Neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals Revisat per Revista Treball a . La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals

Neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals

Neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals

La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica ha provocat una més que justificada polèmica.

Sincerament em sembla irrellevant la militància dels càrrecs públics que van encarregar l’informe. En canvi, em sembla important conèixer l’abast de l’encàrrec fet per la Regidoria de Cultura i els criteris professionals amb que es va seleccionar al seu autor. També estaria bé conèixer les dubtoses raons per les que, un cop conegut el seu contingut, es va decidir que podia ser un document de treball útil per debatre a l’Ajuntament i entre les entitats socials i cíviques de la ciutat. A menys, clar, que els càrrecs públics responsables d’aquestes decisions comparteixin el seu enfocel que situaria el debat en una altra dimensió política.

Sent importants tots aquests aspectes, crec que el més rellevant i el que justifica la polèmica suscitada és l’orientació i la ideologia que desprèn l’informe. Per això resulta preocupant que alguns responsables polítics – no de l’Ajuntament de Sabadell, per cert- hagin decidit tapar el debat i tancar-lo en fals.

Sembla que per algunes persones el criticable és la difusió periodística de l’informe i les crítiques que ha rebut i no pas el seu contingut.  Les desqualificacions “ad hominem” a les persones que ens hem permès opinar críticament, acompanyades del silenci sobre el seu contingut, només fan que confirmar la necessitat d’un debat social. Sobretot, perquè no estem davant d’un fet puntual, una anècdota, sinó d’una tendència profunda cada vegada més evident i desacomplexada en determinats sectors de la societat catalana.  

Personalment em resulta preocupant la idea i l’imaginari de Catalunya que traspua l’informe. I per a mi és el moll de l’os i és el què està darrera de les argumentacions utilitzades per l’autor de l’informe per justificar la depuració del nomenclàtor de Sabadell de determinats personatges, episodis històrics i fins i tot llocs geogràfics.

No soc expert, però parteixo de la premissa que el nomenclàtor d’una ciutat o poble, més enllà de la seva utilitat pràctica, hauria de recollir les vinculacions de la comunitat amb persones, realitats o símbols que per la seva incidència local, nacional  o universal puguin ser identificats com a propis pel conjunt de la ciutadania. Conscient que la ciutadania és plural i que un nomenclàtor no pot ser mai un producte “pur” del que pensa un sector de la societat.

I és evident que el nomenclàtor de qualsevol ciutat expressa els valors dominants en cada moment a la societat de referència. Només així es pot entendre la preeminència generalitzada de personatges masculins i l’ostracisme al que es condemna a les dones, també en aquest àmbit. Però la discriminació no és sols de gènere, també ho és de classe. Sempre m’ha sorprès la facilitat per trobar espais quan es tracta de posar noms a representants de les elits econòmiques, culturals o polítiques i les dificultats per destacar la vida de dirigents obrers o populars.

En aquest sentit els nomenclàtors reflecteixen també les relacions de poder dins la societat. I pensar el contrari seria una ingenuïtat. Aquesta tendència es fa més palesa després de guerres o conflictes civils, on els vencedors prorroguen la seva victòria amb la imposició dels seus símbols. Per això em sembla oportú i necessari que es portin a terme polítiques públiques que expulsin dels nostres carrers els noms i els símbols que s’identifiquen directament amb el cop d’estat feixista de 1936 i la repressió franquista.

Però l’informe objecte de la polèmica no es limita a aquesta funció. Puc coincidir en alguns dels criteris generals utilitzats per justificar l’informe. Per exemple, augmentar la presència de noms de dones en els carrers de Sabadell – i de totes les ciutats i pobles-. I la proposta d’incloure a Muriel Casals i a Rosa Sensat, entre d’altres dones, té tot el sentit. També coincideixo en la necessitat de major presència de personatges locals i de la cultura catalana. Resulta sorprenent que Joan Oliver no tingui un carrer a Sabadell, com tampoc el té l’alcalde Antoni Farrés gran artífex de l’actual ciutat, o el periodista Xavier Vinader o el doctor Josep Maria Plans, impulsor de la reforma sanitària a Sabadell, que sí dona nom a un centre cívic. O el jurista i advocat laboralista Francesc Casares, fortament vinculat a la ciutat i als seus conflictes laborals. Son només alguns exemples en positiu.

En canvi, una bona part de l’informe està marcat per un sectarisme i sobretot un simplisme intransigent en l’anàlisi de personatges, episodis o llocs geogràfics. Es plantegen uns criteris que, d’aplicar-se estrictament a totes les ciutats i pobles, deixarien els nostres carrers sense noms.

Així es proposa excloure noms que, a judici del seu autor, representen la imposició cultural i política del que s’anomena cultura castellana sobre la cultura catalana pròpia. O els que representen els mites de la historiografia espanyolista o el que anomena excessos del model pseudo-cultural franquista.

