Morir històricament i al temps de les cireres Revisat per Revista Treball a . Un entre tants. Així va titular Lluís Martí Bielsa (Gallur, Saragossa, 1921 – Santa Cruz de Moya, Conca, 2019) el que va subtitular Memòries d’un home amb sort. Un entre tants. Així va titular Lluís Martí Bielsa (Gallur, Saragossa, 1921 – Santa Cruz de Moya, Conca, 2019) el que va subtitular Memòries d’un home amb sort. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Arxiu » Morir històricament i al temps de les cireres

Morir històricament i al temps de les cireres

Morir històricament i al temps de les cireres

Un entre tants. Així va titular Lluís Martí Bielsa (Gallur, Saragossa, 1921 – Santa Cruz de Moya, Conca, 2019) el que va subtitular Memòries d’un home amb sort. Però no. En Lluís Martí Bielsa no era un entre tants. I tampoc era només, malgrat ser-ho, una d’aquelles persones imprescindibles que Bertolt Brecht va definir en uns versos memorables i sempre repetits però que, precisament per això, poden arribar a sonar tòpics: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. / N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. / N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. / Però n’hi ha que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”.

En Lluís Martí Bielsa era d’aquests, sí. Un entre tants i, alhora, un dels imprescindibles. Ho recollia el seu senzill recordatori en forma de punt de llibre repartit la tarda del seu funeral, al tanatori de Les Corts. Però en Martí Bielsa era molt més. I la seva mort, la matinada del 6 d’octubre, amb gairebé 98 anys i en el lloc, el moment i les circumstàncies en que es va donar, refermen la seva singularitat. La singularitat d’algú que, tot morint de matinada després d’haver cantat l’Himne del Guerriller i d’haver estat homenatjat mentre participava a les XX Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya, es capaç de fer-nos reflexionar i pensar històricament, a la manera de Pierre Vilar. De manera similar, i potser no és casualitat, a com ens va fer pensar el seu company Enric Pubill, mort el 29 de març del 2017 quan tornava de Madrid de participar, precisament amb Martí Bielsa, en un homenatge memorial al seu company de presó i poeta comunista Marcos Ana.

Ara que finalment però molt tard, massa tard, enterrem a Franco de nou, ben lluny del Valle de los Caídos, no podem deixar que ens arravatin la memòria de l’antifeixisme. Li ho devem a gent com en Martí Bielsa i en Pubill, o la Neus Català i la Conxita Grangé, que també ens han deixat aquest 2019 i ja no podran veure el dictador fora d’aquell mausoleu de la ignomínia històrica. Tampoc no poden veure ni participaran de les discussions i polèmiques que la pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra està generant. Però sense ells no hagués estat possible aquesta lluita sorda i constant per la recuperació de la dignitat i la memòria històrica. I és que persones com en Martí Bielsa l’han representat i promogut abans que ningú. Des de fa molt. I fins al darrer dia.

No era per afany d’acumular càrrecs que en Martí Bielsa era secretari de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, president de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya i president de l’Amical dels Antics Guerrillers Espanyols a França. En qualitat d’això, aquest estiu passat va estar a París participant dels actes de commemoració de l’alliberament de la capital francesa, batalla contra els nazis en la que els voluntaris catalans i espanyols de La Nueve van ser tant decisius com els resistents de les Forces Franceses de l’Interior en les quals va combatre Martí Bielsa. Un combatent aleshores jove però ja curtit per l’experiència d’haver viscut una guerra civil i, com a refugiat però mai derrotat, haver passat pels camps d’Argelers, Agde, Barcarès i Saint-Ciprien, i haver-se escapat del tren que el duia deportat al camp nazi de Dachau.

El seu compromís antifeixista, no obstant, venia de més lluny, directament d’infantesa. Així ho explicava ell, sempre afable i pedagògic, serè i mig rialler, quan regalava el seu temps a un periodista o historiador (o les dues coses alhora) amb ganes d’escoltar-lo. Deia que es va iniciar en l’antifeixisme com a nen afeccionat a la boxa (esport molt popular a l’Espanya republicana) i arran “del combat que el mussolinià Primo Carnera li va robar a l’ídol basc Paulino Izcúdul”, el novembre de 1933. També el van influir les notícies sobre la guerra d’Abíssinia que seguia per El Noticiero Universal i la ràdio de galena del seu pare. “Ens commovia que els abissinis, amb poc més que llances, guanyessin batalles davant dels tancs de la Itàlia feixista”, rememorava. Per això, el febrer de 1936, quan Martí Bielsa ja era “un dels delegats sindicals més joves de la CNT”, escollit al taller de serralleria on treballava d’aprenent, aquell jovenet d’origen aragonès crescut a Badalona i al barri del Clot-Camp de l’Arpa es va “implicar conscientment” en la campanya electoral del Front d’Esquerres: “Amb la colla del barri, que incloïa amics de families dretanes, ens dedicàvem a arrencar tots els cartells electorals de la dreta”.

