Ha arribat l’hora de les grans decisions que marcaran la nostra història, afirmen els de més enllà. Sense política no ens en sortirem, coincideixen la majoria. Estem, ras i curt, protagonitzant moments decisius; moments que no només reclamen sinó que exigeixen que aparegui la POLÍTICA –en majúscules i en negreta.

Molt em temo, però, que darrere aquest clam unànime no existeix realment un consens sobre què significa aquesta invocació tan emfàtica a la política. És més, podria succeir, com proposa Canovan[i], que en la confusió sobre què entenem per política s’escolessin temptacions populistes; combats petits i discrepàncies tàctiques que, al contrari del que pensàvem, ens fan més vulnerables davant els grans problemes. Si aquest fos el cas, estaríem usant la política no com la resposta a problemes conjunts sinó com un instrument per defensar visions parcials. No estaríem construint el futur, sinó tirant-nos pel cap el passat i el present. Això sí, amb paraules d’alta volada.

Per desenvolupar aquest argument, l’autora, inspirant-se en un clàssic del pensament polític com Oakeshott[ii], distingeix la política de la fe de la política de l’escepticisme. La primera promet la salvació i, lògicament, mobilitza l’entusiasme popular. És una política redemptora i romàntica. Una política que promet el cel a la terra des d’una visió radicalment populista; és a dir, des de la confiança en el govern del poble, amb el poble i pel poble. Vox populi, vox Dei. La segona, en canvi, és una política que rebaixa les expectatives. Una opció pragmàtica que limita l’exercici de la política a assegurar un ordenament jurídic que redueixi el conflicte i asseguri l’estabilitat. Una política més racional que emotiva, ocupada en la pràctica de processar i amortir els conflictes quotidians.

A Catalunya, més enllà de la discussió entre projectes –ja gairebé inexistents–, som testimonis d’una confrontació entre aquells que invoquen la política de la fe i aquells que aposten per la política de l’escepticisme. Per a alguns, crec que fàcilment identificables, vivim un procés que ha de redimir-nos d’una història d’humiliacions, salvar la nostra dignitat i conduir-nos a un paradís terrenal. No és estrany, doncs, que aquesta mena de promeses despertin un entusiasme gairebé místic i que els lideratges que l’estan conduint adoptin formes messiàniques. Per a uns altres, en canvi, tampoc massa difícils d’identificar, caldria aterrar i gestionar els conflictes del present. Defensen una mirada pragmàtica, reclamen el respecte a la legalitat, i opten per reconèixer el present sense albirar noves expectatives de futur. Lligats al statu quo dominant, despleguen un discurs volgudament desapassionat i inevitablement fred. Una posició sovint pètria i burocràtica que es mostra incapaç d’animar a una ciutadania enlluernada pels missatges basats en la fe i l’esperança en un futur idealitzat.

El problema de la política és que ni pot basar-se exclusivament en la fe redemptora ni pot submergir-se completament en l’escepticisme pragmàtic. La política ha de ser ambdues coses simultàniament, mai una en solitari. I a Catalunya no és que siguem independentistes o unionistes, és que interpretem la política en termes de fe o d’escepticisme i, sobretot, cada cop som més incapaços d’entendre que cal combinar ambdues perspectives. Els partidaris de la fe no poden entendre les consideracions terrenals dels pragmàtics. Tenen la mirada ja massa lluny per entretenir-se en les petites gestions quotidianes. I els partidaris del pragmatisme no podem acceptar uns horitzons que els resulten, com a mínim, boirosos i inassolibles. Concentrats en les rutines, semblen incapaços d’alçar la mirada. La fe sense pragmatisme no permet emergir aquella POLÍTICA que molts invoquen com a imprescindible. Tampoc ho permet el pragmatisme sense fe.

És més que probable que, ara per ara, no sigui possible establir un diàleg entre els partidaris d’una Catalunya independent i els partidaris de mantenir algun tipus de relació amb Espanya, incloent-hi els unionistes més convençuts. Potser podem intentar, en canvi, començar amb una reflexió interna tant entre aquells que tenen una visió redemptora de la política com entre aquells que opten per la mirada pragmàtica. Aquells que disposen d’una fe mobilitzadora d’adhesions haurien de moderar l’entusiasme redemptor i reconèixer la necessitat de baixar al terreny quotidià, acceptant el pragmatisme. I aquells pragmàtics freds i poc estimulants haurien d’alçar la mirada, imaginar futurs i traçar camins engrescadors per a una ciutadania decebuda amb el present i amb l’statu quo. Ni cremar-nos de tant entusiasme ni gelar-nos amb tant escepticisme.

Només si es produeix aquesta revisió interna pot emergir la política que efectivament necessitem. Quan els salvadors no incorporen el pragmatisme, esdevenen il·luminats. I quan els pragmàtics refusen la mirada redemptora, es converteixen en gestors enfangats fins a les celles. Uns i altres –il·luminats i enfangats– poden usar la política per defensar les seves posicions, però són incapaços de construir aquell espai polític on, des de l’equilibri, abordar la complexitat. A Catalunya no podrem articular un imprescindible diàleg si aquest s’ha de produir entre il·luminats i enfangats. Abans, necessitem que les parts apartin aquests perfils i deixin pas als polítics –ara sí, en majúscules. Seguim esperant.

[i] Canovan, M. (1999) “Trust the People! Populism and the Two Faces of Democracy”, Political Studies, XLVII, pp. 2-16.

[ii] Oakeshott, M. (1996) The Politics of Faith and the Politics of Scepticism. New Haven: Yale University Press.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top