Resulta incomprensible que amb l’argument que representen els mites de la historiografia espanyolista es posi en dubte el manteniment de noms com carrer de Bailén o de la Independència per fer referència a la guerra contra el Francès. Fins i tot a l’autor li sembla discutible el nom de Numància, per ser expressió diu d’un mite celtibèric de dubtosa solvència. Si apliquem el criteri de la solvència dels mites, Catalunya passaria a ser una societat amb carrers sense noms. Excepte, clar, que els únics mites no solvents que salvem siguin els considerats mites propis.

Fins i tot s’arriba a teoritzar que alguns noms representen els excessos del “Model pseudo-cultural franquista”. I aquí inclou, entre molts altres, la revisió dels noms del carrer de l’Albarrasí,  en referència al massís de la serralada Ibèrica, a la província de Terol; o el passatge de l’Albaicín, pel barri de Granada.

També proposa expulsar del nomenclàtor noms com el de carrer de Canelles pel pantà de la conca de la Noguera Ribagorçana o el carrer de Cavallers, estany de la capçalera de la Noguera de Tor. I per justificar-ho utilitza l’argument de que formen part de la propaganda franquista de la política d’embassaments i pantans. No pel fet de ser topònims catalans.

Impossible més simplisme en menys espai.

Però el més incomprensible és la proposta de revisió dels noms d’alguns escriptors de la cultura castellana i universal. Entre ells Machado, que és el que ha centrat la polèmica, però no la única exclusió que es proposa.

Els arguments per oposar-se a la depuració de Machado del nomenclàtor son moltes i diverses,  començant per la seva vàlua com a escriptor que va més enllà de la cultura castellana, també pel seu compromís amb les llibertats i la República que ho va ser també amb Catalunya i les seves llibertats. Sense oblidar la falsedat del seu anticatalanisme, com ha posat de manifest l’historiador Ian Gibson en un article resposta que hauria de fer avergonyir al redactor de l’informe del nomenclàtor.

Però més enllà d’aquesta evidència de la falsedat sobre l’anticatalanisme de Machado, que han posat de manifest al llarg de la història des de Carles Riba, fins Martí Pol i també Serrat, el que sembla més preocupant és el criteri excloent amb el que es justifiquen totes aquestes propostes de revisió del nomenclàtor.

Es proposa depurar el nomenclàtor d’aquells símbols que a judici del seu autor tenen alguna relació amb les imposicions culturals castellanes sobre Catalunya, amb arguments tan ucrònics com identificar a Quevedo, Goya i molts altres amb el que anomena “model pseudo-cultural- franquista”.

Per això he afirmat a twitter que crec que l’informe aposta per una neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals, el que m’ha costat tot tipus de desqualificacions, però fins ara cap argument en contra.

Puc entendre que a cap societat li agradi reconèixer que dins seu està covant expressions de xenofòbia ètnic-cultural. Però Catalunya no som una excepció i aquest risc, avui incipient, però molt evident, existeix. Negar-ho, tapar-ho, justificar-ho, relativitzar-ho ens pot ajudar a dormir millor, però agreuja el problema. I crec que tots tenim el deure cívic de combatre aquestes expressions.

En el fons de l’informe apareix una visió tancada i restrictiva de Catalunya, com si la cultura castellana, no formés part del nostre univers. La idea que tot s’ha d’analitzar des de el criteri nacionalista de major o menor vinculació o adhesió amb la nació catalana no forma part del que fins ara ha estat la idea majoritària de Catalunya, que compta amb un gran consens social i és el que ens ha fet forts com a comunitat i com a nació.

El tema no donaria per més si es tractés sols d’un informe desafortunat o inadequat pel seu fi. Òbviament, el debat no està en el nom dels nostres carrers. Aquesta polèmica no és més que expressió d’una tendència de fons, de naturalesa reaccionària, que fa temps s’està instal·lant en sectors de la societat catalana. I que necessitem encarar amb profunditat i serenor però de manera oberta i sense amagar el cap sota l’ala.

La polèmica sobre el nomenclàtor enllaça amb altres polèmiques recents, com la que fa uns mesos va provocar l’Informe Koiné en defensa del català com a única llengua oficial, quan va qualificar a la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a “instrument involuntari de colonització lingüística”.

I de manera també més profunda enllaça amb una ofensiva per reescriure la nostra història recent com a poble, com s’ha vist en l’exposició de la història de la Model, o en la lectura que determinats sectors de la societat catalana fan de la Guerra Civil i fins i tot amb elements aparentment més innocus, que s’estan imposant com hegemònics via mitjans de comunicació i que estan calant en l’imaginari col·lectiu, especialment de les generacions més joves.

No és aquest un tema fàcil i té moltes arestes emocionals, perquè es parteix d’una realitat històrica certa i molt punyent, propera i molt profunda alhora, en la que la cultura i la llengua catalana han estat discriminades i maltractades per un Estat que mai s’ha sabut reconèixer a si mateix en la seva pluralitat i diversitat.

