Molta feina i poc soroll Revisat per Revista Treball a . L'emergència sanitària i econòmica que ha provocat el coronavirus, lluny de suposar un parèntesi en l'estratègia de conflicte permanent que, des de projectes an L'emergència sanitària i econòmica que ha provocat el coronavirus, lluny de suposar un parèntesi en l'estratègia de conflicte permanent que, des de projectes an Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Molta feina i poc soroll

Molta feina i poc soroll

Molta feina i poc soroll

L’emergència sanitària i econòmica que ha provocat el coronavirus, lluny de suposar un parèntesi en l’estratègia de conflicte permanent que, des de projectes antagònics, tenen el PP i Junts per Catalunya a Espanya i Catalunya, respectivament, ha estat un accelerador de discursos de confrontació i de bronca política.

A l’Estat espanyol, el PP ha posat en marxa una estratègia de xoc total amb la coalició d’esquerres, ja plantejada a la investidura, definint el govern com il·legítim, i ara concretada amb una posició inexplicable per un partit teòricament d’Estat, votant diverses vegades en contra de l’estat d’alarma. Alhora, és evident que tant sectors del PP com de l’ultradreta busquen impulsar una estratègia judicial per tombar el govern. Cridar molt, tensionar molt, més decibels, per justificar possibles operacions judicials a l’empara de la gestió de la crisi sanitària. L’exemple, la fracassada aposta per convertir el 8M en una causa judicial. Al mateix temps, apostar també per fer embarrancar el govern a la tardor, i fins i tot, si cal, amb una aliança amb el PP Europeu per endurir la condicionalitat dels fons de reconstrucció. Patriotes que no dubten a obligar a fer retallades si això pot provocar la caiguda del govern; la vida de la gent com un simple dany col·lateral de la seva ambició de poder.

A Catalunya, l’estratègia del govern Torra-Aragonés a la Generalitat també ha estat de confrontació diària. Contraprogramació de rodes de premsa del govern de l’Estat, sempre en la posició contrària per simplement mostrar i reafirmar la diferència per la diferència i poder denunciar cadascun dels errors del govern d’esquerres, fins a insinuar que Espanya és l’única responsable de la crisi sanitària. Això sí, amb escassa autocrítica sobre el drama o la nefasta gestió de les residències; només la justa per assenyalar ERC i seguir alimentant la batalla infinita entre els suposats socis de govern per l’hegemonia de l’independentisme.

El soroll i la confrontació busquen situar el marc, el ‘frame’ del debat polític allà on cada espai creu que pot obtenir més suports o desmobilitzar electoralment l’adversari. Pel relat del PP a l’Estat, l’adversari és un Govern il·legítim i incapaç. La bronca i el soroll per col·locar el govern a la defensiva. I a Catalunya, el relat diu que l’adversari és un govern d’esquerres que no es diferencia massa respecte el govern del PP, que ens asfixia nacional i econòmicament i que, en defintiva, ‘nosaltres sols’ ho gestionaríem millor.

Davant d’aquest escenari, què cal fer? Vet aquí tres idees que són fàcils d’enumerar i més difícils de dur a la pràctica, com sempre. Però ens hi hem de comprometre.

En primer lloc, cal definir el marc sobre el debat des de l’esquerra i des del BOE. En els darrers 15 dies, el govern d’esquerres haurà posat en marxa l’Ingrés Mínim Vital, la Llei de la Protecció de la Infància i les pràcticament clandestines Llei de Canvi Climàtic i la Nova Llei de Residus i de Reducció de Plàstics d’un sol ús, a més a més d’una rebaixa de les taxes universitàries i una ampliació de les beques. Alhora, el govern impulsa un fons de rescat dels serveis públics de les comunitats autònomes de 16.000 milions d’euros, en el qual Catalunya estarà al top-3 en recepció de recursos, i amb moltes opcions de ser la primera. Amb totes les dificultats, és evident que el govern d’esquerres impulsa una sortida a la crisi econòmica diferent a la del 2008-2011, amb un escut social (que té els ERTOs al capdavant) que és l’aportació principal d’Unides Podem i En Comú Podem a l’acció de la coalició. La dreta ha aconseguit que molts d’aquests projectes, potser amb l’excepció de l’Ingrés Mínim Vital, quedin tapats pel soroll que genera.

Un cop fet això, ara els propers reptes governamentals són el debat i la concessió sobre el blindatge dels serveis públics (especialment en sanitat i educació), una reforma fiscal justa i un canvi de model productiu que aposti per la recerca, la reindustralització, la transició ecològica i la ciència, davant el model esgotat basat en la construcció i el turisme. Tenim sobre la taula una agenda constant, rigorosa, que vol impulsar un pla de xoc popular davant la doctrina de xoc d’austeritat i reformes estructurals (traducció: retallada de drets) que vol la dreta, com sempre, en cada crisi. Hem de liderar la concertació social des l’aliança amb els sindicats i, en definitiva, situar bé el debat sobre la nostra agenda de canvi i esgotar tots els opositors amb el BOE. Invertint la dita castellana, el que ens cal és “muchas nueces y poco ruido”. Aquest és el camí: molta feina i poc soroll.

El segon repte és garantir una majoria estable i d’esquerres. L’escenari econòmic de la tardor serà molt complicat i, sens dubte, els pressupostos, tant a nivell de polítiques de reactivació econòmica com en matèria ambiental i de drets socials seran clau. També ho seran, de fet, per a la estabilitat de la legislatura. Preservar la majoria de la investidura és l’única garantia de poder seguir desplegant l’agenda de canvi necessària. Davant de la temptació del PSOE d’apostar per la geometria variable, cal ser conscients que ni políticament ni socialment (els sindicats ho tenen clar) Ciutadans no és cap garantia de fer possible els pressupostos de la reconstrucció necessaris per al 2021.

Finalment, el tercer repte és el de la mobilització social. Qui defensarà aquest govern si la dreta vol impulsar una estratègia per fer-lo caure? Serà un govern que valdrà la pena ser defensat? El govern d’esquerres ha de ser conscient que necessita suport social davant l’estratègia de la dreta i aquest suport no arribarà per una simple adhesió al govern, sinó en base a projectes concrets que connectin amb les demanes i esperances d’amplis sectors socials. Aquest és un tema fonamental que no s’ha sabut fins ara abordar massa bé per part ni de l’esquerra institucional ni dels moviments socials, que es troben al carrer quan la dreta impulsa retallades de drets socials i civils però als que costa construir una agenda social compartida. Serem capaços aquest cop de pensar-hi i fer-ho possible?

En definitiva, ens cal fugir del soroll, apostar per una agenda de canvi i transformadora i, si la dreta segueix polaritzant, que la polarització es doni no sobre la Guàrdia Civil sinó sobre el model de sanitat pública que defensem, sobre les mancances que el model de residències privades ha provocat en un dels grans drames d’aquesta crisi, o sobre la reforma fiscal justa i verda que ja no pot esperar més.

Autor/Autora

David Cid

Coordinador Nacional ICV. Diputat Catalunya en Comú.

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top