El 1936 Martí Bielsa era un noi que amb prou feines en sabia més, tenia 15 anys, i que el diumenge 19 de juliol es va despertar amb la idea de passar el matí a la platja amb el seu germà i, a la tarda, volia s intentar colar-se a l’estadi de Montjuïc (com feia al camp de l’Europa o del Barça) per presenciar la cerimònia inaugural de l’Olimpíada Popular. Però la història, l’aixecament feixista i l’inici de la guerra civil a Barcelona, va tòrcer els seus plans: va acabar aquella jornada fugint dels trets dels militars sublevats i “aixecant la primera barricada del barri, al carrer de Castillejos amb l’avinguda Gaudí, talment com si fos un joc”. Potser sí que la campanya electoral de febrer de 1936 o les barricades del juliol de 1936 encara van ser un joc per ell, però ja no ho van ser els fets de maig de 1937.

Els dies que als carrers de Barcelona van lluitar comunistes i republicans, d’una banda, i anarquistes i poumistes, de l’altra, Martí Bielsa va utilitzar la seva doble militància -sindical a la CNT i política a la Joventut Socialista Unificada, “que per a molts era perfectament compatible”- per fer d’enllaç entre el seu germà gran (comunista atrinxerat a la seu del PSUC, a l’Hotel Colón), el seu pare (administrador de la secció de blats i farines de la Conselleria de Proveïments de la Generalitat, amb seu a la Pedrera) i la seva mare (preocupada, al barri, per la sort dels seus). “En funció de quin color tenia la barricada, per passar-la ensenyava el carnet de la CNT o el de la JSU”, recordava.

Murri, va falsificar els seus papers i l’edat per intentar allistar-se “de tanquista o aviador” i, al final, va acabar a la Guàrdia d’Assalt. Curiosament, el cos policial creat per la República per contrarrestar la Guàrdia Civil i que l’octubre de 1934 ja l’havia impressionat per com va reprimir, juntament amb l’Exèrcit, la proclamació per Lluís Companys de l’Estat Català dins de la República federal. “Em va afectar més la repressió d’octubre de 1934 que posteriorment la franquista –havia arribat a dir-. Potser és que encara era un nen, però veure Barcelona ocupada per l’Exèrcit i com la gent es guardava dels legionaris em va fer por”. En canvi, Martí Bielsa va participar orgullós de la desfilada que la tardor de 1938 va acomiadar a Barcelona les Brigades Internacionals. I orgullós hagués estat de tornar a participar, aquest 26 d’octubre de 2019, en l’homenatge que cada any Barcelona ret als brigadistes, a la Rambla del Carmel.

Com va citar l’alcaldessa Ada Colau al seu comiat, en la figura, la vida i el compromís de Martí Bielsa prenen tot el sentit aquelles paraules preliminars de les tesis Sobre el concepte d’història de Walter Benjamin que presideixen el seu memorial a Port Bou: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”. Aquells uns, o molts, entre tants. Imprescindibles tots. I dels que ja ens en queden molt pocs. Sortosament, però, són multitud i han deixat petja i testimoni. I ens fan pensar històricament.

Serveixi d’exemple i colofó que, de la multitud de testimonis recopilats al llibre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics Notícia de la negra nit, no és el més punyent però sí un dels que simbòlicament fa pensar més a fons el record que Martí Bielsa guardava de la seva arribada al penal d’Ocaña. L’havien detingut, el 1946, després de creuar els Pirineus carregat amb una pesada màquina a l’esquena amb la missió d’instal·lar una imprempta clandestina pel PSUC. Torturat durant 62 dies i empresonat sis anys també a la Model i al penal de Burgos, ell deia que on ho va passar pitjor va ser a Ocaña: “Només entrar, sobre la porta, ja no em va fer gràcia el rètol que, en lletres molt grans, deia: ‘La caridad de un convento. La seriedad de un banco. La disciplina de un cuartel’. Aquestes paraules res tenien a veure amb el tríptic de França, ‘Liberté, Egalité, Fraternité’”. Un tríptic que Martí Bielsa va convertir en divisa i banda sonora de la seva vida, condensada en el poema de Jean-Baptiste Clément que fou cançó emblemàtica de la Comuna de París: Le temps de cerises. “És ben curt el temps de les cireres”, diu aquest cant a la fraternitat i l’esperança que, en versió d’Ives Montand, va acomiadar Lluís Martí Bielsa. Només que per ell ha estat ben llarg, el temps de les cireres. I d’un roig encès.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador

Articles publicats : 6

Deixa el teu comentari

Scroll to top