Però això no pot servir com a coartada per fer plantejaments reactius que pretenen defensar la identitat i la cultura catalana com si es tractés d’una realitat homogènia i pura i considerant el castellà i la cultura castellana com a elements forànies a la societat catalana o simplement colonitzadors. I sobretot, no pot servir com a excusa per justificar la neteja o depuració simbòlica de la nostra història de tot allò que tingui relació amb Espanya i la cultura castellana.

Com tots els pobles, i molt especialment els mediterranis, Catalunya som fruit del mestissatge. No sols d’una immigració de varis segles, també d’una cultura compartida que té més elements en comú dels que suposadament ens diferencien.

Reconec que les meves opinions poden estar marcades per la meva experiència personal. Sóc, com quasi tothom, hereu de la immigració, en el meu cas de tercera generació i amb origen al País Valencià i Aragó.

En els carrers del barri de la meva infantesa, la Barceloneta, el castellà amb totes les seves variants convivia amb el català. Al costat de casa meva hi havia, i encara hi ha, una font en homenatge a la “baialora” gitana Carmen Amaya, filla del barri de barraques del Somorostro i que va acabar vivint a Begur.

Mai se m’ha ocorregut veure en els murcians que van venir a construir el metro de Barcelona, ni en els andalusos i gallecs que es van acabar fent amb tots els bars del barri, ni amb els veïns dels quarts de casa de 32 m2 de la Barceloneta, ni amb els que malvivien encara en pitjors condicions al Somorostro una manifestació d’involuntària colonització lingüística. Ni la seva cultura m’ha resultat aliena. Catalunya és també tota aquesta realitat i inclou la seva cultura que ha acabat sent la nostra.

Sempre vaig veure en aquells companys de carrer, escala o escola, persones que compartíem les mateixes mancances i privacions i les mateixes expectatives de progrés social. I amb els que entre d’altres coses es van construir organitzacions sindicals com la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i bona part de les organitzacions veïnals i socials de Catalunya. El que avui som com a país, no sols en termes materials, sinó també i sobretot culturals, és fruit d’aquest mestissatge tan antic com la propi a Catalunya. I cal una mica més de criteri alhora de no caure en la trampa d’identificar de manera simplista Espanya amb franquisme o cultura castellana amb imposició o colonització

La cultura dels habitants del Somorostro no l’he vist mai com a una cosa aliena, com segur no la veia Rafael Hinojosa, veí de les barraques i després fundador de CDC, amb el que hem parlat molt d’aquesta complexa realitat.

No entenc com es poden considerar la rumba catalana dels gitanos de Gràcia o Hostafrancs i les cançons dels gitanos de Perpinyà com a cultura pròpia i la de la Carmen Amaya no.

Considero com a part de la cultura i la societat catalana el festival flamenc de Nous Barris, del que han sortit alguns dels millors cantants de flamenc.

Aquests exemples poden semblar anecdòtics, però no ho son. Formen part també dels símbols que hauríem de compartir. I per això ens han d’ocupar i preocupar propostes que plantegen la depuració i neteja simbòlica del nomenclàtor de les nostres ciutats i pobles amb criteris ètnics-culturals.

Seria desitjable que aquesta polèmica l’aprofitéssim per encarar el debat de fons. Ho necessitem com a societat, si no volem perdre el que ha estat una de les nostres grans fortaleses com a poble.

Seria també desitjable que la polèmica de Sabadell no comportés una rèmora per processos semblants que s’estan portant a terme en altres municipis. I que els seus responsables puguin aprendre d’aquesta experiència.

No hi ha cap dubte que cal aplicar la Llei de la Memòria Històrica, també pel que fa als noms dels carrers i als símbols de les nostres ciutats. Però seria oportú que es fes amb tanta decisió com prudència. Perquè el risc de fer plantejaments sectaris no és un risc que provingui només de sectors del nacionalisme excloent. El sectarisme i el simplisme son virus molt extensos dels que no es salva cap ideologia. No sigui que defensant el manteniment de Machado, algú acabi proposant l’exclusió de Josep Pla. Si algú no ho ha fet ja, que tot és possible.

Espero haver explicat les raons que em van portar a afirmar a Twiter que estem davant d’una proposta de neteja simbòlica amb criteris ètnics-culturals. Estaré encantat de debatre sobre la qüestió i si se’m convenç amb arguments canviar de criteri. Entendreu però que no caigui en la trampa de respondre a desqualificacions “ad hominem” tan utilitzades en les xarxes socials pels que van mancats d’arguments i per això necessiten utilitzar els insults, alimentats per legions de hooligans i trolls no sempre espontanis.

I molt menys que no caigui en la temptació de callar, només per la comoditat de no haver suportar situacions incòmodes.  

 

Foto: La Sexta.

Autor/Autora

Joan Coscubiela

Diputat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament

Articles publicats : 7

Deixa el teu comentari

Scroll to top