Miquel Caminal: l’alegria de viure i el compromís Revisat per Revista Treball a . En Miquel era molt rialler i encomanava l’alegria, en els petits i en els grans moments. Una gran persona que va ser feliç i va donar felicitat. S’ho passava mo En Miquel era molt rialler i encomanava l’alegria, en els petits i en els grans moments. Una gran persona que va ser feliç i va donar felicitat. S’ho passava mo Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Miquel Caminal: l’alegria de viure i el compromís

Miquel Caminal: l’alegria de viure i el compromís

Miquel Caminal: l’alegria de viure i el compromís

En Miquel era molt rialler i encomanava l’alegria, en els petits i en els grans moments. Una gran persona que va ser feliç i va donar felicitat. S’ho passava molt bé cultivant l’amistat al voltant d’un bon vi i un bon menjar amb llarga tertúlia, on sempre ell era el més agut analista, el més entusiasta i el més benèvol. Li agradava viatjar, escapar-se, agafar el cotxe i fer kilòmetres sense un nord precís per gaudir finalment d’un destí imprevist i, per tant, encara que a vegades conegut, sempre sorprenent.

Gaudia del paisatge de l’Empordà, de la seva casa de Pau, de les tardes llegint o sentint musica davant la llar de foc. En els últims moments de malaltia, se sabia privilegiat de tenir la família i amistats que tenia i de viure en una casa maca, gran i lluminosa, a un cop de cotxe –com sempre deia ell- de la seva estimada Barcelona. I això l’havia dut  a defensar encara més la necessitat de garantir per a tothom unes condicions de vida dignes. Creia en la lluita de classes i per això s’havia compromès al llarg de la vida a defensar aquells que tenen les seves possibilitats vitals més limitades.

Fruïa de la vida, una vida per molts anys inseparable de l’Anna Alabart, dona de la seva vida, l’absència de la qual el va esquinçar, potser més que la pròpia malaltia. Tremolem encara en recordar l’enteresa i les paraules del Miquel a l’acte de comiat de l’Anna. Tanmateix, el seu record omnipresent li va donar força, per pujar a Pau a cuidar les plantes que ella l’hi havia deixat,  per seguir lluitant. L’Anna, tan intel·ligent i  generosa com tossuda,  va trobar en el Miquel recolzament i complicitat. I ell en els últims moments va tenir al seu costat també l’ajut i companyia dels fills de l’Anna. Amb ells, amb el seus germans i germanes, amb els amics i amigues va seguir sabent compartir moments d’amistat i joia. Fins i tot sabia prendre’s amb bon humor els molts tràngols mèdics i burocràtics lligats a la malaltia. Les rialles, però, poc a poc, van anar donant pas a un somriure, cada vegada més fi, més afectuós. Com si la seva energia vital, en altre temps desbordant, s’anés destil·lant en amor.

Mai va perdre de vista el món on vivia. Un món que havia estudiat, sobre el que havia pensat molt i que s’havia esforçat en fer-lo més just i amable. Des d’una Catalunya que volia lliure i una Espanya que somniava republicana i federal, a una Europa també federal i oberta a una humanitat i lliurement agermanada.  Des del seu sentiment catalanista, al llarg de la seva vida va obrir els braços a la bona gent que, des de l’afecte, el respecte i el reconeixement mutus, l’enriquia amb uns altres punts de vista, sobretot si venien  d’orígens geogràfics i de classe diferents.

No va passar per la vida de qualsevol manera: s’hi va comprometre. El recordem, d’estudiant, dirigint amb combativitat les assemblees del moviment estudiantil. Com a professor que va lluitar per una universitat lliure de petits i grans cacics, al servei dels estudiants i del coneixement, es va enfrontar amb qui calia i va assumir responsabilitats acadèmiques. Però la seva activitat política va anar més enllà. Va treballar en el moviment veïnal, on la seva primer amiga i després companya Anna va ser exemplarment activa,  a CCOO, va militar al PSUC i a Iniciativa per Catalunya. A proposta del Conseller Joan Saura, va ser assessor en l’elaboració del darrer Estatut d’Autonomia i va ser el primer director del Memorial Democràtic. Una cronologia que per si mateixa podria donar sentit a tota una vida. Tanmateix, per a en Miquel, la política no només va ser compromís i acció transformadora. Per a ell la política era també objecte de comprensió i anàlisi.

A la Ciència Política va dedicar una carrera acadèmica que igualment justificaria una vida. Ens deixa valuosos textos i intervencions brillants. Algunes de les seves aportacions teòriques seran, sens dubte, analitzades pels futurs estudiosos del pensament i la teoria política. Com a universitari estimava la recerca i la docència per igual. Per això és autor d’una llarga monografia sobre Joan Comorera, fundador del PSUC, de nombrosos articles i llibres especialitzats sobre temes diversos, però també -cosa avui descuidada a la universitat- d’un magnífic manual de Ciència Política, amb el qual s’han format, i es seguiran formant, milers de joves estudiants. Aquest dies sentíem dir a moltes persones: és el millor professor que he tingut mai. Com a bon politòleg que era, en Miquel sabia que a les societats modernes la política s’ha independitzat de la ètica. Però també creia que això no ha de ser necessàriament així. Ell va ser un exemple de com la motivació ètica i la pràctica política poden anar juntes.

Miquel, ara a nosaltres ens toca recollir i endreçar records per poder després, amb l’esperit i calidesa que ens vas transmetre, compartir-los entre tots  aquells que ens sabem i ens reconeixem com els teus amics. Et trobarem molt a faltar. Bon ciutadà, bon universitari, gran estudiós, amic dels seus amics.

JordiGuiu_AnaSan

Autor/Autora

Avatar

Jordi Guiu, professor de Sociologia de la UPF / Ana Sanz, professora de Ciència Política de la UB

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top