Montmajor, Navés i la llei electoral catalana Revisat per Revista Treball a . Tot i que sovint genera poques passions entre els electors, les discussions sobre les reformes del sistema electoral acostumen a ser molt complicades en els par Tot i que sovint genera poques passions entre els electors, les discussions sobre les reformes del sistema electoral acostumen a ser molt complicades en els par Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Montmajor, Navés i la llei electoral catalana

Montmajor, Navés i la llei electoral catalana

Montmajor, Navés i la llei electoral catalana

Tot i que sovint genera poques passions entre els electors, les discussions sobre les reformes del sistema electoral acostumen a ser molt complicades en els parlaments. I és que els canvis en les normes de votació poden provocar canvis en els resultats finals de les eleccions, fins i tot sense que ningú hagi canviat el seu vot. I això no ho acceptaran els partits alegrement.

Ens agradaria, però, posar el focus en un aspecte del nostre sistema electoral que és clau en el cas català, segurament el motiu pel qual Catalunya encara no té llei electoral pròpia: la qüestió de la representació dels diferents territoris i la seva relació amb la igualtat del valor del vot de cada individu. Dos criteris que s’han contraposat, sovint de manera intencionada, per generar un problema més artificial que real.

Les teories sobre la democràcia coincideixen de manera bastant unànime en la importància destacada del principi de la igualtat del valor del vot. No en coneixem cap que justifiqui el contrari. Si recordem a Robert Dahl, per exemple, a modus d’homenatge en el primer aniversari de la seva mort, entre les seves famoses condicions que considerava que havia de reunir tot procés democràtic, establia precisament que l’expressió de les preferències dels individus (vots) fos considerat per igual.

La igualtat del valor del vot és un requisit imprescindible, bàsic, previ a qualsevol altra consideració. La representació del territori no pot fer-se (no hauria de fer-se) en cap cas en detriment d’aquest primer criteri.

D’altra banda, introduir la desigualtat del valor del vot per primar certs territoris porta a paradoxes com la catalana: la injustícia més flagrant no es produeix entre un ciutadà de Lleida i un de Barcelona, sinó entre un de Montmajor i un de Navés. Dos municipis de base demogràfica, social i econòmica molt similar, però un de la província (i, per tant, circumscripció) de Barcelona, i l’altre de Lleida. En 10 km de separació el valor del vot es dobla. Així, sobre cens electoral, a la circumscripció de Lleida hi ha un escó per cada 21.721 electors, a la circumscripció de Barcelona un per cada 48.969. Així, els ciutadans de Montmajor, tan propers en tot a Navés, es veuen infrarepresentats amb el paradoxal argument de la representació del territori.

Això vol dir que el territori no importa? Bé, depèn. En el cas dels estats territorialment compostos (com els federals) s’acostuma a comptar amb una segona cambra de representació territorial. El Senat del EEUU, el Bundesrat alemany. En aquesta segona cambra el pes demogràfic no importa gens (com als EEUU) o importa poc (com a Alemanya). Això és el que caldria fer amb el Senat espanyol.

La dificultat de Catalunya, però, no ve pel fet de reconèixer-se com un país nacionalment o territorialment compost (excepte, potser, per la Vall d’Aran). La dificultat recau en la concentració de població a l’àrea metropolitana. Pel cap baix, més de la meitat de la població total del país. És veritat que això podria alimentar la temptació de tractar tot allò que passi de La Mola com el pati del darrera, amb una zona per jugar i passar-ho bé, una altra per deixar les escombraries i posar el generador elèctric, i una altra d’hortet (que cadascú pensi en quina província s’ha utilitzat per a què, tot i la suposada representació territorial que contempla l’actual sistema).

Tenir en compte un ampli territori amb baixa densitat de població és important en temes d’inversions, d’infraestructures o de medi ambient. També quan hi ha una divisió de sectors econòmics molt clara (agrícola/industrial-serveis). No obstant, en temes social, morals o nacionals (com el nivell d’autogovern desitjat per Catalunya), no s’hauria de considerar la importància territorial. I tanmateix, quan el territori vol ser representat mitjançant la desigualtat de vot, els efectes es posen de manifest en tot.

La ciència política ha estudiat amb profunditat el tema dels sistemes electorals, peça clau de tota democràcia. Existeixen alternatives, com el sistema electoral holandès o l’alemany que permet la plena igualtat del valor del vot (circumscripció única) i que els territoris es vegin representats. Es veuen representats sense intervenir, ni interferir, en el valor del vot dels electors. Compten en la representació, no en la elecció.

El problema aquí, acceptem-ho, no és pas tècnic, ni tan sols polític. És partidista. Tot canvi de sistema electoral implica càlculs de guanys i pèrdues. D’aquí la dificultat del consens. I els territoris, sovint, són hostatges involuntaris d’aquests càlculs.

Autor/Autora

Politòleg, professor associat de la UB / Politòloga, estudiant de doctorat a la Univ. of Leicester.

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Roman

    La desigualtat en el vot està en la base de les subvencions agraries que condemnes a la fam al tercer mon i dessagnen llocs com l’area metropolitana de Barcelona. L’area metropolitana es a qui se li fa l’expoli fiscal, peró no el fan només els camperols del reste d’Espanya sino també els catalans.

    El problema de les balances fiscals no es un problema Espanya-Catalunya sino un problema camp-ciutat, i la base es la repartició injusta del poder politic de forma que quante menys gent hi hagi, mes poder tinguin.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top